Quan tot s'escapa

En un moment de lucidesa
t’adones que tot s’escapa,
les teves competències
s’esvaeixen sornegueres
sense saber si tornaran
o al camp s’escampen,
si son encara teves
o son ja d’altres.
Van ser mai pròpies
o sempre foren estranyes?
Foren notables
o maldestres?
Es difícil saber-ho
quan el foc s’apaga,
quan el gel es desfà,
quan tot el que es movia
perd el seu santeri,
i només queda natura
morta i per tant quieta
de mala estètica
i color putrefacta
olor pudenta
buit desentès
terra cremada
que la pluja no amaina.


Pot tenir sentit
buscar admiració
quan no es te
ni la pròpia aprovació?
Qui te la lent multicolor
que fa admirable un bord,
que predica bellesa
amb vestit o nuesa,
que sentència bondat
a comportaments desafinats,
que fa d´aprovat social
un comportament banal
insuls
superficial
cruel,
i sotmet a dur escrutini
qui no s’atingui
al disseny prescriptiu?
Quan temps perdut
mirant d´afinar
un instrument
del tot boterut,
una vida esperant
que la lent benpensant
tot d´una s´adonaria
de la veritable gallardia
que davant seu brillava
sense reconeixement
i demanant servilment perdó
al terra es postraria
donant lloances
a tanta perfecció.
Ni tant sols al costat
de la veïna mediocritat
tal pretesa valoració
ha trobat lloc.
Ni dintre
ni fora
ni en la formació
ni ni ni
no no no
Tot és fastigosa negació.
I no hi ha temps,
i no hi ha lloc
ni es troba un màgic espill
que capgiri l´atribució.
No és mig ple
ni és mig buit
no hi ha got
I per tant res és dins del que no és.