Sant Vicenç de Jonqueres

L'antic municipi i parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, incorporada a mitjan segle XVI al municipi de Sant Pere de Terrassa i el 1904 al municipi de Sabadell, el trobareu a uns dos quilòmetres a septentrió de la ciutat, camí de Castellar del Vallès, vora el Ripoll.

El lloc és esmentat al segle X, depenia aleshores del castell de Terrassa.

L'església de Sant Vicenç és documentada el 923 i poc temps després va ser cedida als benedictins de Sant Llorenç del Munt.

El 1214 Maria de Terrassa hi fundà el monestir femení de Santa Maria de Jonqueres, que es convertí en refugi de les mullers dels cavallers que anaven al Sant Sepulcre.

El 1237 el capítol de la catedral de Barcelona va cedir terrenys i drets al convent, llavors sotmès a l'orde de la Fe i de la Pau, i tenia tanta importància que li fou concedit el dret d'elegir-se l'abadessa.

El 1269 fou autoritzat a integrar un orde militar, el de Sant Jaume de l'Espasa, i a traslladar-se a Barcelona en un paratge extramurs, prop de l'actual plaça d'Urquinaona; el nou monestir prengué el mateix nom de Santa Maria de Jonqueres en record de l'estatge primitiu.

L'església de Sant Vicenç de Jonqueres es constituí en parròquia i, sobre l'antic edifici, en fou bastit un de nou el 1547.

L'església posseïa una pica baptismal del segle XIII, un retaule dedicat a sant Vicenç pintat per Jaume Cirera, documentat entre el 1425 i el 1452. També d'aquest segle era la Veracreu, un incenser i la creu parroquial.

El 1864 encara hi havia rector, però després de construir-se l'església de la Creu Alta la parròquia s'hi traslladà bo i prenent el nom antic de Sant Vicenç de Jonqueres.

L'església parroquial de Jonqueres presenta una planta rectangular, amb dues capelles laterals de planta quadrada situades a cada costat i al centre de la nau. L'edifici ha sofert, en el transcurs del temps, importants transformacions, en diverses etapes constructives:

1ª). Segle X: construcció a la qual actualment correspon el mur de ponent i el de tramuntana.

2ª). Segle XIII: afecta el mur de migdia, en donar amplada a la nau principal.

3ª). Segle XVI: corresponent a l'ampliació pel costat de llevant.

L'any 1982 es restaurà el conjunt arquitectònic, però en no donar-li cap utilitat, començà a caure en ruïnes altra vegada. L'última restauració de l'edifici (1993) va lligada a una continuïtat de conservació i manteniment.

A dia d'avui l' església s'ha cedit a una entitat d'interès cultural: el Servei General d'Informació de Muntanya. La rectoria s'ha cedit a uns masovers i la planta baixa d'aquesta a un taller artesanal.

El lloc està dins de l'anomenat Parc fluvial del riu Ripoll, quina màxima pretensió és dignificar els espais de ribera.

© Antonio Mora Vergés