Santa Maria de Cabrera. La Mola del Cabrerès

Ens havíem de trobar a la Plaça Granados de Sabadell a les 7,00; tot just començava a clarejar, quan sortia de Castellar del Vallès; en el retrovisor del meu vehicle es dibuixava la imatge inconfusible del cim de Sant Llorenç del Munt, més conegut en aquestes terres del Vallès Occidental, com la Mola. Sense cap mena de dubte la Mola més ‘popular' del món. El diccionari del Institut d'Estudis Catalans ens diu d'aquest mot :

Tossal o penyalar elevat i de cim planer; castellà. muela. El mot Mola figura abundantment en la toponímia, tant a Catalunya, com al País Valencià i les illes Balears.

Anàvem en aquesta ocasió el Feliu Añaños i Masllovet, l'Antoni Uriz, i l'Antonio Mora Vergés, a visitar el Santuari de Santa Maria de Cabrera, situat dalt d'una Mola, a la comarca natural del Cabrerès.

Quan creuàvem Vic, la boira era molt espessa, i la fredor 2 graus intensa; tornaríem a veure el sol, quan assolíem , l'alçaria de Santa Maria del Corcó, ens calia continuar ascendint fins al quilòmetre 21, on trobàvem l'indicador de Sant Julià de Cabrera. L'indret a 935 metres d'alçada, al peu de la cinglera occidental de la serra de Cabrera , conforma un espai bucòlic, centrat per l'església amb el petit cementiri annex, i el mas del Prat de Sant Julià, solar del llinatge Prat de Santjulià, ennoblit al segle XVIII; la casa, esmentada ja al segle XIII, fou ampliada al segle XVII.



Començà aquí el camí senyalitzat amb marques grogues, que va planejant fins a ficar-se al bosc, aleshores gira lleugerament a l'esquerra i, en començar la pujada, s'ajunta amb el camí de Cal Vidrier que ve per l'esquerra; anem pujant en zigzags, amb extrema precaució caminem damunt d'una espessa catifa de fulles seques, en algun moment ens sembla sentir com una remor d'aigua; és el soroll del vent , dalt del Coll del Bram , un dels sentits d'aquest mot és justament ‘corrent impetuós d'aigua'. També ‘soroll intens i eixordador de la tempesta, del vent o de la mar avalotada'.

Sortim finalment davant del del Grau Nou de Cabrera , també dit ‘de les escales'. Aquest camí fou obert l'any 1952 a cops de pic i barrinades, per garantir l'accés en períodes de grans nevades; el recorregut de més de 400 metres ,és molt espectacular i segur, ja que en els llocs més compromesos hi ha una barana de ferro, en tot cas si patiu de vertigen, potser no és aquesta la via adequada.





Recuperat l'alè, començarem a recollir imatges, primer del Santuari i l'edifici annex que exerceix avui funcions d'hostatgeria, del lloc des de la creu de terme;




de l'església i de la Mare de Déu de Cabrera, ; en acabar entrem al caliu del menjador, on gaudirem els Antonis d'una botifarra a la brasa, i el Feliu d'una truita, acompanyant tot amb excel·lent un vinet negre; no faltaran els dàtils, els fruits secs, ni les mandarines.


Matiners com son, no hem tingut cap problema, el lloc però és força just, i per garantir-vos un lloc a taula i/o l'allotjament, podeu trucar els dies festius podeu al 93.744.70.33 i els feiners al 93.856.50.55.

Del lloc trobem la següent informació :

El santuari de Santa Maria de Cabrera (1 294 m) és dalt la serra de Cabrera, en un pla que forma una miranda extraordinària de tot el Cabrerès, de la Plana de Vic i fins dels Pirineus, les Guilleries i la Garrotxa.

Santa Maria fou l'església del castell de Cabrera, coneguda des del 1144. Als segles XII i XIII rebé diverses dotacions dels castlans del castell, i s'hi arribaren a crear cinc beneficis.

Ensorrada amb el terratrèmol del 1428, fou reedificada.

El santuari actual fou erigit en 1611-41, quan només quedava un beneficiat, que no hi residia, i l'ermita era administrada per ermitans sotmesos al rector de Sant Julià de Cabrera.

El campanar és posterior, i la casa dels ermitans fou refeta també al segle XVII i ampliada el 1783.

L'antiga imatge de marbre del segle XIII fou destruïda el 1936 i fou reemplaçada per l'actual, també de marbre, que en vol ser una reproducció.

La devoció comarcana, a Santa Maria de Cabrera, ha estat viva i constant: aplecs, especialment per la Santíssima Trinitat (encara s'hi fa un aplec), i romiatges de pregàries i d'acció de gràcies omplen la seva història.

Una pista de 8 km enllaça el santuari amb el pont de les Perxes, a la carretera de Vic a Olot; acaba al coll del Bram, on s'inicien l'atrevit camí de les escales que puja a punta de cinglera i l'antic camí de les marrades, aconsellable per als qui tenen vertigen o pànic als espais oberts.

Tornem a Sant Julià per la pista forestal que surt des del Coll del Bram; el recorregut ens ocasions sota un vent fort i fred, discorre entre boscos i fagedes.

Quan passàvem sota l'ombra del campanar, el rellotge marcava prop de les 13,30, en aquesta ocasió arribarem tard a casa.