Santa Maria d'Iquique

1 de Desembre de 1907, Concepción, Chile

En Guzmán es dirigeix sota una fina pluja a la "pulpería" de l'explotació minera on treballa i viu. En ella els treballadors poden intercanviar els txecs rebuts com a salari per béns de consum. M'entre avença per un precari carrer empedrat i fangós es creua amb dos companys que discuteixen sobre la mísera paga rebuda a canvi del seu suor i la seva vida mal arraserada sota un sostre i unes parets precàries on les seves famílies es veuen calades fins al moll de l'ós per el fred. Espolsa un lleu sospir m'entre obre la porta i entra a la petita tenda, plena de gent, saludat per l'olor a suor i estancament. M'entre fa cua se l'hi apropa un company, en Miguel, "El Valiente" l'hi deien. Estava ficat en política, en Guzmán no sabia res de política però si sabia que des de feia dos anys els txecs eren cada vegada menys valuosos i que el seu fill tenia febre i el metge que visitava setmanalment els treballadors no havia aparegut aquella setmana. En Miguel el va saludar efusivament, com sempre, i, acostant-se a cau d'orella l'hi va murmurar que avui a les dotze de la nit hi havia una trobada d'obrers a casa d'en Miguel. En Guzmán va decidir anar per primera vegada a una d'aquestes reunions ja que El Valiente l'hi va deixar entreveure que alguna cosa fora del comú s'estava gestant i que es necessitava el suport de tothom. No sabia si això ajudaria al seu fill o als seus estomacs, no s'imaginava com un grup d'homes discutint podrien omplir els ventres famèlics però, ja que les seves mans i el seu esforç no semblaven ésser suficients, s'havia de provar.

Va obrir la porta grinyolant de la seva petita casa, composada de menjador, cuina i llit en una mateixa habitació. La seva dona estava preparant quelcom a la cuina i el seu fill petit es trobava al bressol. L'hi va donar un peto a la galta a l'Aurora i va donar un cop d'ull al petit m'entre deixava la mullada i escassa compra a una cadira. La seva dona el va inquirir sobre la compra i en Guzmán va informar-l'hi sobre tot allò del que havia hagut de prescindir. Després d'un silenci l'hi va dir que avui aniria a casa d'El Valiente. A l'Aurora mai l'hi havien agradat aquelles reunions i tractava d'apartar al seu estimat marit d'elles. En Guzmán sabia que el pare de l'Aurora havia mort per coses de política durant el 1904 però ella sempre era esquiva quan es tractava el tema. Van centrar-se en el seu petit, avui havia estat millor, la febre semblava remetre i en Guzmán l'hi va assegurar que el portaria a la ciutat el mes aviat possible.

Ja era negre nit i en Guzmán enfilava entre les petites cases cap a la d'en Miguel. Quan restava encara un bon tros va veure que l'única llum era la que procedia de la casa d'aquell. Una munió de gent es reunia a fora, encerclant dues llums d'oli, i paraules entrecreuades sorgien també de dintre del recinte insinuant que la convocatòria havia estat un èxit. Va saludar als companys de fora, coneixia a alguns i altres eren presentats amb rapidesa. En Guzmán va quedar-se amb el grup de fora escoltant com un dels reunits deia quelcom sobre la devaluació de la moneda chilena quan, de sobte, de dintre de la casa va sortir en Miguel amb dos homes. La conversa va aturar-se i en Miguel va presentar al grup de fora a Luís, un polític que venia d'Iquique, la capital de la regió de Tarapacá on es trobava la mina d'en Guzmán. Va dir que els tenia que parlar de quelcom de importància cabdal i que la gent de dintre de la casa ja ho havien escoltat i havien acordat per unanimitat donar suport a la proposta. Així parlar en Luís, amb una cadència i to que denotaren capacitats dialèctiques evidents:

"Amics tots, companys. He vingut per que reclamo el vostre suport en una tasca que serà llarga i dura, però que sobretot es improrrogable i, en definitiva, una qüestió de supervivència. Ja massa temps ens han sotmès!. Ja massa temps ens han tractat com animals de carrega!. Les seves obscenes torres i cases opulentes de riquesa i fornitura allà, a Iquique, ens recorden que som nosaltres els que les hem construït amb la nostra sang i suor, son les nostres famílies les que les mereixen!. Finalment hem de recordar-l'hi a aquells senyorets engalanats quelcom que semblen oblidar constantment...Amics, no vull repetir-me amb quelcom que molts de vosaltres ja sabeu o intuïu ni vull imitar a cap predicador de parroquià, per tant, exposaré el que os demano sense mes dilació: s'ha convocat des de diversos gremis per tota la provincià i des de moltes mines i ports una vaga general que necessita del suport de tots nosaltres. No negociarem separats, anirem a Iquique a negociar amb aquells senyorets i amb les patronals de capital estranger i no marxarem sota cap circumstància fins que la nostra legitima, justa i equitativa demanda sigui escoltada. Res més amics... Se del cert que us veuré allà i deixo en les mans d'en Miguel l'organització del viatge ".

La mina d'en Miguel es va paralitzar quasi totalment al dia següent. El director de l'empresa no havia aparegut ja que temia a tota aquella massa congregada a la sortida de les cases residencials. No s'havien reunit amb actitud desafiant, però, de fet, sota els ulls del director la seva mera congregació constituïa quelcom inaudit i perillós. Hi eren tots. En Miguel es trobava sobre una cadira discutint amb un dels companys i finalment en Guzmán va aixecar la ma. "Tots coneixem el que ens demaneu, dieu que anirem allà i reclamarem el que es nostre, que demanarem millores de sou, mes seguretat a les mines, un sou en diners i no en txecs...però jo penso: Si ells mai ens han considerat com a iguals, si mai ens han tingut com dignes i germans, per que ara?. No tancaran la porta?. No continuaran ignorant-nos?". En Miguel va respondre que era molt diferent tancar la porta a quatre que a dos mil. Que aquella vegada no els podríen ignorar per que la seva força residia en el nombre i la irresoluble voluntat que els guiava. En Guzmán va tornar a demanar la paraula: "D'acord, tots els d'aquí hi anirem, estem disposats però... I les nostres famílies?. El meu fill esta amb febre i el metge no va acudir a la seva visita setmanal. He de portar-lo a un metge...". En Miguel va ser contundent "Porteu a les vostres famílies!. Que vegin en elles la seva vergonya per mantenir-nos com fins ara. Sabeu que la majoria de les explotacions on nosaltres treballem envien els seus beneficis a Europa, mar enllà?. M'entres les nostres famílies sofreixen perquè no tenen un metge a prop... Porteu-vos a les famílies! Enllestirem els preparatius. Podem repartir-nos en trens, aquells mes febles, i a peu els que estiguin disposats. Ho enllestirem ara mateix!".

17 de Desembre de 1907, Iquique


En Guzmán la seva dona i el seu fill van baixar del tren. Havia estat un viatge terriblement tediós, llarg i esgotador. En Guzmán, carregat de bosses, va mirar a l'andana durant una estona fins a divisar l'afable cara d'en Miguel. Aquest va córrer cap a ells, els saludar amb efusió i va donar un tendre petó al nen que portava en braços l'Aurora. Havia costat convèncer a aquesta última però veient la reacció de tota la mina fins i tot ella va sentir quelcom dintre seu que la va moure a acceptar. En Miguel va agafar la meitat de les bosses i van començar el seu periple cap a l'escola de Santa Maria. Durant el camí en Miguel els informa de que tots es trobaven repartits per l'escola i la plaça de Montt. Els primers treballadors en arribar, uns dos mil, havien negociat directament amb el representat del Govern que els va obligar a reunir-se en l'escola. La patronal només havia parlat amb el Govern però hem cap cas es dignava a rebaixar-se a parlar amb ells. Havien arribat treballadors dels ports, miners d'altres mines, de Valparaiso i de tot el país. Aquesta vegada els escoltarien per força. Cada dia que passava tots aquells senyorets altius perdien diners...

21 de Desembre de 1907, port de la ciutat d'Iquique

El general Roberto Silva Renard creuava amb pas ferm la passarel·la que connectava el vaixell que l'havia portat de Valparaiso al port d'Iquique sota ordres del Govern. Era flanquejat per els seus assessors i un representant del Govern que restava permanentment informat de les ordres dels superiors. Durant el viatge havia estat informat de la situació. Mes de cinc mil obrers es trobaven reunits demandant millores laborals. Ja coneixia com tractar amb aquest cucs infectes, caus del verí anarquista i marxista que pretenien trencar el destí que els havia estat justament imposat.

Renard es vanagloriava de la seva tasca anterior per l'excelsa i superior Pàtria tractant amb aquesta púrria: en les vagues dels miners del salnitre de 1904 va realitzar una implacable labor que va deixar la xifra de mes de trenta obrers morts per les ordres i l'actuació de l'exercit comandat per ell; novament en 1905, no havent-se eradicat la pústula anarquista que s'estenia a la ciutadania, en aquest cas a Santiago de Chile, on es produïren manifestacions en contra dels impostos amb que es gravava la carn importada de l'Argentina, la seva preclara decisió i convicció va aplacar l'amenaça criminal dels manifestants, mes de setanta morts. Avui actuaria amb la mateixa diligencia que l'hi era reclamada per el seu Govern i, mes enllà, per Deu i la seva Pàtria.

Un cop donades les ordres convenients a les forces locals, de encerclar l'escola amb metralladores posicionades, va ordenar a un dels seus assessors que se l'hi portés un cavall blanc i es disposes la preparació de contingents de cavalleria i d'infanteria. Quan es trobava ensellant el seu caball el representant del Govern l'hi va informar de la decisió de desallotjar l'escola.

Entre la munio de militars que encerclaven els carrers, Renard es feia pas dalt del seu cavall de blanques crineres. Un ambient de tensió immanent rodejava l'escena i tots els ulls es fixaren en ell. S'abaixa del cavall i el soroll de les seves botes en tocar terra trencaren el forçat silenci. S'aproxi
ma als caps d'esquadres, des d'on eren podien veure l'escola, repleta d'obrers. Va ser informat de que només una petita part d'aquests va atendre a les ordres de desallotjament que ja havien estat donades, però que dintre hi havien famílies senceres. Aclarint-se la veu, així parlar:

"Compatriotes. Decidits estan aquests lladres, aquests criminals indignes, a soscavar els fonaments de la nostra estimada Pàtria. Peró no tenen en compte que aquesta resideix en la nostra voluntat i que mai es veurà influïda per les seves vils paraules. No vull vacil·lació en les vostres mans ni en les vostres ments, cap ombra de dubte ha d'aparèixer. Som nosaltres els que sofrim les seves terribles accions, per tant, nosaltres els que hem de respondre legítimament. Cap dubte!. Sigueu conscient de que la vostra tasca aquí, avui, serà recordada honorablement en el futur, com homes que actuen per la crida d'un fi superior. Caps d'esquadra, ordenin que s'obri el foc sobre l'escola."

6 de Gener de 2008, Granollers

No pretenc ni tan sols apropar-me a aquells terribles fets amb aquestes insignificants i fantasioses paraules. Aquest es un homenatge a aquells obrers chilens, peruans i bolivians, i a tots els que s'han enfrontat i s'enfronten a situacions indignes i han siguts silenciats per la barbàrie i la follia. A Iquique s'estimen que van morir a prop de tres mil treballadors en aquell gris i trist dia de Desembre. Una de les víctimes fora un miner d'origen espanyol, Manuel Vaca. El seu germà, va intentar atentar anys després contra Salva Reinard sense ésser satisfeta la seva venjança i aquest últim va morir de vell, en la seva residencia a Viña del Mar, com el seu digne e intocat per la Justícia posterior, Augusto Pinochet.

La resta de personatges son fruit de la meva imaginació i de ben segur no s'apropen a aquells valents màrtirs oblidats en les corrents del riu Temps.