records

Tot em recordava a tu. Trobava algun senyal teu a tot arreu. Cada moment, cada xiuxiueig, cada carícia, cada petó... Sempre a la meva ment, i jo no podia suportar-ho. Em vas dir que podíem ser amics, però jo no vull que ho siguem, almenys per ara: no crec que ho pogués suportar. Em fan mal les teves absències, encara no sé si és de veritat tot el que m'està passant. Amb dos dies he plorat més que durant mesos, uns mesos amb tu, feliços, perfectes. Però ara ha canviat tot. Ara ja no ets l'amor perfecte, no ets el meu noi ideal, només perquè segons tu, la nostra flama s'ha apagat definitivament. Parla per tu, jo et continuo estimant, amb bogeria, més que la meva pròpia vida. A més, em vas agafar en un moment que jo pensava que estàvem bé, després d'un petit entrebanc que jo considerava superat. Però, saps una cosa? Puc tirar endavant. No puc tancar-me només perquè tu ja no m'estimis. Acabo de tancar una de les etapes de la meva vida. No puc i no he d'oblidar tot el que ha passat durant aquest any amb tu, sinó que ho he de recordar com un dels anys més feliços de la meva vida, fins ara. Però, no obstant això, ara, el que he de fer és passar pàgina i escriure'n una de nova al meu diari, sense tu, però també, feliç.