Propietat Intel·lectual -The Chicken of the Golden Eggs-

Artículo 26. Duración y cómputo.
Los derechos de explotación de la obra durarán toda la vida del autor y setenta años después de su muerte o declaración de fallecimiento.

-Llei de Propietat Intel·lectual

Sempre em poso nerviós abans de fer-ho. Soc de natura ansiosa i situar-me en una escena d'aquest caire em fa un pèssim i patètic delinquent. Fullejo un parell de llibres i em fixo en dos que m'interessen: Vanity Fair de Thackeray i un altre de Steinbeck. El primer es de Oxford Classics, amb una presentació cuidada, el d'Steinbeck pertany als senyors de Penguin Limited, grans necròfags del geni aliè tots dos. El camp de visió del depenent es veu impedit per l'estant immediatament davant meu i jo em limito a fullejar i esperar a que un home calb acabi d'elegir el seu best-seller per agafar la son a les nits d'un estant proper. L'home sembla que només agafi els llibres per la portada o el títol. N'agafa un, se'l mira sense obrir-lo i el torna a deixar per immediatament després agafar-ne un altre, i un altre, i un altre. Em veig temptat d'apropar-me, agafar un a l'atzar i dir-li "En realitat se t'enfot, vinga, marxa" Però no marxa ni faig res. Fullejo el llibre de Thackeray. Thackeray va publicar Vanity Fair al llarg de 1847 i 1848 per installments, es a dir, en pamflets mensuals com la majoria d'escriptors de l'època. Així les classes mitges s'entretenien com ara s'entretenen amb series nord-americanes. Estic convençut del fet que molta gent coneix més coses sobre els protagonistes de les series que miren que de la seva mare, el seu fill, la seva muller… Coneixen mes sobre aquells sobirans imbècils que es passen mesos a una illa, amb cossos sempre igualment esvelts i una mica de maquillatge que de la seva pròpia família. No els acuso de res, potser la seva família no es tant interessant com uns nàufrags de cartró -pedra que guanyen milions. El problema d'aquest sistema -el dels installments-, que dona una relació quasi immediata entre la creació de l'obra i la resposta dels lectors es que aquests últims, enfollits com fonamentalistes, poden arribar a obligar a l'autor a modificar l'obra per complaure'ls. Tanmateix com les series de TV. Un exemple cèlebre és la resurrecció, estil Llàtzer, de Sherlock Holmes a "The History of the Empty House". Doyle estava literalment fins als collons de Sherlock. Després d'adquirir una fama desmesurada, d'omplir la vida de milers d'avorrits anglesos gracies a que la seva consulta com a metge romania buida i omplia el temps escrivint-d'aquí neixen les primeres histories de Sherlock, i de l'inspiració directa en un professor seu de medicina- Doyle estava cansat fins a l'exasperació del detectiu misogin i el seu alter ego, Watson - es a dir, el mateix Doyle-. Així que el va matar en un rampell homicida. Però després, ¡Ai! pensaria "Necessito diners i aquesta gent necessita entretenir-se. So consequentially: the show must go on" I tant que va continuar. Doyle va posar-se la túnica de Jesucrist i va ressuscitar a Sherlock Holmes. "¡Sherlock, vine fora!" I Sherlock va sortir de la tomba per ajudar a les paupèrrimes butxaques del seu creador.
Continuo fullejant a Thackeray i el maleït calb compulsiu no deixa d'agafar llibres, ve la seva muller o parella i parlen en anglès sobre quelcom i decideixen marxar. El cabró només feia temps. Ara es la meva. Em fico els dos llibres a la bossa i marxo. Steinbeck i Thackeray venen amb mi sense passar per caixa. Oh! No, que no es cregui el lector que em crec Robin Hood, el petit heroi contra la gran editorial. Senzillament satisfaig la meva addicció literària com el yonkie que roba uns grams de cocaïna. No soc cap heroi. No hi ha herois ni heroisme en això. Però de la mateixa forma que un gran càrtel de la droga es pot permetre perdre uns grams, Penguin Limited es pot permetre perdre una copia d' Steinbeck.
No deixa de ser curiós l'absoluta mina d'or que constitueixen aquets autors morts fa anys i segles. Rabelais continua venent tant com ho fa Ken Follet. Per aquesta raó, tota gran cadena de llibreries, fins i tot les mes comercials, dediquen indefectiblement la seva parcel·la de metres quadrats als Clàssics, perquè son un ingrés segur. Es com una tenda de roba interclassista: al costat de la roba "casual" hi ha una petita secció per als vestits elegants, com al puto Corte Inglés. Al costat de Pushkin hi ha la capullada de moda de Grisham o de Follet, o la nova historia sentimentalista sobre l'holocaust jueu -si, això va per el crio del pijama, segur que Roberto Benigni s'està estirant dels pocs cabells que l'hi queden per no haver trobat una historia encara més lacrimògena (front un fet que no ho necessita)-
L'origen de la Propietat Intel·lectual el trobem al segle XVII a l'Itàlia del Renaixement, on es tractava de cridar a investigadors i enginyers estrangers garantint-los un monopoli sobre les seves creacions. I ara si no t'has adormit continua. El precedent mes immediat son els TRIPS -Trade-Related Aspects of Intellectual Property Rights-, acords multilaterals sobre l'uniformitat en matèria de legislació en propietat intel·lectual adoptats en 1995 en el marc de l'Organització Mundial del Comerç. Bàsicament aquesta tendència representa la privatització de l'últim bastió: el món de l'intel·lecte. I els hi ha sortit molt bé. Imperis editorials, indústries farmacèutiques, etc. s'erigeixen sobre aquests Drets. Imaginem a un colonialista britànic endinsant-se en una tribu del Pacífic i que contempla fascinat les danses rituals d'aquesta gent. Doncs be, aquestes danses, els seus ritmes, probablement ja estiguin sota Copyright, generant diners, com a percussió d'un grup Pop. Potser responien a un ritual funerari o a un ritus de guerra, ara s'han passat al ritual de la cobdícia capitalista -ho tenia que dir, sonava molt be-. Els aborígens que veuen com la seva tradició serveix de base per a l'execrable Carlinhos Brown haurien d'haver estat mes ràpids i exigir el seu Copyright abans que Virgin o Sony.