Sant Vicenç de Gurb al límit de les Terres Altes

Veia el símbol d'ermita en el mapa turístic del Lluçanès. Per quan una edició venal d'un mapa amb cara i ulls d'aquesta Catalunya interior ?

Ens trobàvem ja a la part més elevada d'aquest municipi d'Osona, que limita amb la comarca natural del Lluçanès.

Vaig seguir les indicacions "Sant Vicenç", i deixava la carretera pel seu costat esquerra, en un primer moment vàrem superar una masia d'aquest nom, en la que però no ens va semblar veure cap ermita, arribavem fins al final del camí.

En la tornada ens aturàvem a Sant Esteve - sembla que especialitzat en vaques de la raça frisona - per preguntar-los sobre la existència d'aquesta ermita. Al llarg del anys, ens pensàvem haver-ho vist tot, des de ermites integrades als edificis actuals, fins a destinacions - com en cas de Sant Pere de Marfà, o de les gallines - que res tenien a veure amb la inicial intenció que va fer construir aquestes ermites, capelles i/o oratoris -. Em cridava l'atenció un lloc on recollien la manega de regar, que semblava talment les restes d'un petit campanar.

Ens atendria molt amablement un senyor d'edat, que ens explicaria com en la Guerra de 1936-1939, algú va fer caure el petit campanar i va malmetre tot el mobiliari i els estris que es trobaven al servei de la capella.

Passada l'acció genocida, altres urgències demanaven l'atenció i l'esforç dels braços útils del mas, i ara en aquesta hora present, dins d'un clima de clara hostilitat a la religió, als seus practicants i als locals que els donen aixopluc, no semblava assenyat cercar recursos per refer una capella.

No tenia aleshores - ni tinc ara - cap element objectiu que permetés modificar el criteri de l'avi del Mas Sant Esteve. Honestament penso fins i tot que les seves paraules recollien - sense rancúnia - un model relacional molt habitual entre les administracions i els administrats, que fins i tot s'agreuja quan a la condició d'administrat s'afegeix la de català.

Sant Vicenç de Gurb, continuarà com la nostra raça i cultura, el seu declivi progressiu fins a l'absoluta desaparició.

© Antonio Mora Vergés