Pum

És difícil parlar quan un tub metàl·lic de més de vint mil·límetres està allotjat dins la teva boca. No et deixa moure la llengua i dificulta molt la vocalització, si el que pretens és gravar la teva pròpia veu es fa impossible obtenir un bon resultat.
Aquest problema se m'ha plantejat just en el moment que anava a prémer el gallet de la pistola que ara mateix tinc a les mans. Un dubte m'ha travessat el cervell quan ja tenia més de la meitat del recorregut fet "S'ha de deixar constància de que ha estat un suïcidi", un dubte que m'ha fet recular i atraçant la meva pròpia mort.
Tinc el problema que soc molt perfeccionista i quan veig que puc deixar algun cap solt no m'hi puc estar i ho he de solucionar.
Primer he pensat en gravar-ho tot en vídeo, fins i tot he muntat el trípode (ben anivellat) i hi he col·locat la càmera amb una cinta verge, i he comprovat que funcionava; tot això sense treure'm la pistola de la boca per no despistar-me del meu objectiu principal. Però en el últim moment, quan anava a representar al meu últim (i primer) paper com actor he pensat en el mal gust de la situació pel qui mirés la cinta, potser un nen que quedaria traumatitzat per vida.
He desmuntat la càmera i l'he desat al seu lloc; es fa difícil fer-ho tot amb una sola mà. No m'agrada deixar-ho tot mal endreçat. Llavors he pensat amb gravar-ho amb una gravadora de so.
Encara amb la pistola a la boca, ja notant el gust de l'acer i amb un regalim de saliva rajant pel canyó de l'arma, he anat a la meva habitació i he començat a regirar els calaixos que jo creia que estava la gravadora. M'hi he passat més de deu minuts fins a donar-me per vençut. M'he començat a despistar del meu objectiu obsessionant-me a on podria estar la gravadora. Quan me n'he adonat tenia la pistola fora de la boca. Ho he deixat de cop i he pensat a escriure una carta, això sí, un altre cop amb la pistola ben allotjada entre les meves mandíbules.
He agafat un paper i un bolígraf, però tenia la pistola a la mà dreta i jo escric amb aquesta mà. Se m'ha plantejat un dubte, he provat d'escriure amb la mà esquerra però no podia, així que sense treure'm l'arma de la boca me l'he canviat de mà temporalment.
Però amb la dreta no me n'he sortit millor. El paper era petit, només tenia una mà per escriure i el paper se'm movia sense que jo pogués arribar a escriure res.
Fart, maleint el meu perfeccionisme, he engegat l'ordinador per deixar la carta a la pantalla. Dos minut més tard l'ordinador ja s'havia engegat i jo amb la mà dreta movia el ratolí per obrir l'editor de text.
He tingut el full en blanc, amb el cursor parpellejant, i se m'ha anat la inspiració. Tot el que escrivia em semblava fred i sense sentit. Les meves raons no tenien sentit. I la saliva ja em regalimava per la mà i es començava a colar per la màniga del jersei.
Si em suïcidava i no deixava cap explicació tothom creuria que m'havia tornat boig. No anava amb mi fer aquelles coses.
Així que he obert el calaix, hi he posat la pistola, m'he assegut davant l'ordinador i he començat a redactar la meva carta de comiat amb tota tranquil·litat, buscant la perfecció, meditant cada paraula. I m'he adonat que m'agrada escriure!