REALITAT DEL MOMENT

Un relat de: alberts
De petit creia que el temps no avançava prou ràpid. L'aprenentatge i successió de fets era lent. Volia ser gran. 
Podria agafar als meus germans grans? 
Aixecar-se, esmorzar, anar a l'escola, jugar, menjar, començar la classe, jugar, berenar, els deures, jugar, sopar, dormir, era el cercle de cada dia ... 
Un bon dia em vaig adonar que la rutina s'havia trencat, els meus germans estaven cada vegada menys temps a casa. Jo passava més temps sol. Havia de invertir en el meu temps. 
Les escenes de la pel pel·lícula es precipitaven, calia aconseguir arribar als 18 anys, ser major d'edat, i la roda de la sínia anava girant i girant, els anys succeïen als mesos, els mesos a les setmanes, les setmanes als dies, els dies a les hores, les hores als minuts, els minuts als segons i els segons als instants i places ... ... ... ... .. la pilota del temps engolia en la seva espiral als esdeveniments. 
Tot anava massa de pressa, l'estudi, el treball, l'oci, anaven omplint tots i cada un dels moments de la meva vida. 
Molts caps de setmana penjàvem el cartell de complet. La intensitat dels moments eren plens, es desbordava energia, es desprenia creativitat, iniciativa, esforç, tota emanava plenitud, la vida somreia amb el vent a favor. 
La nau funcionava amb bon rumb i a tota màquina .... Les perspectives eren molt bones, els objectius s'anaven complint en els terminis previstos. No era una tasca fàcil, hi havia esforç, constància i patiment, però no et podies queixar. 
La confluència dels astres era favorable, els ascendents del zodíac es van confabular i no hi havia res que parés la nostra marxa ascendent cap a ell no se què. Es cremaven les etapes, les estacions es solapaven unes amb altres, no es podia tot just distingir entre elles. Les autopistes de la informació vessaven de cabal. L'era del coneixement estava en el seu punt més àlgid. Tot era esplendor. El PIB era alt, els índexs borsaris es sortien, s'entrava en un túnel, es sortia, es tornava a entrar en un altre, i tot anava sobre rodes fins que ... 
La màquina per un instant es va aturar en el temps, i la rapidesa es va diluir en el seu contingut i va arribar l'assossec, les notes buides del seu tempo àlgid, ràpid, semifuses, ... es va desintegrar contrastant amb el brunzit zozobrante, dissonant i estrident de l'interior de la meva tràquea. 
L'estrèpit del llampec encenia el meu interior, la inseguretat s'estremia meu ésser i l'angoixa planava en el meu horitzó. 
La rapidesa anava "in diminuendo", de l'exprés es va passar al regional i d'allí al mercaderies, i en un moment es distingia la llum del fanalet vermell. Estic parat!, Em trobo en una via morta. 
Els meus músculs es troben engarrotats, la rigidesa desborda plasticitat i la deformitat apareix en tot el seu esplendor. El temps passa a poc a poc,-com aquell comboi del metro que travessa una estació-, sense cap passatger, amb el so intens i irreverent. 
Fi de trajecte, s'entreveu amb una veu tènue, tremolosa ... Però passa de llarg,-després del xiulet-, sense fer soroll, amb sigil. 
L'ombra de l'esperança apareix, les constants, tornen a aparèixer, la vida, les ganes, l'energia del got de xocolata calenta de primera hora del matí. Sortim del túnel ... 
L'harmonia torna a enlluernar, l'olor de colònia fresca acaricia pas a pas la galta atordida, per l'aspror de la seva encartonament. El tall de llum, d'esperança, torna a obrir-se camí .... 
La lentitud és l'esperança més ràpida que tenim per sobreposar d'aquests moments "tan especials" que afrontem amb el front dreta. 
I si les forces ens ho permeten amb un somriure hem de brindar al bon temps, al nou dia per encorozar a les persones que ens envolten, 
I saber aturar aquest rellotge que portem dins.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer