Sal i aigua

Sóc un enamorat de la bellesa
i m'agrada fer-li l'amor a la vida.
I tu, amor meu, ets la sal
que reté en el meu cos
el líquid tan imprescindible per viure:
l'aigua!

I la lluna va estendre el seu braç d'argent
per la superfície del mar nocturn.
En el seu afany, donava llum i color
a la silueta de dos enamorats
que, a la vora, jugaven a seduïr-se
mentre la lluna els contemplava
des d'allà dalt.

El mar era un mirall que calcava
el bosc estelar en el fons mullat.
Així se sentien els dos: esquitxats
d'aigua, d'alè, de suor acelerada.

Tot indicava el camí-oasi
cap a la font que brollava
aigües de plaer
amb perles suggerents de vida…

-Al vaivé dels teus desitjos,
alço al cel la meva pregària.
-Em deixes seca…
-Vols aigua?
-Sí.
-Obre els teus llavis.

I així ho va fer,
i li va deixar caure gotes de vida.

Amb carinyo, ella li clavava les úngles
mentre es retorçava de sentiments i plaer.

Ell l'observava:
volia gravar a la seva memoria cada gest,
gravar cada so,
emmagatzemar olors inigualables
i definitivament exclusius…




Demà ja no estarien sols.
El sol apareixeria
donant llum a la platja
i a altres vides.


SEBASTIAN MELLADO MARIN