Roig i Blau I

24 de Juliol de 1938

Un jove camina sota un sol que fa cridar a les cigales. Voreja un gran riu que, sota la llum solar, emet reflexes cristal·lins com si fos de plata. Va taral·lejant una cançoneta amb veu dolça, duu posada una gorra de camperol i res faria destorbar a l'observador excepte el rifle que porta a l'esquena. No es un caçador ja que aquell rifle ha estat produït per a matar homes. Quan ja ha fet una bona distancia algú, des d'un petit bosc que defensa del calor asfixiant, el crida. Ell fa un gest de desídia amb la mà i comença a caminar lentament cap els arbres. Allà es troben tres personatges de l'estil, estesos a l'ombra, mig adormits, amb caixes plenes del que sembla munició i rifles. Parlen durant una estona al que ha arribat, aquest s'asseu a terra i, tots quatre, s'adormen per efecte de l'estiu.

Ja es negra nit, els quatre joves han fet torns, passejant per la bora del riu amb els seus rifles mentre els altres dormien o jugaven a cartes i fumaven. El nostre primer jove, adormit amb la gorra sobre el rostre, es despertat per un cop de peu d'un dels companys. S'aixeca, de mal humor, i el crida. L'altre riu i roman estes al terra. Aquell continua mirant-lo amb odi però s'aixeca: ha arribat el seu torn de ronda. El petit bosc, sota un cel ple de puntets lluminosos d'astres, sembla adquirir cert aire místic. Ell camina, es gira, i torna corre'ns per agafar el seu rifle. El cabreig se l'hi passa amb la dolça carícia de la nit fresca, i el riu, impertorbable, continua el seu rumb. El jove mira l'aigua i es perd en pensaments de tot tipus. Pensa en l'estupidesa de la seva situació, allà perdut, esperant no sap què. L'enemic? Allà no vindrà ningú, seria absurd. Creuar un riu com aquell seria un acte desesperat i haurien d'estar boixos. Així rumiant s'assegué en el riu a contemplar el cel. Per un moment va fer una becaina que es va veure interrompuda per un soroll provinent del riu. Ell va despertar-se del tot, va estirar els braços i va agafar el rifle del terra, importunat. Mirant el riu, per cercar l'origen del soroll, va restar immòbil en veure quelcom. Allà, a la gairebé difusa banda contraria, alguna cosa passava. Sense llum ni prismàtics res podia veure per més que s'esforçava. Semblaven formes vagues, negres. Va sentir, en la llunyania, veus d'homes. Estranyat encara va tornar corrents al petit bosc dels dorments. Els va aixecar a crits i tots cinc enfilaren de tornada cap a la bora de la corrent. Encara no podien veure res però les veus eren inequívoques. Un d'ells, que duia un rifle amb una mira, el va emprar. Els altres el miraven amb neguit. Ell, primer posant una expressió de sorpresa, va cridar en castellà "Rojos!!!" I ni tan sols va disparar un tret. Tots cinc es miraven espantats. Córrer? Amagar-se? Que feien allà, a l'Ebre? Els fronts eren oberts a Valencia i, els nacionals, acostumats a dirigir les ofensives, mai haguessin cregut allò. Aquest fet quedava demostrat per "la tropa" que s'havia deixat per una eventual defensa: grupets molt semblants a aquest quatre noiets. Mentre discutien, ni tan sols s'havien on estava el seu superior, un núvol va deixar veure per uns instants la Lluna, alta i plena en el cel de Juliol. Sota aquella llum grisa els cinc individus veieren amb terror desenes de barques que es disposaven a creuar cap a la seva posició. Van córrer com mai, cercant algú més amb qui compartir la noticia.

Hores desprès, excepte quatre reductes disciplinats de l'exèrcit de Franco, de la Divisió L, que es resistiren al llarg del riu Ebre -els nostres cinc nois fugiren esparverats, deixant fusells i fent-se passar per camperols-, l'exèrcit del Front Popular arribava fins a les rodalies de Gandesa en l'ofensiva mes agosarada, desesperada, de l'exèrcit d'una República que es dessagnava i era deixada morir.

25 de Juliol de 1938

El camió de l'exèrcit nacional de Navarra, vell i carregat de soldats, dona bots constantment per una carretera rural. Franco ha decidit centrar-se en aquell insult ofensiu de l'Ebre i aprofitar per esclafar definitivament a la República en una contraofensiva. L'ambient es carregat, alguns fumen, altres, acostumats als sotracs, dormen i la resta parla nerviosament. Un jove de cabell negre i posat seriós alhora que bell, amb el front frunzit, pensa. Recorda on era fa dos anys. Al seu poble a Almeria, treballant al camp i passant la resta del dia passejant per aquelles muntanyes àrides, encara envaït per una consciencia infantil. Ara no es reconeix en aquell noi de divuit anys. I, aquell fill de família nombrosa, educat entre cabres i vaques, si mirés a aquest jove tampoc es reconeixeria. El fet decisiu, quan la Guerra envaeix la vida de cadascun dels individus d'un poble, en moments diferents, fou un mati de Setembre. Tornava de veure a la seva novia R., veïna d'un poble proper, i el seu pare ja l'esperava a la porta de la gran masia amb la seva eterna cara de perpetua rancúnia. No es que tingués odi al seu fill sinó odi a tothom, excepte als animals. Va abaixar la vista i ja esperava els crits quan es va sobtar en veure que no l'hi va dir res, només, en veu baixa i ronca, que algú l'esperava a l'interior. Va arribar fins al saló on hi havia reunit un grup de joves del poble i un home estrany que els parlava. Recordava perfectament la conversa, o el soliloqui d'aquell individu. Parlava de feixisme, del Nou Món, de Revolució... I els hi demanava els seus braços per a lluitar per la República. Cap dels joves va entendre res excepte ell. Ell veia la seva salvació del seu pare i de la vida al camp i, amb entusiasme, va postular-se com a voluntari per a defensar tots aquells conceptes inintel·ligibles. Així, fora mobilitzat fins que una ofensiva nacional el va fer presoner. Després de témer per la seva vida, fou enviat a un cap de presoners on jurava la bandera -que fins ara creia d'altres colors- cada mati. Si Franco hagués comptat amb més homes fidels potser a ell i a la resta els haurien matat. Però com no era així i es veia clar que aquell noiet de poble no tenia cap idea "subversiva" a banda de sobreviure fou reincorporat a l'altre bàndol.

Durant el seu periple al Nord no va saber molt bé el que feia. L'hi cridaven, corria, l'hi tornaven a cridar i tornava a córrer. Va conèixer a un altre dels presoners, un noi criat prop del seu poblet i van fer amistat. Ell, més educat, l'hi ensenyava a escriure i matemàtiques bàsiques. Alhora l'hi deia que allò no duraria gaire, que tant bon punt com tinguessin oportunitat fugirien. Aquest mateix amic, també fet presoner en les mateixes circumstancies, l'espantava dient-li que tots ells -els antics combatents republicans- eren observats les vint-i-quatre hores per si feien qualsevol acció sospitosa. A partir d'aquella conversa no va dormir tranquil i tractava de parlar el menys possible. Pel que feia als combats no sabia del cert si allò, es a dir, aquells moments absurds en que tot era fum i soroll i ell disparava a l'aire podien ser considerats com a tal. Ell sempre apuntava ben amunt, per por de ferir ningú. Recordava amb horror un dia concret: es trobaven a les barraques, prenent l'insípid sopar, quan algú afora va cridar "Morters!!" Ell es va mirar amb un company, feren un gest, i continuaren sopant. De sobte va sentir-se un terrible soroll, com el que alguna vegada havia sentit quan al seu poble feien esclatar dinamita a una mina, i es va trobar envoltat de fum amb la cullera encara agafada amb força amb la seva mà que tremolava. Fins transcorreguda una estona no es va adonar de res ni va gosar moure's. Finalment el fum que l'envoltava s'anava esvaint i, en mirar al company que també sopava fins feia un instant, va emetre un crit i va sortir corre'ns. Allà no hi havia ningú excepte per una massa de carn i sang informe, amb un plat al davant. Des d'aquell dia es va convèncer de tirar trets sempre al cel.

El nostre heroi es diu Francesc i continua reflexionant ficat en aquell camionet. Si algú hagués tret el cap des del vehicle hagués vist que tota una filera dels mateixos camions, que gairebé la vista no podia abastar, s'estenia fins a l'horitzó per aquell camí de muntanya, com una serp que es mou amb dificultat. Aquesta serp es dirigeix a contenir l'avanç del Front Popular.