Reflexos

Travessant la porta et dius: Sandra, això no pot seguir així. Tanques els ulls i deixes volar la imaginació. Records llunyans. Imatges buides de significat. Ros-tres pàl·lids. Indignació, odi i recel.

Nua, davant del mirall, deixes vessar una llàgrima. Ho veus tot borrós, co-mences a plorar. De genolls, et piques el cap contra les teves mans, els braços. El dolor que sentiràs no serà res al costat d'aquesta ferida que mai s'acaba de tancar. Tens catorze anys, n'ets conscient. Les tisores, on són les tisores? No funciona. Decideixes donar un cop de puny al mirall. Oh, sí, ara sí que podràs. Al terra, la teva imatge queda reflectida en mil trossets. Hi camines per sobre. Ah, quina sensació! T'agrada sentir aquest dolor, esvairte de la realitat, no ha-ver de pensar en res més. T'hi estires. El teu cos està ple de talls, de vidres cla-vats. I el terra, una piscina de sang. Sang fresca que a la fi surt.
Sang. Dolor, alegria, orgull.
Et pares. Tens una idea. Disfrutes amb aquest dolor. Doncs què millor que aca-bar-ho tot així? Mires bé; busques el més convenient. El trobes. Per últim cop, et mires en aquell tros de mirall que encara sostens.
És perfecte. La jugular. Vols veure sang.
Poc després, ja no hi ets. Per fi et sents bé, per fi ets feliç. I els del teu voltant també ho seran. La mort era l'última porta que quedava per tancar.
I ara ningú podrà obrir-la.