Roig i Blau (corregit i complert)

24 de Juliol de 1938

Un jove camina sota un sol que fa cridar a les cigales. Voreja un gran riu que, sota la llum solar, emet reflexes cristal·lins com si fos de plata. Va taral·lejant una cançoneta amb veu dolça, duu posada una gorra de camperol i res faria destorbar a l'observador excepte el rifle que porta a l'esquena. No es un caçador ja que aquell rifle ha estat produït per a matar homes. Quan ja ha fet una bona distancia algú, des d'un petit bosc que defensa del calor asfixiant, el crida. Ell fa un gest de desídia amb la mà i comença a caminar lentament cap els arbres, en resposta al crit. Allà es troben tres personatges de l'estil, estesos a l'ombra, mig adormits, amb caixes plenes del que sembla munició i rifles. Parlen durant una estona al que ha arribat, aquest s'asseu a terra i, tots quatre, s'adormen per efecte de l'estiu.

Ja es negra nit, els quatre joves han fet torns, passejant per la vora del riu amb els seus rifles mentre els altres dormien o jugaven a cartes i fumaven. El nostre primer jove, adormit amb la gorra sobre el rostre, es despertat per un cop de peu d'un dels companys. S'aixeca, de mal humor, i el crida. L'altre riu i s'estén al terra. Aquell continua mirant-lo amb odi però s'aixeca: ha arribat el seu torn de ronda. El petit bosc, sota un cel ple de puntets lluminosos d'astres, sembla adquirir cert aire místic. Ell camina, es gira, i torna corren per agafar el seu rifle. El cabreig se l'hi passa amb la dolça carícia de la nit fresca, i el riu, impertorbable, continua el seu rumb. El jove mira l'aigua i es perd en pensaments de tot tipus. Pensa en l'estupidesa de la seva situació, allà perdut, esperant no sap què. L'enemic? Allà no vindrà ningú, seria absurd. Creuar un riu com aquell seria un acte desesperat i haurien d'estar boixos. Així rumiant s'assegué al costat del riu a contemplar el cel. Per un moment va fer una becaina que es va veure interrompuda per un soroll. Ell va despertar-se del tot, va estirar els braços per treure's la son de sobre i va agafar el rifle del terra, importunat. Mirant el riu, per cercar l'origen del soroll, va restar immòbil en veure quelcom. Allà, a la gairebé difusa banda contraria, alguna cosa passava. Sense llum ni prismàtics res podia veure per més que s'esforçava. Semblaven formes vagues, negres. Va sentir, en la llunyania, veus d'homes. Estranyat encara va tornar amb pas angustiat al petit bosc dels dorments. Els va aixecar a crits i tots quatre enfilaren de tornada cap a la vora de la corrent. Encara no podien veure res però les veus eren inequívoques. Un d'ells, que duia un rifle amb una mira, el va emprar. Els altres el miraven amb neguit. Ell, primer posant una expressió de sorpresa, va cridar en castellà "Rojos!!!" I ni tan sols va disparar un tret. Tots cinc es miraven espantats. Córrer? Amagar-se? Que feien allà, a l'Ebre? Els fronts eren oberts a Valencia i, els nacionals, acostumats a dirigir les ofensives, mai haguessin cregut allò. Aquest fet quedava demostrat per "la tropa" que s'havia deixat per una eventual defensa: grupets molt semblants a aquest quatre noiets. Mentre discutien, ni tan sols sabien on estava el seu superior, un núvol va deixar veure per uns instants la Lluna, alta i plena en el cel de Juliol. Sota aquella llum grisa els cinc individus veieren amb terror desenes de barques que es disposaven a creuar cap a la seva posició. Van córrer com mai, cercant algú més amb qui compartir la noticia.

Hores desprès, excepte quatre reductes disciplinats de l'exèrcit de Franco, de la Divisió L, que es resistiren al llarg del riu Ebre -els nostres cinc nois fugiren esparverats, deixant fusells i fent-se passar per camperols-, l'exèrcit del Front Popular arribava fins a les rodalies de Gandesa en l'ofensiva més agosarada, desesperada, de l'exèrcit d'una República que es dessagnava i era deixada morir.

25 de Juliol de 1938

El camió de l'exèrcit nacional, divisió de Navarra, vell i carregat de soldats, dona bots constantment per una carretera rural. Franco ha decidit centrar-se en aquell insult ofensiu de l'Ebre i aprofitar per esclafar definitivament a la República en una contraofensiva. L'ambient es carregat, alguns fumen, altres, acostumats als sotracs, dormen i la resta parla nerviosament. Un jove de cabell negre i posat seriós alhora que bell, amb el front frunzit, pensa. Recorda on era fa dos anys. Al seu poble a Almeria, treballant al camp i passant la resta del dia passejant per aquelles muntanyes àrides, encara envaït per una consciencia infantil. Ara no es reconeix en aquell noi de disset anys. I, aquell fill de família nombrosa, educat entre cabres i vaques, si mirés a aquest jove soldat tampoc es reconeixeria. El fet decisiu, quan la Guerra envaeix la vida de cadascun dels individus d'un poble, en moments diferents, fou un mati de Setembre. Tornava de veure a la seva novia R., veïna d'un poble proper, i el seu pare ja l'esperava a la porta de la gran casa familiar amb la seva eterna cara de perpetua rancúnia. No es que tingués odi al seu fill sinó odi a tothom, excepte als animals. Va abaixar la vista i ja esperava els crits quan es va sobtar en veure que no l'hi va dir res, només, en veu baixa i ronca, que algú l'esperava a l'interior. Va arribar fins al saló on hi havia reunit un grup de joves del poble i un home estrany que els parlava. Recordava perfectament la conversa, o el soliloqui d'aquell individu. Parlava de feixisme, del Nou Món, de Revolució... I els hi demanava els seus braços per a lluitar per la República. Cap dels joves va entendre ni una paraula excepte ell. Ell veia la seva salvació del seu pare i de la vida al camp i, amb entusiasme, va postular-se com a voluntari per a defensar tots aquells conceptes inintel·ligibles. Així, fora mobilitzat -va romandre uns dies amb un fusell "defenent" un promontori- fins que una ofensiva nacional el va fer presoner. Després de témer per la seva vida, fou enviat a un camp de presoners on jurava la bandera -que fins ara creia d'altres colors- cada matí. Si Franco hagués comptat amb més homes fidels potser a ell i a la resta els haurien matat. Però com no era així i es veia clar que aquell noiet de poble no tenia cap idea "subversiva" a banda de sobreviure fou reincorporat a l'altre bàndol. Un cura i un falangista van ser mestres de cerimònia de la seva incorporació a la "creuada".

Durant el seu periple al Nord, el seu primer destí com a soldat, no va saber molt bé el que feia. L'hi cridaven, corria, l'hi tornaven a cridar i tornava a córrer. Va conèixer a un altre dels presoners, un noi criat prop del seu poblet, i van fer amistat. Ell, més educat, fill de comerciants, l'hi ensenyava a escriure i matemàtiques bàsiques. Alhora l'hi deia que allò no duraria gaire, que tant bon punt com tinguessin oportunitat fugirien. Aquest mateix amic, també fet presoner en les mateixes circumstancies, l'espantava dient-li que tots ells -els antics combatents republicans- eren observats les vint-i-quatre hores per si feien qualsevol acció sospitosa. A partir d'aquella conversa no va dormir tranquil i tractava de parlar el menys possible. Pel que feia als combats no sabia del cert si allò, es a dir, aquells moments absurds en que tot era fum i soroll i ell disparava a l'aire podien ser considerats com a tals. Ell sempre apuntava ben amunt, per por de ferir ningú. Recordava amb horror un dia concret: es trobaven a les barraques, prenent l'insípid sopar, quan algú a fora va cridar "Morters!!" Ell es va mirar a un company, feren un gest, i continuaren sopant. De sobte va sentir-se un terrible soroll, com el que alguna vegada havia sentit quan al seu poble feien esclatar dinamita a una mina, i es va trobar envoltat de fum amb la cullera encara agafada amb força amb la seva mà que tremolava gairebé doblegant el metall. Fins transcorreguda una estona no es va adonar de res ni va gosar moure's. Finalment el fum que l'envoltava s'anava esvaint i, en mirar al company que també sopava fins feia un instant, va emetre un crit i va sortir cames ajudeu-me. Allà no hi havia ningú excepte per una massa de carn i sang informe, amb un plat al davant. Des d'aquell dia es va convèncer de tirar trets sempre al cel.

El nostre heroi es diu Francesc i continua reflexionant ficat en aquell camionet. Si algú hagués tret el cap des del vehicle hagués vist que tota una filera dels mateixos camions, que gairebé la vista no podia abastar, s'estenia fins a l'horitzó per aquell camí de muntanya, com una serp que es mou amb dificultat. Aquesta serp es dirigeix a contenir l'avanç del Front Popular.

29 de Juliol de 1938

El viatge d'en Francesc fora absolutament esgotador. Perdut en reflexions, sense ven bé saber el que passava, el comboi es va aturar a uns kilòmetres de Gandesa per fer el primer i últim descans i reparar alguns vehicles. En sortir del camió, com si sortís d'una cova, el sol el va reconfortar però va tenir que tapar-se els ulls. A banda i banda de la carretera la divisió de Navarra s'estenia: els soldats, estesos a terra, bevien aigua i reien. D'altres dormien o es miraven absorts els rifles. Ell va enfilar cap a una petita muntanya, tot sol. El rifle l'hi pesava i interiorment va insultar a l'objecte. Es va asseure, esbufegant. El que va veure el va corprendre. Allà lluny, l'exèrcit de la República mantenia l'ofensiva a fi de conquerir Gandesa, permetent així obrir una via cap a un avenç posterior. La ciutat es podia veure amb dificultat envoltada de fum blanc i espès com la llet per efecte de les bombes. Creia inclús poder sentir els crits que del cert ara es donaven en aquell Infern. I allà es dirigien? Mes l'hi valia sortir a córrer i abraçar la Mort. Quan duia una estona assegut un company se l'hi va apropar i l'hi oferí una cigarreta. Mentre la fumaven contemplaven en silenci l'espectacle. Les explosions arribaven esmorteïdes per la distancia. Segur que, si vivia, es quedaria sord. En un moment un soroll va tapar a la resta. Era com el soroll de la maquinaria d'una f
àbrica en marxa, però venia del seu darrere. Tots dos es giraren, així com la majoria de soldats del comboi, mirant al cel. En uns instants, puntets negres a l'horitzó agafaren forma. Era la Luftwaffe, l'aviació alemanya. Immensos bombarders esperaven deixar anar la seva fatídica càrrega. Alguns emeteren crits de sorpresa, d'altres varen aplaudir enfervorits. Ell només pensava en que les bombes no distingirien les afinitats ideològiques d'uns o altres. Durant una bona estona el cel es va enfosquir per aquelles màquines terribles, amb el seu soroll monòton, passant per els seus caps: dimonis alats de metall. Les figures en forma de creu es perderen de nou i l'eco de les bombes a Gandesa va tornar. Franco acumulava les defenses per a taponar l'ofensiva i utilitzava tots els recursos de que disposava. Quan els dos soldats admiraven la dantesca columna de fum, producte de totes les emissions, es varen escoltar passes entre l'herba. Cinc homes pujaven l'inclinació, un d'ells amb aspecte de ser un superior, amb la gorra posada tot i la xafogor. Els dos fumadors s'aixecaren, erectes, apagant el cigarret. La comitiva ni els va mirar. L'altiu oficial observava el riu llunyà i no la ciutat en plena devastació. Els seus subalterns, humils i servicials, restaren unes passes al darrera. "Contemplen el espectáculo..." Va dir. De sobte, la petita línea blava i blanca del riu Ebre va semblar commocionar-se. En Francesc no va comprendre aquell portent de la Natura i es va atrevir a expressar el seu pensament. "La Naturaleza nada tiene que ver con esto soldado..." I, dient aquestes misterioses paraules la comitiva va baixar la muntanya, l'oficial amb un somriure satisfet. El que havia ocorregut era que les tropes franquistes havien augmentat el cabdal del riu, obrint rescloses, a fi de fer col·lapsar els precaris ponts construïts per el Front Popular per a transportar materials. D'això ell no s'assabentà fins transcorreguts uns dies.

La batalla de l'Ebre es va eternitzar, confluïen dues posicions: la desesperada i fatalista de la República; la freda dels feixistes, que varen acumular tots els seus recursos. El dia 2 d'Agost, es a dir, nou dies després de l'ofensiva, les tropes de Franco havien aconseguit detenir l'avenç i situar a les tropes del coronel Modesto a la defensiva, renunciant el comunista a cap maniobra agressiva. La primera eufòria per l'èxit relatiu de l'acció, i l'ofensa rebuda per el sempre triomfant exèrcit nacional, donaren lloc amb el pas dels dies a un sentiment d'esgotament en ambdós bàndols: Franco tement no haver assolit el control del país abans de que s'iniciés la Segona Guerra Mundial -que s'intuïa-, la República amb l'última esperança dipositada en aquell terreny que era arrasat per la pólvora i en l'adveniment de la continuació de la Gran Guerra, que provocaria una intervenció dels covards veïns.

El camió d'en Francesc, desproveït ja de la lona verda que el cobria fins ara, va entrar a la derruïda ciutat dels primers. Si abans aquella ciutat fora un goig per la vista, ara havia estat uniformitzada per l'horror i la destrucció de l'odi fratricida. Un cop la filera de la divisió es va aturar, i mentre es donaven ordres als suboficials, ell es va allunyar una mica per a contemplar de prop tot el que veia. Cap vidre de cap finestra restava ferm i tota la ciutat era habitada només per soldats. Caminant amb pas prudent entre homes que xerraven aprofitant el descans, escoltant-se una sarsuela de fons provinent d'alguna radio, la visió de quatre homes el va captivar. Restaven allunyats de tots, un d'ells, amb roba verd oliva, mirava al terra i mai als ulls dels altres interlocutors. Aquets últims duien una indumentària negra que contrastava. Eren oficials alemanys. L'espanyol assentia, murmurava, mirava fugaçment als rossos joves i retornava a la seva postura passiva. Totes les converses que es succeïen al llarg del carrer es van interrompre, fins i tot les dels nazis. Un soroll horrible venia de les muntanyes de l'oest. L'artilleria tornava a cantar la seva lletania de mort. Aquest soroll ja no es va aturar en tota l'estança d'en Francesc al poble i, al llarg de la seva vida posterior, sempre que escoltava un soroll monòton i anàleg l'hi venia a la memòria aquell crit provinent de la muntanya.

Transcorreguda una estona, en la que, després de girar a un revolt del carrer empedrat es va xocar de front amb una immensa peça d'artilleria antiaèria, un dels seus companys va venir corren a cercar-lo. Havien estat assignats a una de les cases que donaven al riu. En entrar per la porta que havia estat penetrada per les bales va veure amb sorpresa un saló impecable. Qualsevol hagués esperat veure a una família a taula. Va rebre una empenta i va ser obligat a pujar al terrat de l'edifici. Aquest havia estat envoltat de sacs de sorra. Va deixar el seu rifle i es va recolzar en els sacs en actitud contemplativa. Davant seu, el que potser hauria estat en altres temps una prada verda pigada de roures, era un gran desert fumejant. Per allà havia d'avançar l'enemic? Pobres miserables, com els compadia. A aquell terrat va passar dies sencers, com un espectador, contemplant en el seu esplendor la crueltat humana i abstret, sense disparar ni un tret. Dia rere dia es succeïa el soroll constant de les bombes i mirava ja amb desídia el desert al seu front, havent desistit d'esperar qualsevol atac. La mateixa sensació envaïa als seus companys. Allà, a les escarpades roques llunyanes, es sentien trets repetits i amplificats per les parets de pedra. El tedi va deixar pas a la depressió. Les nits eren macabrament més animades: l'aviació en lluita pintava el cel amb espurnes grogues i les bateries terrestres de la ciutat deixaven anar flocs vermells al cel esperant encertar sobre les màquines aèries. Alguns companys feien apostes sobre quan tardaria en ser derrocat un avió enemic. "5 minuts" deia algú. Una altra veu entre la foscor repetia "15" Fins i tot ell, avergonyint temps després en recordar-ho, també participava en aquell joc sàdic. Els caces soviètics, com mosques diminutes, de tant en tant feien caure un immens bombarder alemany. Una vegada, mirant-se aquell fantàstic succés com si ocorregués en un altre món, va ser agafat per la força per un altre soldat del mateix terrat i tret a empentes de la casa que tenien assignada: l'avió, fent un lent descens amb fum a les dues ales que s'estenia al seu darrere, va anar a impactar just al lloc on ell i el seu grup es trobaven, produint una terrible explosió de metall i pedra. Era de nit i ell va restar durant una bona estona mirant-se les runes que poc a poc foren envoltades per la resta de soldats. Algú preguntava els noms: faltaven dos. Ell només va cridar "Quina sort!!".

9 d'Agost de 1938

Després d'uns dies de romandre entre cases derruïdes, sota el bombardeig constant de l'artilleria republicana, i sense encara haver divisat a cap enemic més que les bombes que queien, en Francesc es trobava en un estat d'excitació constant. Quan aconseguia adormir-se, en una vella cadira d'una de les cases destruïdes, en el mateix terra, o en el carrer descarnat, es despertava angoixat, s'aixecava i es disposava a córrer, acostumat a aquelles corredisses entre la fum i l'olor a cremat. L'estranya placidesa d'aquell terrat que va ser esvaït per l'avió alemany va donar pas a un constant devenir de fugides desesperades front aquell immaterial atzar de mort dels bombardejos. No obstant, les batalles cos a cos es donaven lluny, al nord-oest, a les muntanyes escarpades on la defensa dels territoris aconseguits per el Front Popular era més favorable per aquets. Tot i això Gandesa continuava essent objecte d'atacs llunyans. Finalment, ordres superiors van dictaminar que la divisió de Navarra a la que pertanyia avançaria cap a les muntanyes participant de la contraofensiva on ell, abans, escoltava sempre trets de rifle. Al matí del dia 9, quan un sol abrasador cremava el ja fet cendres poble, van iniciar una martiritzant marxa carregats de munició i armes. Ell anava amb l'esquena doblegada, mirant les pedres i la sorra als seus peus i netejant-se els ulls irritats per la suor que queia del front. Ni tant sols es va adonar de que els disparaven quan la resta de la companyia va llançar-se a banda i banda del camí cridant-lo. Ell va aixecar el cap i no va veure ningú. Un munt de sorra va esclatar al seu davant i, un cop fora conscient, va deixar tot el material i va abraonar-se a uns matolls. Els seus companys reien i proclamaven la seva "valentia" front les bales enemigues. Va resultar ser un atac esporàdic i no organitzat i en una estona van reprendre la tediosa marxa entre bromes. Per últim, quan ja havien ascendit força kilòmetres entre un erm estèril un oficial els va rebre i va informar que les seves ordres eren ocupar les trinxeres que s'estenien, gairebé amagades, entre roques i pedres groguenques. Així ell i el seu grup van dirigir-se, amb ànsia per descansar, al lloc assignat. Taques de sang marcaven aquí i allà les roques i els sacs foradats, l'infortuni dels seus anteriors habitants, ell ni va pensar en això, va deixar el material, i es va estendre al terra tant llarg com era. Encara continuaven les bromes sobre la seva "valerosa i estoica" actitud però ell només volia dormir una estoneta, sota aquell calor que sotmetia les voluntats. Del cert es va adormir perquè quan es va aixecar, adolorit per tot el cos, ja era de nit. Els companys es reunien al voltant d'un oficial i ell, com si res, es va situar a la rotllana escoltant. "...así vuestro grupo avanzara sin descubrirse por aquel cerro i eliminara la dotación de la ametralladora que nos lleva machacando por días." L'oficial va callar inspeccionant les cares dels soldats, pàl·lides per l'ordre rebuda. Eren un grup de vint-i-dos joves i ell n'era part. Sense saber ven bé el que feia va seguir al grup que, només amb un fusell i poca munició, es disposava a complir l'ordre. Els més valents dirigien la marxa i exigien silenci tot
al. Van descendir per una petita vall per on es podia divisar, si t'esforçaves, la punta de la metralladora enemiga dalt de tot, sorgint entre sacs de sorra. Ell anava dels últims i actuava per imitació, corglaçat per la por. Darrera d'ell anaven els encara més covards, agafats amb terror als fusells i gairebé reptant com animals per el terra. Com que el terreny ascendia podia veure als primers que van donar ordre d'aturar-se. Semblava que xiuxiuejaven quelcom. Una veu terrible va trencar el silenci nocturn "Fascistas!!" deia. Llavors es seguiren els trets i les descarregues continuades i sense compassió. Va veure amb claredat com dos o tres companys queien com arbres tallats per un llenyataire i expiraven, ell va córrer cap al davant i, gairebé maquinalment, va llençar una granada a la foscor d'on venien els trets. L'explosió va arribar i, gracies a aquell temps guanyat, els sobrevivents del grup van atacar amb els fusells i en poca estona van aconseguir fer-se amb la metralladora, complint les ordres. Ell, després de llençar la granada va jeure a terra aterrit. Es va aixecar, ja calmat, i va avançar cap a la posició guanyada reconeixent els crits de victòria dels companys. Quan el veieren arribar, pàl·lid i sense fusell, un dels homes el va abraçar cridant-lo heroi. No va gosar mirar els cossos desmembrats que intuïa. A una banda d'aquell promontori encerclat restava a terra un home emmanillat amb una corda. Era un oficial republicà. Alt, sec com un pal i amb una barba profusa, se'ls mirava amb por als ullets petits i foscos. Un dels seus companys va agafar la metralladora i va ordenar a la resta tornar amb els "trofeus de guerra" i informar del compliment de les ordres. Una vegada a les trinxeres, l'oficial, un castellà que només feia que escopir i insultar es va declarar joiós per la fita. Insultant al pobre oficial republicà, dient-li de tot, va donar ordre que el portessin amb la resta de presoners a la rereguarda. En Francesc, amb rapidesa, va declarar-se voluntari per complir l'ordre i, gracies al prestigi guanyat, se l'hi concedir amb un copet a l'esquena la petició. Primer va agafar al presoner amb força i, donant-li una empenta i apuntant-lo amb el canó a l'esquena, el va ordenar que avancés. Això va fer ell, capcot. Quan ja va perdre de vista les trinxeres va deslligar-li les cordes i l'hi va dir "Marxa" L'altre no l'entenia o no s'ho creia i se'l mirava amb els ulls oberts com dos plats. "Marxa però abans pega'm" Potser recordant els morts causats per la granada i l'odi acumulat per dies i mesos de lluita el presoner va reaccionar, aprofitant el tou comportament d'aquell soldat nacional -els imaginava a tots com monstres- i l'hi va donar un cop de puny terrible a la galta que el va fer caure i deixar anar el rifle. En Francesc no s'esperava aquell dolor i aquell cop front el seu acte de magnanimitat que amagava també el desig de veure's alliberat dels morts que del cert sabia haver causat i, encara al terra, va veure amb horror com l'altre agafava el rifle i, corren una bona distancia, es girava i obria foc sobre seu. Un dolor brutal el va envair i en poca estona, palpant sang amb les mans, es va desmaiar.

18 de Setembre de 1938

Sense saber-ho, en Francesc va ser beneït per aquell tret a traïció. La bala havia entrat i sortit per el muscle sense afectar cap òrgan vital. Uns soldats d'una altre companyia el trobaren i el varen enviar a un hospital de campanya on va restar recuperant-se entre ferits que variaven entre amputats i simples covards. Va ser beneït perquè aquell nou d'Agost s'inicià una fase de la contraofensiva franquista que, en el lloc on ell fora assignat es va perllongar per més d'onze terribles dies sense gaires fruits per part dels nacionals. Així, ell reflexionava front les noticies que arribaven del front, potser aquell tret m'ha salvat la vida. I ja no sentia rancúnia contra aquell oficial barbut, que encara veia en estranys somnis, donant-se la volta i disparant impassible. Els dies passaren entre crits d'agonitzants i ferits fins que va ser reincorporat. Però, si bé aquell recés potser va ser profitós, encara l'esperaven experiències horribles per viure. La contraofensiva franquista no donava rendiments, o no els rendiments esperats per els alts càrrecs de l'exèrcit nacional. D'altra banda les pèrdues en vides que sofriren els feixistes foren de les més altes en tota la guerra i el coronel Modesto va ordenar a les tropes del Front Popular, davant l'ofensiva tornada en defensa, que tot home morís al lloc de combat, conscient de que perillava l'última esperança de salvació. La batalla que decidiria la caiguda de l'Espanya republicana s'allargaria fins a Novembre.

En Francesc va ser reincorporat a la seva companyia on va ser rebut per les cares de fàstic de combatents esgotats per el tedi i la constant amenaça. Ja ningú no recordava la seva "valerosa fita" Aquell promontori amb una metralladora va ser capturat i perdut moltes vegades amb les vides de tants altres soldats. Només una cara coneguda, aquell presoner republicà que com ell va ser reincorporat a l'exèrcit franquista, es va alegrar de veure'l recuperat. Com que la batalla es trobava en un punt d'estancament posicional, on esporàdics trets sorgien d'una banda de muntanya a l'altre, ell i el seu amic van reviure moments passats i parlaren de les seves famílies. En Francesc estava segur que, en haver estat fet presoner als pocs dies, els seus pares del cert que el creien mort. No tant es compadia del seu pare com de la seva mare, que segur que sofria. L'altre l'hi deia que ja no sabia com acabaria allò, si tota Europa entrava en guerra i cada bàndol era refrescat amb nous ajuts, en especial el del Front Popular, la cosa seria eterna. I interiorment desitjava que tot acabés d'una vegada, per bé o per mal. Deia que ell marxaria del continent. En Francesc replicava que si podia viure l'hi agradaria veure el seu poble un altre cop. Així, entre converses i nostàlgia, sota el soroll de trets efímers, l'ambient semblava calmar-se enganyosament. En Francesc agafava el fusell i feia actitud de disparar quan veia un oficial per immediatament després deixar l'arma i apropar-se al seu company. Les noticies que arribaven atemorien a tots: s'estava decidint una ofensiva destinada a trencar definitivament les ja precàries defenses Republicanes i avançar sobre Catalunya. Es parlava de que l'ordre seria imminent i que només s'esperava l'arribada de més artilleria alemanya i tropes italianes. El dia 21 de setembre en Francesc va veure confirmat els rumors. Un oficial va donar-li l'ordre d'anar amb cavall a un poble proper a entregar certs papers. Ell va pujar tremolós a l'equí que semblava estar impacient per córrer. La seva inexperiència va provocar que l'animal sortís volant amb una velocitat que esbalaïa i ell veia passar al seu voltant formes vagues d'arbres i soldats. Finalment a la llunyania va divisar el poblet i va adonar-se de les regnes del cavall entre les seves mans: en va fer ús i el cavall va minorar fins a situar-se en un trot lent i pausat. El poble era ple de tropes nouvingudes: italians en la seva majoria. I material nou i lluent, així com terribles peces d'artilleria lluents al sol, indicaven que l'ofensiva feixista era propera. Va entregar els papers a un suboficial que el va acomiadar d'un crit i, quan ja tornava a ser sobre el fogós cavall va dubtar si redirigir-lo cap a les muntanyes i perdre de vista tot allò: potser viure com un salvatge -si es que la guerra no ho era més- entre boscos i potser algun dia tornar a la civilització. Fantasiejant així el cavall va cobrir la distancia que el separava de la seva trinxera en poc temps i es va veure condemnat de nou als trets, els crits i l'angoixa per la vida que perilla.


Nit del 25 de Setembre de 1938

I l'ordre, irremissiblement, va arribar. Una immensa ofensiva destinada a la ruptura definitiva de les línees republicanes i a la conquesta de Catalunya. Durant tot aquell dia avions alemanys passaren per el cel cap al nord. Ja moltes companyies s'havien mobilitzat i trets s'escoltaven hora prop hora lluny. En Francesc i els seus companys van ser movilitzats fins a divisar el riu Ebre de nou, impertèrrit a les misèries humanes que es donaven al seu voltant. L'avanç fou diferent de com ell va creure. El constant soroll de l'artilleria i els avions van permetre a l'infanteria avançar fins a posicions davanteres. Ja despuntava la tarda i el sol s'amagava, potser avergonyit de veure tanta mort absurda. En arribar la nit, la companyia d'en Francesc va rebre una ordre del tot folla al seu entendre: havien de creuar el riu. Ell va tractar de replicar, no era un expert però podien perfectament veure com la superioritat aèria i d'artilleria no feia necessari aquell moviment que mataria a centenars d'homes. L'oficial el va encarar i, amb el seu alè proper va atemorir-lo i finalment va callar resignat. El riu ja era difícil de veure a causa d'una nit fosca i sense lluna. Només s'il·luminava per els trets dels defensor republicans que, agrupant-se a l'altra banda, no deixarien que l'avenç fora senzill. En Francesc, entre descarregues i xiulets de bala, carregat, només es preocupava d'avançar. Per moments explosions properes o el pas d'avions el distreien però retornava a la seva tasca, essent conscient de que la resta dels soldats eren a prop però sense poder veure'ls ven bé. Ja tenia el riu davant i escoltava el soroll de la corrent. Va aturar-se, deixant la càrrega i mirant al voltant. Soldats com ell arribaven, deixaven la càrrega i s'asseien extenuats. Ell, mentre jeia, va recolzar la mà a el que va semblar-li una roca. Però era massa tova. Va dirigir els ulls a allò i va apartar amb espant el membre: un mort jeia amb una bala que l'hi obria el cap en dues parts. Finalment alguns companys iniciaren la maniobra de creuar el riu. Ell els veia, fascinat, com intentaven evitar amb esforç aquella corrent terrible que mica en mica s'anava tintant de roig. Alguns cr
idaven i els seus crits es perdien entre un gloc-gloc d'ofegament. D'altres figures inerts passaven empeses per l'aigua que fluïa: horribles sediments. Un oficial amb un nou grup va arribar i en veure'l a ell allà assegut el va apuntar amb una pistola ordenant-li que creure's. Ell es va aixecar, va agafar el rifle i va començar a ficar-se a l'aigua. De sobte una explosió propera va distreure a l'oficial i ell va córrer. En un punt llunyà, entre cadàvers i trets, va divisar una escena fantàstica: un grup de mules, potser espantades, creuaven el riu nedant com gossos immensos. Ell va veure la salvació i, nedant parcament -de fet ell no sabia nedar- va arribar a agafar-se a la cua d'un dels animals i així va arribar a l'altra banda, tragant glops d'aigua que l'hi feien venir nàusea -ell imaginava que engolia sang- Tot era fosc i va veure com els animals, tot tranquils i mullats, iniciaven un trot lent cap al no-res de la nit. Allà lluny es sentien trets. De sobte un soroll ensordidor va sorgir de la petita inclinació que tenia al davant: era una metralladora. Ell va córrer cap a uns matolls i va veure com la metralladora era rebentada en milers de trossets lluents per una bomba de l'artilleria anònima. Arrastrant-se per el terra va arribar fins al promontori on abans hi havia l'arma. Un fum més negre que la nit sorgia del sot i una veu que es lamentava el van fer aixecar-se i avançar cap a ella. Entre un munt de runes, pols i terra un soldat republicà agonitzava. Les ferides eren tapades per la sorra. A ell se l'hi va escapar una llàgrima front allò. Ja anava a donar-li l'esquena, havent escoltat veus d'altres companys que acabaven de creuar quan una fugaç imatge el va colpejar en plena memòria. Es va apropar al moribund: era l'oficial que el va disparar!! No sabia que fer. Si uns companys el veien el matarien. Ell semblava parlar en veu baixa. Deia "Mata'm, mata'm..." En Francesc no va fer cas. Va agafar el cos per els braços i, en intentar moure'l per amagar-lo de la vista dels altres soldats, va emetre un crit de dolor esfereïdor: una de les cames penjava només per un fil de carn. Ell va deixar de nou el cós a terra, marejat. Les veus s'apropaven. L'agònic continuava demanant-li la fi del seu sofriment. Ell es va decidir i en un acte que sempre recordaria va dirigir-li un tret al front. Després es va estendre al terra encara calent per les bombes i allà va restar.

L'entrada a Catalunya fora inevitable i les tropes franquistes passaren, amb més o menys dificultat, per Tortosa, Granollers, Lleida, Urgell, Tremp, Igualada... Barcelona. Deixant la seva petjada. La resta de fronts també sucumbiren excepte el Troià Madrid i zones de la valent Valencia i Andalusia. La batalla de l'Ebre va deixar 50.000 morts a ambdós bàndols, aproximadament. Així va seguir l'historia que tots coneixem, fills, nets o actors d'aquell temps.