Reflexió

No us heu preguntat mai el per què les coses són com són? El per què de les lleis de la física? Per què la gravetat existeix o per què tot està format per partícules?
No em refereixo a les típiques preguntes que la ciència pot resoldre. No! El que m'he preguntat tants i tants cops és el per què les lleis bàsiques de la física i la química son així i no d'una altra forma. Per què la base de tot no és diferent?
Costa imaginar un món sense aquestes lleis. Un món on es pogués travessar la matèria sense cap problema, o que simplement no existís matèria. Un espai on en comptes de llum existís qualsevol altra cosa inimaginable i irreal ara mateix per nosaltres. Sembla fruit de la ciència ficció que tants cops hem vist pel cinema i hem llegit als llibres.
Però el simple fet de preguntar-se el per què, dóna la possibilitat que la veritat absoluta de les coses que tenim ara no sigui del tot absoluta.
Per exemple, dins les matemàtiques trobem que una suma de 1+1 sempre donarà com a resultat 2. És lògic perquè per nosaltres una suma representa una unió de dos cossos (matèria). Si tenim un objecte i n'hi posem un altre en tenim dos, no ens passa ni un moment pel cap que pugui ser diferent, no ens preguntem el per què d'aquest fet, simplement veiem que n'hi ha dos i ho donem com a cert.
Però en un món on no existís matèria, on no hi hagués res per sumar, no tindria cap sentit dir que 1+1=2, ans el contrari, trobaríem absurd aquesta suma, no l'entendríem.

Aquest exemple tant senzill em porta a preguntar si el món en que vivim és realment el verdader. Si tot és així. Si no existeix res més a part del que coneixem.
Seria molt trist que fos així. Es perdrien tantes coses fabuloses per passar, tantes meravelles que ni la meva imaginació pot pensar, que se'm fa difícil de creure.
Amb l'afany de voler trencar barreres al meu pensament, he anat impersonalitzant les meves reflexions, les he allunyat del meu entorn immediat tant com el meu coneixement limitat ha pogut fins gairebé arribar un punt d'"eterietat" que m'ha fet espantar i per ben poc no perdo la raó.
Negant hipòtesis, acceptar-les de nou per tornar-les a negar, barrejant-les i tornant-les a negar. Arribant a una conclusió que la intuïció no accepta i rebutjar-la. Voler parar, però no poder. Nits sense dormir, dies sense produir. Al límit de la bogeria sense poder arribar a res en concret.
Quan el desànim em va poder guanyar i el pessimisme va està a punt de fer-me parar, una estranya idea va aparèixer de sobte al meu cap. Una idea estranya, sense fonament i indemostrable. Una idea que ràpidament vaig negar, però que no volia desaparèixer del meu cap. Era una idea egoista, egocèntrica i ofensiva pels demés. Una explicació fàcil i ràpida, però complicada i improbable al mateix temps, una explicació pròpia de fanàtics religiosos o emperadors bojos, però en el fons era un teoria difícilment rebutjable.
A mesura que hi anava donant voltes i hi anava afegint matisos se'm feia més creïble. M'estava tornant boig o havia descobert la clau de tot?
Ho anava relacionant tot, m'anava apropant al meu entorn i tot encaixava més. La terra, la humanitat, la regió on vaig néixer, les persones que coneixia. Tot ho feia encaixar a la teoria, tot lligava, era sospitosament perfecte.

No sé si seré capaç d'explicar la meva reflexió, ara la penso, penso en les paraules que utilitzaré i em fa riure de la ignorància que expressen. Veig que explicar una sensació, un convenciment real, un estat d'ànim tan sol amb paraules és pràcticament una cosa impossible. Només em veig capaç d'acostar-me a la versió més radical possible de les coses per tal de donar-los-hi l'impacta desitjat. Les paraules queden fredes quan expresses un sentiment interior tan intens.

"El món que tinc al meu voltant és una creació meva" aquest és bàsicament l'enunciat de la meva reflexió. No és un enunciat metafòric sobre que cadascú es fa el món a seva mesura, un anunciat típic dels llibres de auto-ajuda. És literalment el que diu.
No heu pensat mai que només existeix el què sabeu? No us ha donat mai la sensació que el món gira al vostra voltant? Que les coses que passen us afecten perquè les sabeu, i que les coses que no sabeu no existeixen? Doncs el principi de la meva teoria es basa en aquestes preguntes, i d'aquí l'he desenvolupat.
Per explicar-ho de forma planera puc dir que tot i absolutament tot el que m'envolta, que és bàsicament el que sé, és com una novel·la escrita per mi mateix. Es comença amb una idea simple que es va desenvolupant de mica en mica a mesura que la història va madurant, va agafant cos, es van creant els antecedents, els personatges van tenint personalitat, les coses van succeint a l'entorn d'ells, i tot a la voluntat de l'escriptor.
No dic que la meva vida sigui un novel·la, amb principi i final. Tant sols és una metàfora per fer entendre que jo, com a ent indeterminat, m'he creat una vida a la meva manera i de la manera que jo he volgut, que no significa que sigui de la manera que jo voldria que fos. He creat una història pel meu món, una història del univers i la terra, de la vida i l'home, d'evolució i raó. En definitiva, he creat un escenari limitat a una esfera el qual m'hi situo jo com a membre, i que posseeix una història ferma i complexa. Com un somni etern en que no es pot despertar.
He creat una base científica per donar-hi credibilitat, unes lleis inqüestionables que limiten els meus moviments i justifiquen els dels éssers que m'envolten. Éssers, animals, homes, plantes..., creats amb concordança a la història prèviament inventada. Tota una xarxa perfecte reforçada pels sentiments, les pors, la raó, les diferències, la veritat i la mentida, i sobretot l'amor.
Un món limitat per una ment il·limitada capaç de crear qualsevol cosa. Una casa per acomodar-se, per tenir-ho controlat. Una ment que necessitat aquestes parets per sentir-se segura. JO. Però com a un escriptor arriba un moment que la història ja no la pots controlar i és ella la que controla els esdeveniments.
Què soc? No ho sé, no hi he pensat seriosament. Què podria ser? Un Déu? No ho sé, però perquè existeixi un déu és necessari que hi hagi algú per creure-hi.
I ara que hi penso... si tot el que m'envolta és produït per la meva imaginació ningú llegirà el que escric, i encara que pugui rebre crítiques d'algú, seré jo mateix que donaré veracitat al meu món deixant-me convèncer que el que he pensat és mentida.
De fet aquest és el problema més gran que m'enfronto, mai podré saber del cert si la meva teoria és certa, i ningú del meu voltant em pot ajudar. Si algú del meu món em diu que estic equivocat i que sóc un boig prepotent, pot ser que jo mateix hagi creat aquest personatge perquè faci aquesta feina i si algú em diu que és cert i que sóc un geni, també seré jo. Sóc un tot que m'envolta la meva imaginació.

Ja convençut que la meva teoria podria ser factible, he intentat fer-me el poder del meu jo imaginari intentant manipular el meu món. M'he concentrat en realitzar petites coses concretes, petites coses materials desitjades pel jo imaginari. Però m'ha estat fàcil aconseguir-ho i no m'he convençut del meu poder de manipulació. Després he intentat coses impossibles, però sense convenciment real d'aconseguir-les. He pensat que si he creat un món on jo no sóc el més important, simplement un peó més, el poder propi de la meva creació no em deixaria realitzar-les, això provocaria el desmoronament de tot el complex món; almenys no es realitzarien de forma immediata.

Amb tot, només existeix el que jo sé. Més enllà no hi ha res. I encara que controlo el que visc sóc víctima de la meva pròpia creació i estic tancat dins un món que m'he cregut com el meu. La gent que m'envolta és la que em convé. La diversitat és el meu entreteniment. L'amor un objectiu. La vida la meva elecció. La mort una incògnita.
I encara que tot el que m'envolta pugui no ser real, què importa. Perquè en definitiva què és real i què no? És més real tocar un objecte o un sentiment creat per nosaltres mateixos? Tot és el mateix.... és qüestió de preferències.

No sé si m'he explicat gaire be. De fet només he exposat les idees més bàsiques, només un pinzellada del que una teoria pot donar de sí. Tan sols l'he exposat perquè en el cas que us hagi cridat l'atenció i l'hagueu pogut entendre o interpretar-la, us pugui donar una pauta per pensar i reflexionar.
No he dit en cap moment que jo me la cregui del tot. Tan sols ha passat a ser una explicació més sobre el per què de la vida que no puc negar ni acceptar fins a tenir-ne proves. Podeu trobar-la interessant o absurda, m'és igual. Però penseu que per arribar a una teoria com aquesta es necessita pensar i això per desgracia és molt poc freqüent entra la gent.