SANT PERE DE SERRAÏMA. SALLENT. BAGES. CATALUNYA

Anàvem el Joan Escoda Prats, la Maria Moncal Casanovas, el Francesc Cladellas Carreras i l’Antonio Mora Vergés pel gran altiplà de Serraïma que a llevant del terme de Sallent de Llobregat, entre el riu de Cornet i la Riera Gavarresa i solcat profundament pels torrents que davallen cap al Llobregat, està coronat pel Montcogul — el cim més alt del terme de Sallent de Llobregat i del sector central del Bages — que presideix l'espaiós conjunt. El topònim clarament descriptiu fa referència a la immensitat d’aquest espai.

Tot aquest territori està situat dintre dels límits del castell de Sallent, i des del principi del segle XI, passà a ser propietat del monestir de Sant Benet de Bages principalment, i també dels de l'Estany, Serrateix i la Portella. Sant Pere i Sant Martí formaren sengles quadres autònomes, en les quals exercien jurisdicció l'abat de Sant Benet —la civil— i el senyor de Sallent —la criminal—.




L'església de Sant Pere de Serraïma, centre de la parròquia, de l'antiga quadra i de la caseria de Serraïma és flanquejada pels masos del Sellarés i de Sant Pere, i s'aixeca al mig d'un planell enlairat. Existia ja el 1021, quan fou donada al monestir de Sant Benet de Bages. Conserva sencer l'edifici romànic, del segle XI, d'una nau que s'obre a llevant amb un absis semicircular ; la façana, el mur de ponent , el campanar i les dues capelles que flanquegen l’església no formaven part de l'obra original; com en el cas de la propera Sant Martí de Serraïma, que actualment és sufragània de Sant Pere, els diners d’Amèrica – producte de la venda bàsicament d’alcohols – servirien per engrandir, quan no refer en la seva totalitat aquestes petites esglésies parroquials.




En aquesta ocasió la porta disposa d’una petita finestra de ventilació que ens permetrà recollir-ne una imatge. Aquests petits orificis permeten evitar un efecte que el Raimon Casellas, descriu magistralment en un fragment de l’obra ‘ Els Sots Feréstecs’ (1901) que reproduïm, i que malgrat els anys transcorreguts conserva tota la vigència :

L'església tancada

La dona, d'un cap de dia a l'altre, no callava mai dient que més s'estimava morir d'un cop que estar-se en aquella rectoriota mig enrunada, amb uns trespols ronyosos que els queien a trossos pel damunt. Jurava, a cada dos per tres, que ja n'estava cansada i cuita, de netejar tot el sant dia aquella església rònega i fosca, tan plena d'esquerdes que la humitat se ficava per tot arreu, i tan romàtiga que els vestits de les imatges se desfeien consumits i els sants se florien dintre els ninxos dels altars.

Al costat de Sant Pere de Serraïma , son visibles encara les restes del fossar que cobria les necessitats del veïnat des de l’època romànica, fins a dates relativament recents.

No teniu la sensació de vegades que això del ‘progrés’ consisteix en fer passos enrere a gran velocitat ?