Prop del Cel

En una esplèndida tarda de primavera, mentre volava amb la meva avioneta, em vaig adonar, de que després de quasi set anys, d'haver tornat a començar una nova vida, per segona vegada m'havia equivocat.
La Sila, la meva companya, ja no era com abans. Potser era jo mateix, qui havia canviat amb el temps, però no em semblava que fos així. Sempre havia desitjat sentir-me lliure, tal i com em sentia solcant el cel, però tenint a algú que hem fes costat i amb qui poder-ho compartir tot.
Des d'allà dalt, veia els meus sentiments tant clars com el paisatge, no em sentia lliure en cap aspecte de la meva vida i no tenia ganes de baixar. M'hagués passat moltes més hores volant i gaudint de la pau i la serenitat, que representava estar sol, en un lloc, on ningú hi tenia accés.
L'imprescindible rellotge, que no faltava en lloc, m'avisava amb un impertinent xiulet, de que ja era hora de tornar i de mala gana, vaig fer girar el timó de direcció, cap a l'esquerra, per tornar al punt de sortida.
Desprès d'aterrar a la petita pista, vaig guardar la Beth, a l'hangar i em vaig dirigir al BMV negre, que m'esperava fidelment, sense retrets, arribés a l'hora que arribés.
Trigava una mitja hora pel camí, des de la pista fins a casa, però era cosa estranya no trobar embussos, fins i tot per l'autovia, cosa que em feia retardar sovint.
Cada dia, no podia anar a volar amb la Beth, però m'hauria agradat fer-ho, perquè era l'únic lloc on trobava finalment pau, des de que vaig optar, per deixar el mòbil al cotxe, dons l'única persona que em trucava allà dalt, era la Sila, amb qualsevol excusa i jo li havia deixat ben clar, que no necessitava dir-li constantment, què feia i que deixava de fer, quan no era al seu costat, que volia una mica més d'intimitat per a mi sol i que em sentia controlat, anés on anés. Hauria de tenir-me més confiança, perquè al cap i a la fi, sols eren unes hores les que passàvem separats, comptant que dormíem junts, treballàvem junts i menjàvem també junts, la majoria de dies.
Començava a estar fart, de tanta convivència en comú, volia estar sol alguna estona, ho necessitava, per pensar en mi mateix i ella s'havia convertit, en una ombra que mai es separava de mi.
Al arribar, vaig pitjar el botó del clauer, que donava ordre a la porta del garatge perquè s'alcés i baixant del cotxe, vaig entrar directament a la casa des d'allà.
No vaig sentir cap moviment, que indiqués que hi havia algú. Vaig pensar que l'Adrià, potser era al seu estudi i la Sila, hauria sortit pel que fos i encara no havia arribat.
Vaig anar a la saleta, a fer una trucada per telèfon, quan una ombra em va espantar. El llum estava apagat i tant sols la claror del plafó, que venia del passadís, il·luminava el recorregut just, per encendre el llum de sobretaula, que hi havia al costat del telèfon.
- Sila, que fas a les fosques? M'has espantat.
- M'he cansat d'esperar-te per sopar, cada dia arribes més tard.
- Tampoc és tant tard. -li vaig contestar- On és l'Adrià?
- Ha anat a sopar amb els seus amics. Fins ara, has estat volant amb la teva estimada Beth?
- Ho dius com si fos la meva amant.
- Últimament sembla que ho sigui. Et passes més temps amb ella, que amb mi.
- Com pots dir això Sila? Estem la major part del temps junts. No tinc dret a espargir-me una mica de la feina i de la casa? Vas a la perruqueria i a comprar quan vols, a fer les teves coses quan et sembla, és l'únic que fem separats. Pretens que fins i tot respirem junts?
- És veritat això que dius, però a casa, cada cop tenim menys coses a dir-nos. M'agradaria que fos diferent.
- A mi també m'agradaria que moltes coses fossin diferents, però són com són. Et vaig dir que necessito un espai per a mi sol, no és que ho vulgui, és que ho necessito. Tu no necessites estar mai sola?
- Ho estic quan tu no hi ets, però ja saps que voldria estar sempre amb tu.
- Sila, passem les nits, els matins, els dies de festa, els viatges i tres tardes de cinc dies junts. Per dos tardes a la setmana, que marxo a fer allò que veritablement m'agrada, em demanes que no ho faci? ¡Potser aviat, voldràs venir a aguantar-me-la quan vaig a pixar! -vaig dir, donant un cop de puny a la tauleta del telèfon i fent que l'auricular saltés.
- Si m'estimessis com jo... -va queixar-se ella.
- Quantes vegades al dia, t'he de dir que t'estimo, perquè estiguis tranquil·la? Encara que t'ho repetís mil cops, no en tindries prou. Cada dia ets més exigent. Deixa'm respirar una mica, sinó, m'ofegaré i encara em tindràs menys. -vaig dir amb la cara encesa de ràbia.
S'estava tornant intransigent, gelosa i aclaparadora i em molestava tot plegat, no volia estar controlat contínuament, ni arribar a ser com una ovella, a les ordres del seu pastor.
Vaig anar al dormitori a despullar-me i em vaig posar dins la banyera una estona.
- Si entra a ensabonar-me l'esquena, com altres vegades esclataré. -vaig dir-me a mi mateix en veu baixa.
No em va molestar ningú i vaig estar en remull tot el temps que vaig voler. Quan vaig decidir sortir de la banyera, em vaig posar un xandall net i vaig sortir del bany.
Ella ja no hi era, ni a la saleta, ni al menjador. No la vaig veure, fins que finalment, vaig mirar al dormitori i veient-la dins el llit li vaig preguntar.
- No penses sopar?
- No. -va respondre ella. No tinc gana.
Vaig anar al menjador i vaig recollir els dos plats, que hi havia damunt de la taula, portant-los a la cuina. En vaig escalfar un, al microones i vaig sopar allà mateix, tot sol.
Quan vaig acabar, vaig posar el plat dins la pica i vaig tancar el llum, sortint al jardí, desprès d'agafar el paquet de cigarrets.
La nit era clara i feia bona temperatura. Estirat en una gandula, encoixinada amb roba de ratlles blaves, em vaig distreure mirant el cel i les volves de fum, que desprenia el cigarret i lliurement pujaven amunt.
No tenia ganes de pensar, ni d'escalfar-me el cap, però inconscientment ho feia, acabant sempre al mateix punt.
Em preguntava, perquè tot era tant complicat i perquè per on anés, trobava problemes. Sols hi havia un lloc, on estava bé del tot i no pensava renunciar-hi, la Beth, era el meu únic refugi i si la Sila, es posava més pesada del que ja estava, les coses acabarien molt malament.
Vaig sentir com un cotxe s'aturava, davant la porta del jardí, que donava al carrer. Era l'Adrià, el fill de la Sila de divuit anys, que arribava.
Al veure'm sol i ajagut a la gandula, em va preguntar.
- I la mare?
- És a dormir. Avui ha tingut un mal dia.
- Ja. -va respondre l'Adrià, amb un somriure als llavis. -I tu, no penses anar a dormir o què? És tard.
- Quan tingui son hi aniré. De moment estic bé aquí, m'hi quedaré una estona més.
- Be, dons bona nit, fins demà. -va dir l'Adrià.
- Bona nit. -vaig contestar, sense moure'm d'on era.
Estava pensant, en una possibilitat, que feia temps em voltava pel cap, si les coses no s'arreglaven. Faria els possibles per no haver d'arribar-hi, però ho veia tot molt negre.

A les vuit en punt del matí següent, va tocar el despertador i ella el va parar. Va mirar al costat del llit, on dormia jo i no em va veure.
Es va incorporar sobtada, no m'havia sentit posar-me al llit i ara no hi era.
- Potser no ha vingut en tota la nit. -va pensar.
Però el coixí, no estava posat com ho estava, quan ella va preparar el llit, estava travesser tal i com jo acostumava a deixar-lo.
Va fer un sospir tranquil·litzant i se'n va anar al bany.
Quan va tornar al dormitori, jo, ja hi era, m'esperava de peu, vestit i amb el cigarret als llavis, ja de bon matí.
- Si no et fa res. -vaig dir. T'hauries d'afanyar. Ahir al vespre, no vaig pensar a trucar a un client, per dir-li que m'esperés més tard i a dos quarts de nou, ens hem de trobar al Pont de la Via.
- No en sabia res, ja m'afanyo. -va contestar ella.
- Anava a trucar ahir al vespre, quan vaig arribar, però desprès no hi vaig pensar més.
- Per culpa meva és clar. - va comentar la ella.
- No comencem de bon matí, a carregar culpes, això té bona solució, si hi arribo a temps, no haurà passat res.
- I puc saber qui és aquest client?
- La senyora Montal. -vaig respondre mirant-la.
- Cada dia tens més clientes, en lloc de clients, no sé com t'ho muntes.
- No en tinc la culpa, si les dones cada dia, us fiqueu més, en el món dels negocis. Ho trobo molt bé.
- Jo també. -va dir ella. Puc venir amb tu?
- No. -li vaig contestar rotundament. Va fer els tractes amb mi, tu has de ser al despatx. Si t'interessa fer de relacions públiques, et canviaré la feina sense dir-m'ho dues vegades. Ja n'estic fart de tractar amb gent, de segur, que estaria mol més tranquil, assegut darrera d'una taula, contestant les trucades telefòniques i passant els missatges als demés.
- Molt bé senyor Ros, com vostè mani. - va respondre ella amb ironia.
- No, jo no et mano. -vaig tornar-li. Cadascú, te la seva feina.
La senyora Montal, era una dona més aviat jove i molt rica, que havia heretat les empreses, que el seu pare tenia, tant a Espanya com a l'estranger. S'ho creia bastant i era estúpida, però llesta i a mi l'única cosa que m'interessava d'ella, eren els milions que em deixaria, si tancàvem el tracte i prou. La Sila, la havia vista pel despatx, varies vegades, parlant amb mi de negocis amenament i no li havia caigut massa bé.
- Si ens entenem. -vaig dir. Ja pots preparar-te per anar a Mèxic aviat. Si vols és clar...
Ella no va contestar, va obrir la porta del cotxe i va baixar, davant mateix del despatx on treballàvem. Era una multinacional d'acers i construccions, on jo era el director i ella la meva secretària, sense comptar, amb les sis persones més que hi treballaven, donat que tan sols era una sucursal.
Vaig aturar el BMV, en un costat del Pont de la Via i em vaig esperar uns minuts, fins que el Mercedes esportiu i blau va arribar.
La senyora Montal, em va fer un senyal, perquè la seguís i així ho vaig fer. Ella va aparcar el seu cotxe i va pujar al m
eu.
- Bon dia senyor Ros. -va dir. Anem a algun lloc més adequat per parlar?
- Bon dia. -li vaig contestar. On vostè digui.
- Conec una cafeteria que està mol bé. És a quatre carrers d'aquí.
- Anem dons. -vaig dir jo, mentre feia un cop d'ull dissimulat, a les llargues cames que tenia al costat i que quedaven al descobert fins a mitja cuixa.
La senyora Montal, era veritablement atractiva, tenia una figura que es feia mirar i anava vestida amb elegància, dintre d'una línia, un tant provocativa.
Vam seure en un racó de taula, de la cafeteria Borsalino i ens hi vam passar, més estona de la que calia, per tancar els tractes de la comanda, que s'hauria d'enviar a Mèxic, perquè ella, buscava la manera de parlar d'altres coses, que a mi no m'interessaven gens ni mica, però amb mol de tacte, la vaig anar portant, cap on jo volia, fins que al final i un cop entesos, me'n vaig poder deslliurar.
Desprès de deixar-la a la porta del seu cotxe, i mentre em dirigia al despatx, em somreia a mi mateix, pensant, en que sols em faltaria, tenir un embolic, per acabar d'arreglar-ho tot amb la Sila.
La Sila, tenia raó al pensar malament de la senyora Montal. O potser és de mi de qui mal pensa? - em vaig preguntar.
Vaig aparcar el cotxe, al gual de l'empresa i vaig entrar.
La primera persona a qui vaig veure, va ser a ella, que semblava m'esperés, mirant-me sense parpellejar.
- T'ha fet bons tractes? - va preguntar.
- I tant. Tot ha anat d'allò més bé.
- No és estrany. -va afegir l'Óscar, un company de feina, posant-se a la conversa. - Sols mirant-la, ja es pot veure que ha de donar gust, fer tractes amb ella.
- ¡Molt graciós! - va dir la Sila, entrant al seu despatx.
- No et fiquis on no et demanen. -vaig advertir-li a l'Óscar rient. "El horno no está para bollos".
Vaig anar al despatx on era ella i li vaig preguntar, desprès de seure en una cadira amb rodes, que feia anar endavant i endarrera.
- Hi ha alguna cosa nova, has parlat amb l'Escalé?
- No hi ha res de nou. He parlat amb la seva secretària i m'ha dit que tirem les comandes endavant. ¡Ha, si, t'ha trucat una tal... Laura Serrano i ha dit que tornaria a trucar.
- No t'ha dit què volia, qui és?
- No m'ha dit res més.
- Dons ja trucarà, si vol. Vaig al meu despatx, a enllestir aquells assumptes del Fuster.
- ¡Mel! -va cridar ella, abans de que tanqués la porta al meu darrera. Encara estàs enfadat per allò d'ahir?
- No, estic enfadat, sols em dol, que no entenguis la meva posició i les meves necessitats, que no són exactament com les teves. Tu et limites solament a mi i no tens més aspiracions, que no siguin al meu voltant. Ho sento molt, però jo necessito aire nou, fer les coses sense sentir-me comprimit ni controlat. Si no em tens la suficient confiança, com per deixar-me fer, ho sento de nou. Ja en parlarem a casa, no m'agrada barrejar les coses, som al despatx i anem per feina. Avui no he quedat amb la Beth, la cita és demà.
Vaig sortir sense dir res més i sense deixar que ella respongués.
Em vaig asseure a la meva cadira i no sabia per on començar. Tenia massa feina per fer, massa gent a qui trucar i la Sila em desconcertava, em posava tens i nerviós, em rebentava, que per culpa d'assumptes personals, la feina quedés en segon pla.
Sense adonar-me'n, encenia un cigarret darrera l'altre i més d'un cop, em trobava, que en tenia un de començat esperant al cendrer, quan ja n'havia encès un altre de nou.
Em repetia, que tenia que deixar de fumar, sabia que no em queia bé, però cada dia em feia el mateix sermó, sense que servís de res.
Tot s'amuntegava damunt meu, les responsabilitats em queien al damunt, com si fos imprescindible. Potser m'ho prenia tot massa a pit, volia resoldreu tot i no podia parar.
Igual que tot era una bassa d'oli, se'n podia anar a parir, d'un moment a l'altre, havia d'estar a l'aguait, perquè les coses rutllessin, perquè hi havia molta competència en tot i igual que s'obrien noves sucursals, es podien tancar.
Certament, sabia que d'imprescindible, no ho era ningú.

Al cap de dues setmanes, vam anar a Mèxic, a visitar una empresa de la senyora Montal i de passada ens hi vam estar cinc dies.
Tot va anar força bé, per a ella, perquè jo, vaig tenir més temps per contemplar-la. Encara que no estava del tot, malament al seu costat, vaig pensar moltes vegades, que ja no era el mateix i no era perquè me n'hagués cansat, sinó, perquè tot havia canviat en ella. S'havia tornat possessiva, fins l'extrem que jo, ja no em sentia jo mateix. Em semblava que em transformava en una altra persona al seu costat, no era amo dels meus actes, si volia que hi hagués pau, havia de fer sempre, les coses com ella decidia i jo no era home de fingir.
En aquells cinc dies, de tenir-la enganxada com una paparra, a totes hores, de dia i de nit, vaig quedar tant enfarfegat, de la seva presència, que fins i tot, tenia ganes de perdre-la de vista.
Ella, acostumada en tant poc temps, a tenir-me al seu abast, un cop a casa, es pensava que tot seria igual i al veure que era igual, però no al viatge, sinó al de sempre, va tornar una altra vegada, amb la història de cada dia, retraient-me sempre que podia, que semblava que ja no tenia interès en ella.
A mi, ja m'havien passat les ganes de fer l'amor amb ella i amb qualsevol altre, o al menys això em pensava. No em preocupava la meva vida sexual, perquè a penes en tenia, per poc que pogués. No la desitjava, estava estressat i saturat de convivència amb ella i sols volia estar sol.
Naturalment, no vaig abandonar mai, la meva avioneta i m'hi passava totes les hores que podia, passant olímpicament dels retrets de la Sila.
Un dissabte a la tarda, en que tots dos vam anar de compres a un gran supermercat, amb la pressa d'apartar-me de la cua, que es formava a la caixa i al girar-me, vaig xocar amb una dona, que anava carregada de paquets. Amb l'empenta, alguns van anar a parar a terra i tant la dona com jo, sense ni mirar-nos i demanant-nos disculpes, estàvem enfeinats recollint-los, quant al aixecar-nos i veure'ns les cares, tots dos a l'hora ens vam cridar pel nostre nom.
- ¡Elsa! Ets tu? Déu meu, quants anys feia que no et veia, pensava que vivies a l'estranger.
- Mel. M'alegro molt de veure't. -em va dir ella fent-me una abraçada i un petó.
La Sila no va obrir la boca, al veure una escena tan desagradable per a ella, fins que la gent que ens anava al darrera, ens van dir que féssim el favor d'apartar-nos del mig del pas.
- Ni jo ni l'Elsa vam sentir res, estàvem xerrant sense parar i no ens podien creure, que ens haguéssim tornat a trobar.
La Sila sentint-se oblidada i fora d'escena, va fer-se notar dient-me a mi, que al menys li presentés.
- Elsa et presento a la Sila, és la meva companya. Fa set anys que vivim junts.
- Només set anys, si que has trigat a decidir-te.
- Veuràs, em vaig casar abans, però em vaig separar. Sila, aquesta és l'Elsa, una antiga amiga, a la que no havia vist fa molts anys.
- Molt de gust. -van dir totes dues mirant-se.
- Anem a un altre lloc. -vaig dir. Al bar mateix, xerrarem una mica.
Ens vam asseure tots tres i vam demanar begudes.
- No vivies a l'estranger? -vaig preguntar-li.
- Hi vivia. Fa dos anys vaig decidir, que Londres no estava fet per a mi, i el meu marit tampoc. Ens vam separar i vaig tornar aquí, amb les meves filles.
- Quantes en tens?
- Dues, però ja fan la seva vida. La gran te vint anys i la petita divuit. I tu quants en tens de fills?
- També dos, però es van quedar amb la seva mare. Els veig de tant en tant. A casa, hi ha el fill de la Sila que en te divuit i també ja fa bastant la seva. Oi Sila?
- Si. -va contestar ella.
L'Elsa va notar que a la meva companya, no li agradava gaire la seva presència, per la manera en que contestava, seca i tallant.
- Si teniu alguna cosa a fer i heu de marxar, per mi no feu compliments. va dir l'Elsa mirant-me.
- No, no teníem cap pla, ja no hem d'anar en lloc més.
- Havies dit que aniríem a mirar la roba de les cortines. - va dir la Sila.
- Ja hi anirem en un altre moment. No corre pressa.
La Sila em va mirar, però no va dir res i al cap d'uns segons va canviar radicalment de postura.
- És veritat, no corre pressa. Tots tres aquí estem millor.
Ens va seguir el corrent com si res i jo vaig pensar, que alguna en duia de cap o que al arribar a casa, em cauria la cavalleria al damunt.
En tota l'estona que vam estar parlant, la Sila va ser la dona més oberta i simpàtica del món, però no li va, durar gaire temps més.
- I quin nom és Elsa? -va dir-li.
- Dons això, Elsa senzillament. Perquè?
- No per res, pensava que no fos algun diminutiu, o alguna cosa per l'estil.
- Bé. -va respondre l'Elsa. He sentit a dir que algunes Elses, es diuen Elisa o Elisabeth o a l'inrevés, però a mi sempre m'han dit Elsa, a excepció del meu pare. Però fa tant que va morir, que mai més ningú m'ha cridat com ho feia ell.
- Ho sento molt. -va dir la Sila. T'he fet recordar coses tristes. Com et deia el teu pare?
Es va acostumar a dir-me Beth, no sé perquè, deia que li agradava. Jo personalment m'estimo més que em diguin Elsa.
La Sila es va posar rígida i blanca. Jo no vaig obrir la boca, mentre elles dues parlaven del nom, perquè ja m'imaginava, on aniria a parar la conversa.
- Mel. -va dir la Sila. Hauríem de marxar. Em sembla que alguna cosa m'ha fet mal. M'estic començant a trobar malament.
Ho sento Elsa, hem de marxar, ja ens veurem en una altra ocasió.
-vaig dir aixecant-me de la cadira.
- No patiu. -va respondre l'Elsa i dirigint-se a la Sila li va desitjar, que no fos res i es posés bé aviat.
Ens vam acomiadar a l'aparcament del supermercat i la Sila ja era dins el cotxe, quan nosaltres dos, vam quedar que ens trucarien, per parlar un altre dia.
Jo coneixia a la Sila com si fos sa mare i per això només sortir de l'aparcament li vaig preguntar.
- M'agradaria saber a què es deuen aquests canvis de caràcter. Dissimules m
olt malament i penso que l'Elsa se n'ha adonat igual que jo.
- No m'interessa gens ni mica, el que pensi aquesta dona, que no sabia ni que existia.
- Dons a mi si. Podries haver-te comportat d'una altra forma, has estat desagradable amb ella i a la vegada massa interessada. Semblava que la interroguessis, fent-li tantes preguntes. Era jo qui havia de fer-les.
- Tu sabies moltes respostes que jo ignorava i mai me n'has dit res.
- T'havia de dir tots els detalls de la meva joventut? He conegut molta gent, durant la meva vida, homes i dones. Quina importància pot tenir ella per a tu?
- Havies sortit amb ella. -li va retreure.
- I què? També havia sortit amb altres. Potser tu no havies anat amb ningú més, abans que amb mi?
- Hi ha una petita diferència entre ella i les altres. No creus?
- Diferència,Quina diferència? ¡No t'entenc Sila, em fas tornar boig. No sé on vols anar a parar!
- És molt senzill. -va dir ella amb calma. Les altres, no porten el nom de la teva avioneta. No és cert Mel?

En aquells instants, vaig veure reflectida la malícia en els ulls clars de la Sila. Brillaven de ràbia i satisfacció a l'hora, al haver trobat a qui donar-li la culpa del seu fracàs.
Tenia l'arma, que havia buscat des de feia temps a les seves mans, per disculpar-se a ella mateixa, dels seus errors.
Tant era, si el nom que portava l'avioneta, era conseqüència de l'Elsa o no, per la Sila, seria el cap on agafar-se a partir de llavors i jo no hauria pensat mai, que ningú descobrís el significat d'un nom, que ni tant sols s'assemblava gens a l'altre.
Era cert que sabia que el pare de l'Elsa li deia Beth, m'ho havia dit ella mateixa en algun moment i ara no sabia, si dir-li a la Sila la veritat o no.
L'Elsa, havia estat la dona més especial de la meva vida, mai l'havia poguda oblidar del tot, però el pas dels anys, havia fet que els records, s'arribessin a difuminar de tal manera, que qui els portava dins i els creia ben llunyans, ni s'adonés que hi eren, fins que en un moment donat tornaven a brollar, a conseqüència d'alguna cosa exterior.
També havia estimat a la Sila, tant com ara la podria odiar, havia vist en aquells, ulls alguna cosa que li feia por, un amor malaltís, que era capaç de destruir, qualsevol cosa que s'interposés en el seu camí.
Després de pensar-ho durant tota la nit, que vaig passar en vetlla, vaig decidir que no tenia perquè amagar-me de res. Tenia quaranta-nou anys i no li devia explicacions a ningú, ni del meu present, ni del meu passat.
No havia fet res mal fet, no havia enganyat mai a la Sila, encara que no li hagués dit tampoc que el nom de l'avioneta, era en record de l'Elsa. Tampoc ella m'ho havia preguntat, senzillament li havia dit, que era un nom que m'agradava i com no havia tingut cap filla a qui posar-li, ho havia fet amb l'avioneta.
Potser no era veritat, però tampoc mentida, i en aquells moments l'Elsa, sols era un grat record del passat i no pensava que mai més, arribés a ser altra cosa.
Vaig recordar vint anys endarrera, quan l'Elsa i jo ens vam enamorar, érem joves i ens havíem forjat un futur junts, però les coses de la vida, que mai són com un voldria que fossin, es van capgirar.
Al pare de l'Elsa li van oferir una feina molt bona a Anglaterra d'enginyer, on li pagarien bastant més, del que guanyava a Catalunya i per tant, va decidir, que tota la família es traslladés.
Ni la seva mare, ni els seus dos germans, hi van estar d'acord, perquè tenien la vida muntada a la seva terra, però com eren menors, no van tenir altre remei que marxar.
L'Elsa era la gran, tenia vint-i-tres anys llavors i se li trencava el cor, al veure la tristesa de la seva mare, si ella no l'acompanyava.
També se li va trencar a ella, al dir-me a mi, què havia decidit i em va plorar durant molt de temps, encara que jo no ho sabés. Feia tres anys que sortíem junts i ens vam escriure durant tres anys més, però la distància, poc a poc, va fer que cadascú, anés pel seu camí i les cartes es van espaiar fins que tots dos, ho vam deixar córrer.
No vaig saber mai més res d'ella, ni si s'havia arribat a casar, ni si havia tingut fills. Tampoc sabia que el seu pare havia mort, ni que havien tornat a Catalunya.
Encara que com un llamp, els seus records passessin pel meu pensament de tant en tant, mai havia pensat que ens tornaríem a trobar algun dia. Havia posat punt i final a aquella època i el dia que em vaig casar, abans d'entrar dins l'església, em va venir al cap el seu record i interiorment em vaig acomiadar per sempre d'ella.
El meu matrimoni, del que havien nascut dos nens, no va sortir com esperava, als vuit anys ens van separar.
Després vaig conèixer a la Sila i me'n vaig enamorar, vam anar a viure junts i ara als set anys, tornava a estar igual o pitjor que abans.
Tenia més clar que mai que havia de marxar, la Sila ja no m'interessava, ho havia descobert, en aquella mirada triomfal d'ella, al haver descobert a l'Elsa.
Estava mol equivocada amb ella i també amb mi, em podria retreure allò del nom de l'avioneta, però res més, perquè encara que la Sila pensés, que potser ens havíem vist més vegades, no era cert.
Em feia mal la seva desconfiança i la seva gelosia malaltissa i vaig voler tallar-la, quan encara hi era a temps, perquè temia que més endavant, aquella malaltia d'amor, anés creixent i tingués un final tràgic.
L'Elsa no hi tenia res a veure, ni sabia res ni jo li ho diria, no pensava trucar-la, no volia que ella interferís, en cap de les meves decisions, volia tenir la consciència ben tranquil·la, quan li digués a la Sila, que tot s'havia acabat entre nosaltres.
No vaig parar de donar voltes dins el llit, fins que la Sila es va despertar, dient-me que què em passava, que no estava quiet.
- No puc dormir. -vaig dir-li. Estic nerviós.
- Potser penses en la Beth? Em va dir amb un to irònic.
- No, ara no tinc el cap als núvols, el tinc molt seré i clar.
- No em referia a l'avioneta, sinó a l'Elsa. -va seguir ella.
- Dorm Sila, dorm, demà ens espera un dia molt ple, t'he de dir moltes coses.
- Dons aprofitant que tu no pots dormir i que jo ja estic desperta, perquè no me'n dius alguna ara? -va dir ella malhumorada.
- Sila, son les sis de la matinada, seria millor que dormíssim una mica, d'aquí a dues hores ens hem de llevar.
- No puc dormir ara, primer m'has d'explicar alguna cosa. No creus que em deus alguna explicació?
- No, no ho crec. -vaig respondre. Però ja que tu mateixa, et fas i desfàs les teves novel·les, que no tenen cap argument, te'n donaré. Què vols saber?
- Vull saber què és per a tu l'Elsa.
- Una amiga de fa molts anys. Penso que ja t'ho he dit altres vegades.
- I perquè si sols és una amiga, li vas posar el seu nom a l'avioneta?
- No és el seu nom exactament. -vaig contestar.
- Que jo sàpiga no coneixes a ningú més que es digui així. Encara que ja no ho sé, si m'has amagat això, també ho pots haver fet amb altres coses.
- Però què t'empatolles Sila! Què és el que t'he amagat? Simplement m'havia descuidat de dir-te, que coneixia una dona que és diu Elsa, abans de conèixe't a tu. Segurament, que si estiguéssim junts fins que em mori, descobriries altres dones i homes que vaig conèixer. Tinc un passat igual que tu i que tothom.
- Tu ho saps tot de mi, sempre t'ho he dit tot. Per cert. Què vols dir amb que si estiguéssim junts fins que et moris, coneixeria més gent que vas conèixer?
- Vull dir que no n'estic segur, de que passem més temps junts. Dius que m'ho has dit sempre tot. No sabia que fossis com ets.
- Com soc? No t'entenc. Penses deixar-me?
- Sila, abans em deixaves més llibertat, no eres tant gelosa i dominant. No m'agrada conviure amb aquestes coses. No t'he estat mai infidel, com tu suposes. M'estàs acusant insistentment, em retreus tot el que faig, em mortifiques i ho fas amb tu mateixa. Vull viure tranquil, no em busquis problemes que no tenen cap prova!
- Mel jo t'estimo!
- Si fos així no m'aclapararies tant. No entenc l'estimació sense confiança. Tu no estàs segura de que jo t'estimi, encara que t'ho hagi demostrat sempre. Fa set anys que t'ho demostro. Ara ja no puc fer res més. Penso sincerament que tu i jo no estem fets l'un per l'altre i més val haver-ho descobert a temps.
- Em penses deixar, oi Mel? Ho puc veure en els teus ulls. T'he donat tot el que tinc durant aquests anys, t'he estimat com a ningú, és el segon cop que t'equivoques. No penses que potser tens tu la culpa?
- Quan es tracte d'estimar no hi ha culpables, o tots ho som, o no ho és ningú. Les coses compartides, són de qui les comparteix, no d'un sol. Ho sento Sila, no puc viure així.
- Aniràs amb ella, veritat?
- Ho veus, parles per parlar! No t'ho creus, que l'Elsa i jo no sabíem res l'un de l'altre, des de feia vint anys. No em tens cap mena de confiança, estàs convençuda, des de fa temps que tinc una amant o que m'entenc amb algú altre i no es veritat. No tinc a ningú i l'Elsa no és res per a mi, sols una antiga amistat.
No et negaré que en un temps, va significar molt per a mi, però segurament que a ella, mai més li ha passat pel cap, que hi pogués tornar ha haver-hi res, entre tots dos. Ni tant sols sé, si ella ha pensat en mi alguna vegada. M'hauria buscat i jo a ella, cap dels dos ho hem fet.
Ella ni tant sols sap que tinc una avioneta, ni que es diu Beth, ni tampoc crec que recordi, si m'havia dit com la cridava el seu pare. No sap res. Ho sens? Quedat tranquil·la Sila, no aniré ni amb ella ni amb ningú. Vull estar sol, ben sol, necessito temps per a mi, per pensar, per saber qui soc i on vull arribar. Més greu em sap a mi cagar-la sempre.
La Sila no va contestar. Tenia els ulls plens de llàgrimes i la cara descomposta. Es va aixecar del llit i posant-se de peu, amb el cos ben dret, em va mirar amb ràbia i em va dir:
- Si no ets feliç amb mi, no ho podràs ser amb cap altre dona, ninguna et donarà tot el que jo t'he donat. Ves a buscar, ves. Agafa la teva estimada avioneta i estimbat am
b ella. Potser així trobaràs el que busques!
Es va sentir un cop sec a la porta del bany, que va fe retronar les parets.
Jo estava encara assegut al llit, em vaig aixecar per agafar un cigarret i el vaig encendre. Vaig fer unes quantes passes per mirar per la finestra. Allà fora al carrer, la vida continuava passant, la gent començava a posar-se en marxa, per començar un nou dia i jo, eixugant-me unes llàgrimes que em lliscaven per les galtes, vaig començar a vestir-me sense cap pressa.

Aquell matí, la Sila no va anar a la feina. Quan li vaig preguntar, ella va dir-me que no, rotundament, sense més explicacions.
Jo si que hi vaig anar i de passada, vaig aprofitar per anar a les caixes i bancs on teníem els diners conjuntament. En vaig treure la meitat de cada compte i l'altre meitat, la vaig deixar per a ella.
Aquell cop, no pensava anar-me'n amb les mans a les butxaques tal i com havia fet la primera vegada que em vaig separar.
Volia el que era meu, o al menys en part. Havia suat per tornar a començar i per arribar on havia arribat.
La casa, la vaig deixar per a la Sila i el seu fill i les accions que tenia a l'empresa serien meves.
Vaig fer tots els tràmits, que el rellotge em va deixar fer aquell matí i al migdia vaig tornar a casa.
La Sila prenia el sol, a la mateixa gandula encoixinada, on l'altre nit hi era jo.
No hi havia ningú més a la casa. Em va estranyar no veure-hi a la senyora Teresa, la dona de fer feines i la que també ens feia el dinar. A la cuina, no hi havia ni rastre de menjar i vaig sortir al jardí.
- Bon dia. Li vaig dir. No ha vingut la senyora Teresa?
Ella sense ni girar el cap, em va contestar, que li havia donat el dia lliure perquè volia estar sola, sense que ningú la molestés.
- Hi ha alguna cosa per dinar?
- Jo no he fet res. A la nevera hi deu haver el meu sopar d'ahir. Escalfa-te'l, si vols.
- Que no penses dinar tu?
- Per ara no. Quan tingui gana ja ho faré. No pateixis per mi. Fes la teva, quan no hi siguis, també dinaré sola.
- Puc parlar amb tu?
- Ja ho estàs fent.
Em vaig asseure en una cadira, de jardí blanca, amb l'encoixina't a joc amb les demés.
- Et volia dir, que aquest matí he anat a treure la meva part dels diners. T'he deixat l'altre meitat. Dels beneficis de les accions de l'empresa, se'n farà càrrec l'Óscar, si et sembla bé.
- Si ja has tres els diners sense dir-m'ho, perquè em preguntes si em sembla bé el demés?
- Suposo que no voldràs veure'm gaires dies per aquí i he avançat la feina. Penso que la meva decisió ha estat justa. Tens tots els papers a punt, per canviar el nom de les llibretes i deixar sols el teu. He anat al notari i t'he cedit la meva part de la casa.
Les meves coses personals, les portaré a casa de la mare i el cotxe el posaré en venda, si tu no el vols és clar. A tu te'l deixaré a més bon preu.
- No vull res teu que no em pertoqui, ja el pots posar a la venda. Amb el meu en tinc prou. Què penses fer amb l'avioneta?
- De moment res. La deixaré a l'hangar, el Claudi se'n farà càrrec.
- És que no penses volar més?
- No. Allà on aniré no me la puc emportar. Per cert, tinc el passatge, per marxar demà passat a les nou del matí. Tindré el temps just per fer les maletes i arreglar el que quedi més o menys.
- On penses anar si es pot saber?
- De moment a l'Índia, més endavant no ho sé. Necessito marxar lluny una temporada, o no sé quant de temps. Fins que se m'acabin els diners.
- Tornaràs? -em va preguntar ella.
- Espero que si.
- Mel, encara ets a temps de desdir-te'n de tot. T'ho has rumiat bé? Podríem començar de nou i jo... procuraria no ser tant absorbent.
- No Sila, ho he pensat molt bé. És el que ara vull fer. No podem tornar a començar, seria perdre el temps. Les persones canviem poc, amb el temps, tornem a ser com som en realitat. Ho sento Sila, ha anat així. Espero que trobis algú que et pugui fer més feliç que jo. Només et demano una cosa.
- Quina? -va preguntar.
- Que no em guardis rancúnia, que no siguis el meu enemic. Penso que l'amor d'aquests anys, si més no, ha valgut la pena, perquè mai deixem de ser amics.
- Mai podré ser sols amiga teva. Encara t'estimo Mel. No et vull guardar rancúnia, però no et puc prometre res. No voldria que marxessis, però si ho fas, no em demanis que ho entengui i si mai tornes, no comptis amb mi per a res. Si ara marxes, no et vull tornar a veure mai més.
Em vaig aixecar de la cadira i sols li vaig dir:
- Els anys fan veure les coses de diferent manera. Vaig a fer les maletes.
Ella va continuar estirada prenent el sol, sense mirar com jo m'allunyava. Portava unes ulleres fosques, que no deixaven veure els seus ulls inflats, però pel costat dels vidres, unes llàgrimes regalimaven perdent-se coll avall.
No vaig pensar més en el dinar, vaig començar a empaquetar llibres i objectes personals, que anava posant al maleter del cotxe. La roba la vaig triar escrupolosament, deixant els vestits de mudar, sabates, cinturons, corbates i coses per l'estil, que només feia servir per treballar i anar a algun lloc de compromís, apart, per portar-ho a casa de la meva mare, que vivia a uns vint quilometres de distància.
Sols vaig posar, a les dues úniques maletes que pensava prendre, perquè no volia anar carregat de coses inútils, roba esportiva, còmoda i que no s'arrugués gaire, un necesser, unes sabates i unes botes, una jaqueta de cuiro negra i gruixuda i tots els jerseis que hi van cabre.
Quan vaig tenir el cotxe ple, ho vaig anar a portar tot a casa de la mare i a acomiadar-me d'ella, desprès de donar-li totes les notícies juntes.
- Però fill. -va dir-me- Una altra vegada t'has tornat a separar. Què tens, què et passa?
- No em passa res mare. -li vaig contestar. Senzillament que no vull estar, on no m'hi sento a gust. He d'aprofitar el temps, ja no soc cap jovenet. No pateixis per mi mare, estic bé, però aquesta vegada, de moment no vindré a viure aquí.
- On has dit que vas?
- A l'Índia, tinc moltes ganes de conèixer aquest país. Vull comprovar si es tant misteriós com diuen. -vaig dir somrient.
- Però això és molt lluny, oi? Què faràs tot sol, sense conèixer a ningú, en un país estranger?
- No ho sé mare. Ja coneixeré gent, ja me'n sortiré. Tu no pateixis per res. T'escriuré o et trucaré. He de marxar, se'm farà tard i encara tinc coses per arreglar.
Li vaig fer un petó al front i la vaig abraçar amb tendresa.
- Cuida't molt fill. -em va dir ella amb llàgrimes als ulls.
- No ploris mare, vaig de vacances, tornaré aviat.
- Déu ho vulgui. -va respondre ella.
Em vaig asseure dins el BMV i posant-lo en marxa, vaig tornar cap a casa.
Quan hi vaig ser, la Sila no hi era i li vaig deixar una nota que deia així:
- Sila, demà vindré a recollir les maletes i el que em queda. Fins demà.
Em vaig dirigir a l'hangar i vaig pujar a l'avioneta, que quieta i silenciosa m'esperava a l'hora que hi volgués anar.
Vaig escalfar els motors durant una estona i la vaig fer desplaçar suaument per la pista, accelerant progressivament fins que es va enlairar.
A volar Beth. -li vaig dir. Estarem un temps sense veure'ns. Demostra'm un cop més, que no hi ha ningú com tu, per apropar-me al cel.
Vaig exigir a la màquina, tot el que aquesta podia donar-me de força ascensional.
El comptador d'altitud, indicava 1.800 metres, la pressió baromètrica estava ajustada i totes les agulles dels indicadors, assenyalaven que tot era correcte.
Vaig fer girar el timó lleugerament a la dreta i em vaig dirigir a les muntanyes més properes
Era la serralada de Montserrat, estava a punt de sobrevolar-la i quan vaig ser al seu damunt, vaig notar que dintre meu i regnava la calma i la tranquil·litat.
Era l'autèntic silenci de les muntanyes, el silenci que hi ha en la respiració del vent, tant sols se sentia el motor que brunzia suau, sense cap esforç.
Mirava avall on les arrodonides i estranyes formes de la serralada, restaven immòbils i segures. Pensava en quina curiosa forma tenien. Havia vist muntanyes extravagants però cap com aquelles.
Havia sentit a dir, que algú creia, que aquelles muntanyes, les havia posat allà algun ser d'un altre planeta, perquè trencaven amb tot el paisatge català i em preguntava, com podien viure tants arbres i arbusts arrapats a les roques nues, sense ni un regalim d'aigua.
En un llibre que parlava de la història de Montserrat, s'explicava que unes 1.600 espècies diferents de plantes,creixien allà dalt i les diverses condicions climatològiques en 1.000 metres de desnivell, les fondalades obagues i humides, els roquissars assolellats i ventejats, oferien terreny prolífic a la vida vegetal, sobre tot al boix i al romaní, típiques plantes de la Muntanya Santa.
Al sobrevolar damunt del Monestir, pensava en els murmuris foscos que es feien del monjos. Potser era veritat, que els diners ho feien tot corrupte i fins i tot, en un lloc com aquell, que convidava a la contemplació i al recolliment, també hi havia històries, que no haurien de ser-hi.
Vaig pensar, en si al sostre del món, als monestirs del Himàlaia, també passava el mateix.
Mai no m'havia passat pel cap pensar en aquestes coses, referents a la religió, però sempre havia tingut curiositat, per saber si estant tant a prop del cel, la fe era més ferma.
Si tanta gent com n'havia estat testimoni directe, explicava que allà tot era diferent, més pur i sa, que et senties més a prop de Déu i que desprès d'haver-hi estat, les coses tenien una altra explicació, potser era veritat. Valdria la pena acostar-s'hi.
La claror del dia, feia estona s'anava esvaint, ningú ja no m'esperava i em vaig sentir trist, en certa manera.
No havia pensat on passaria
la nit, però a casa meva no hi podia anar, a més amés, ja no la sentia com a meva.
Com ja m'havia acomiadat de la mare, s'hi anava allà, les preguntes em caurien constantment, i no tenia ganes de parlar, ni de donar explicacions a ningú , per això vaig decidir que aquella nit, la passaria a l'hangar amb la Beth.
Quan la vaig tancar desprès d'haver aterrat, vaig buscar al Claudi, l'home que s'encarregava de repassar i arreglar, els desperfectes dels avions petits i les avionetes. El vaig trobar i vam sopar junts, allà mateix al bar petit. que portava la seva dona i que sols era pels socis de l'hangar.
Vaig explicar-li la situació i li vaig demanar que cuidés de la Beth, mentre jo no hi fos.
El Claudi, va insistir en que aquella nit, la passes a la saleta de la torre de control, però no ho vaig voler. Preferia tenir tota la nit per a mi i la Beth i m'entristia pensar, que durant un temps no podria volar amb ella.
Vaig posar un matalàs inflable, que el Claudi em va proporcionar, a terra,darrera dels seients, amb una manta al damunt i em vaig tapar amb una altra.
Intentava adormir-me, perquè a l'endemà em quedaven moltes coses a fer, tancava els ulls i llavors, tots els pensaments em venien al cap.
Vaig recórrer la meva vida, des de que em vaig casar la primera, vegada amb la Sònia, el naixement del David i el Pol, quan ens vam separar, com vaig conèixer la Sila i com havia estat la meva vida al seu costat.
Finalment, vaig pensar en l'Elsa i en com l'havia estimada, em preguntava si ella em va estimar tant, i si m'havia enyorat, quan va marxar a Anglaterra.
Vaig dir-me a mi mateix, que segurament ella, m'havia pogut oblidar, però em vaig adonar de que jo, encara no ho havia fet del tot.
D'una manera o altre, l'havia tinguda present en el meu cor i cada vegada que anava a volar amb la Beth, era com si retornés al passat, però amb melangia i conformació, com una cosa que passa i saps del cert, que no tornarà.
Vaig somriure al pensar, en l'encontre al supermercat. Havien passat els anys pel seu cos i per la seva cara, però era igual d'atractiva als meus ulls, encara que tingués una mica més d'amplada que feia vint anys.
M'havia fixat que els seus ulls foscos i potser més tristos, tenien la mateixa expressió. Eren uns ulls que parlaven per si sols, sense voler, només amb la seva mirada, jo havia sabut el seu estat d'ànim, perquè ella tampoc era persona de fingir res i quan estava trista, tenia el mirar com perdut, com si estigues molt lluny d'on era i quan els seus ulls grans, no paraven de mirar d'un lloc a altre, com volent veure-ho tot de cop, faltant-li temps, una espurna de felicitat, els feia brillants com els estels.
Perquè ara pensava en ella de manera diferent, a com ho havia fet durant tants anys?
Potser no havia pensat, en la possibilitat de que hagués tornat, ni de que s'hagués separat del seu marit, ni que jo ho hagués fet amb la Sila, precisament al retrobar-me amb ella de nou.
Tot havia estat una casualitat com una altra. Ella no hi tenia res a veure, amb la meva decisió de separar-me. Ho hauria fet de totes maneres, perquè ja feia temps que les coses, s'anaven posant inaguantables.
Li havia dit que la trucaria algun dia i sabia que quedaria malament si no ho feia, però no ho volia fer, no sabia si verdaderament, ella es mereixia una explicació pel comportament de la Sila. Potser no s'havia adonat, que alguna cosa no marxava bé.
No, no era tonta, segurament que sí, que ho havia notat i encara que no fos per això, a ella també li hagués agradat, xerrar una estona de les seves coses.
Però ara què importava tot això? Jo marxaria lluny, com ella ho havia fet abans, no m'ho podria retreure mai, i a més a més, perquè pensava que li podria importar, el que jo fes o penses?
Ella ja tenia la seva vida muntada, jo ni tant sols sabia, si hi havia alguna persona més, si s'havia enamorat de nou, ni si vivia amb algun home.
Semblava que em volgués convèncer a mi mateix d'alguna cosa que no sabia ben bé què era, com si aquell sentiment que creia mort, de cop i volta s'hagués tornat a revifar.
Sense voler-hi pensar més, el meu cor s'anava adormint de mica en mica, però sense deixar, de donar-li voltes a tot. Els ulls se'm tancaven pesats i l'última imatge que recordava haver vist, abans de quedar-me adormit era la de l'Elsa.

Encara que l'espai era molt reduït dins l'avioneta, em vaig llevar bé. Havia descansat, malgrat que recordava lleument, haver somniat coses que m'havien fet neguitejar. No recordava ben bé què era, però si que tot i neguitós, alguna cosa agradable m'havia passat. Vaig fer un esforç per recordar, però no em venia res clar a la memòria.
Al llevar-me i sortint de l'avioneta, em vaig estirar mandrosament, tant com podia, fent que fins i tot algun os encarcarat espetegués i amb un somriure als llavis, vaig pensar que una nova vida m'esperava, a l'altra banda del món. Però aquell dia, encara hauria d'aguantar el que fos, quan anés a recollir les maletes a casa de la Sila i aquell pensament, em va fer esborrar el somriure dels llavis.
Vaig anar a esmorzar, al bar de la dona del Claudi, quan aquest es disposava a anar cap a l'hangar.
- Si que t'has llevat d'hora Mel. -em va dir.
- Tinc moltes coses per enllestir. -li vaig contestar. Primer de tot, no li facis res a la Beth, aquesta nit la tornaré a passar amb ella i potser si em sobra temps, aquesta tarda la faré servir. Et volia demanar un altre favor Claudi.
- Només ho has de dir.
- Quan marxi demà al matí, deixaré el cotxe al aeroport. Hauries d'anar-lo a recollir i posar-lo en venda.
- I no seria millor que jo t'hi acompanyés i després me l'emportés? -em va preguntar.
- Em sap greu molestar-te tant Claudi...
- Ja saps que no és cap molèstia Mel. T'acompanyaré i no pateixis pel cotxe. Els amics son per quant es necessiten.
- Gràcies Claudi. Ja ens veurem al vespre o a la tarda. Fins després.
El Claudi va anar per feina i jo al acabar d'esmorzar també ho vaig fer.
Vaig anar a aquella casa, que havia estat la meva, a recollir les maletes. No vaig entrar el cotxe al garatge, perquè havia de tornar a fer-lo servir aviat i perquè em va semblar, que ja no podia disposar de tot, com si ja no hi tingués cap dret.
Mentre obria la porta, pensava en quin humor tindria la Sila aquell matí, però em vaig endur una sorpresa, al veure que no hi havia ningú.
Vaig posar les maletes al cotxe i quan vaig tornar a entrar, vaig pensar que no seria mala idea donar-me una dutxa. Així que ho vaig fer sense presa i després, vaig anar a acomiadar-me de tota la casa.
Segurament que si hi hagués estat la Sila, no ho hagués fet, però vaig aprofitar, per emportar-me l'últim record visual, de tots els racons.
Li vaig deixar una nota a l'Adrià, demanant-li disculpes per les enganxades, que havíem tingut durant tant de temps i per no acomiadar-me personalment d'ell.
A la Sila no n'hi vaig deixar cap, perquè vaig pensar que seria a la feina i també hi hauria d'anar, encara que no volgués, a acomiadar-me dels companys.
Abans de tancar la porta per última vegada, vaig pensar si no em deixava res i un somriure trist, em va dir que m'havia deixat set anys, que mai més tornaria a recuperar.
Al arribar al despatx, el gual de davant la porta on sempre aparcava, estava ocupat. Ara el cotxe de la Sila era al lloc del meu. No li podia retreure, ni ho vaig fer, és clar, ella hi tenia tot el dret, donat que mai l'havia hagut de fer servir per anar al treball, perquè hi anàvem junts.
Vaig deixar el BMV damunt d'una vorera, dons tampoc pensava estar-m'hi gaire temps i agafant aire vaig entrar.
L'Óscar, va ser el primer que em va rebre.
- Home Mel. -em va dir. Podries haver avisat amb una mica més de temps. M'has deixat un munt de feina, no sé si me'n sortiré.
- És clar que te'n sortiràs. Ho sento, no pensava que tot anés tant ràpid. -li vaig dir mirant-lo als ulls amb un somriure tímid.
- És veritat que vas a l'Índia? Ho ha dit ella.
- Si, de moment a l'Índia. Després ja ho veure'm.
- Podries arribar-te al Tíbet, diuen que allà dalt s'esclareixen les idees. No t'aniria malament.
- No te'n fotis Óscar. Potser si que m'hi arribaré, bona falta em faria.
- Tranquil tio, no s'acaba el món, amb el temps tot passa. Vine a dir-me adéu quan marxis. -em va dir mentre anava a agafar el telèfon, que sonava en aquell moment.
Vaig acomiadar-me dels demés sense trigar gaire, perquè encara que no ho volien demostrar, no sabien que dir-me. Sempre m'havien tingut respecte, encara que ens portéssim bé com companys. La feina era la feina i la primera cosa dins l'empresa, era ser una mica sever, perquè ningú abusés de la confiança.
Vaig recollir quatre animalades del meu despatx i mentre ho feia la Sila va entrar.
- No pensaves dir-me adéu? -em va preguntar.
- I tant que ho pensava, ara mateix venia a fer-ho.
- Veig que estàs ben decidit a penjar-ho tot i a tothom.
- No deixo res penjat, ni a ningú. He arreglat tot el que he pogut.
- Dons respecte a mi, no m'has arreglat res. Més aviat m'ho has esgavellat.
- No era la meva intenció. Perdona'm.
- Estàs perdonat Mel. Però ja et vaig dir que quan tornis, si tornes, no comptis amb mi. Espero que passis totes les hores de soledat que busques. Espero que estiguis ben sol.
- Moltes gràcies Sila. Jo espero que tu trobis allò que et mereixes.
- Bon viatge Mel. -em va dir seriosament, tancant la porta sense deixar-me contestar.
- Adéu Sila. -vaig dir per a mi sol.
Quan vaig sortir del meu despatx, no vaig trobar ningú pel passadís. Sols l'Óscar era al mostrador de l'entrada, enfeinat amb papers per tot arreu.
- Adéu Óscar. Que et vagi molt bé. Recorda ingressar els meus beneficis al número de compte que et vaig donar.
- No pateixis, ho faré. Quan tornis truca'm.
- Ho faré. Gràcies per tot. Adéu Óscar.
- Bon Viatge Mel. -em va dir, mentre jo ja tancava la porta del carrer.
Se'm va posar la pell de gallina un cop fora d'allà. Vaig pensar de nou, que ac
abava de tancar, set anys de la meva vida allà dins.
Al posar-me la mà dins la butxaca, vaig trobar les claus de casa, de casa d'ella, però no vaig tenir prou nassos per tornar a entrar. Les donaria al Claudi perquè les hi donés a la Sila.
El BMV seguia damunt de la vorera, amb els quatre intermitents engegats. Per acabar de posar-me de bon humor, em vaig trobar una multa, empresonada sota la goma del eixugavidres.
Vaig dinar al bar de l'hangar i a la tarda vaig anar a fer l'últim vol amb la Beth.
Després de sopar i de xerrar una bona estona amb el Claudi i amb altres companys, me'n vaig anar a dormir a l'avioneta de nou.
Aquella nit no vaig tenir temps de pensar en res. Tampoc recordo haver somniat, sols, que em vaig adormir de seguida.

A les vuit en punt, el Claudi i jo, arribàvem a l'aeroport de Barcelona.
Quan vaig aparcar el cotxe i al tancar les portes, després d'haver tret les maletes, li vaig donar uns copets amb la mà damunt del capó. Em feia tristesa, pensar que ja no seria més, el meu BMV negre. Potser en tindria d'altres, però aquell era especial per a mi.
M'havia tret de dificultats en nombroses ocasions, era ràpid i segur i a la vegada, es deixava dominar com una joguina.
- Et sap greu deixar-lo, oi? -em va dir el Claudi.
- No ho saps prou. És el millor que he tingut mai. Quan el venguis, procura deixar-lo en bones mans, els motors noten el canvi de mans.
- No pateixis, el deixaré en bones mans. -em va respondre. T'importa si ens acomiadem aquí mateix? No m'agradaria gens, veure enlairar-se l'avió en el que marxaràs, qui sap fins quan.
- Claudi, gràcies de nou per tot. -li vaig dir donant-li una forta abraçada. Ets un bon amic.
- Tu també ho ets Mel. Cuida't mol. Jo cuidaré a la Beth i la deixaré a punt, per quan vulguis tornar.
Em vaig anar allunyant a poc a poc. De tant en tant, em girava sense voler-ho fer, però alguna cosa més forta que jo, em feia tombar el cap.
Vaig veure com el meu cotxe, desapareixia entre mig d'altres, conduït pel Claudi i unes llàgrimes em van entelar els ulls.
Entre un pensament i un altre, va passar el temps de pressa, les maletes eren embarcades i sense ni adonar-me'n ja era dalt de l'avió. Quan els motors van estar prou escalfats, va començar a lliscar per la pista, agafant la velocitat suficient per enlairar-se.
Vaig pensar en la Beth i encara que no tenia ni punt de comparació, amb aquella màquina tant gran, l'efecte de l'altitud, al principi, era el mateix per a les persones que temien les alçades.
Jo ja hi estava acostumat i aquella sensació de pujar, que es sentia dins l'estómac, a penes la notava, i en tot cas m'agradava sentir-la.
De pensar en la Beth, vaig passar a pensar en l'Elsa. Em sabia greu no haver-la trucat, per donar-li una explicació, de la marxa sobtada del bar del supermercat i també per la meva marxa repentina.
Potser no sabria mai, cap de les dues coses, i si algun dia ens tornàvem a veure, ni se n'hauria adonat del meu viatge. Tampoc li devia d'importar gens.
Em va venir al cap la Sila. A ella si que li importava si marxava o no, però a mi, ja m'era indiferent el que pogués pensar.
Era cert que feia temps, que ja m'ho veia a venir, però tampoc em pensava que fos tant de cop i volta i havia passat d'estimar-la, a sentir alguna cosa molt diferent per ella. No era odi, no sabia ben bé què era, però l'amor, d'això n'estava ben segur, s'havia esfumat d'un dia a l'altre, donant la casualitat d'haver-ho vist clarament, el mateix dia que vaig tornar a veure a l'Elsa.
Feia dues hores que volava, quan l'avió va aterrar a l'aeroport de Frankfurt. Allà vam haver de fer escala, amb el que ens portaria a Delhi, al meu destí, però encara hauria de passar catorze hores, més dins d'aquell ocell de metall blanc, imponent i meravellós.
Així com amb la Beth, m'ho passava bé volant hores i hores, en un avió tan gran se'm feia pesat. No tenia la mateixa visibilitat, no podia fer res i l'espera em posava nerviós.
Des de ben petit, totes les coses que s'enlairaven cap al cel, em fascinaven. Tenia predilecció pels aparells de bon dominar i encara que els avions m'agradaven molt, m'haurien agradat molt més, si jo mateix els pogués pilotar, però no tenia intenció de passar-me la vida dalt els núvols i per això, em vaig decidir a comprar-me una avioneta no massa gran, per poder anar i venir quan em vingués de gust.
De totes maneres, l'avió on anava aquell dia era prou interessant i atractiu, com per fer-me delir a manipular els seus comandaments, però com era impossible, m'avorria com una ostra.
Vaig tenir temps de llegir, de dormir, de menjar i de fer tot el que allà dins, es podia fer. Tenia ganes d'arribar d'una vegada, per donar-me una dutxa i anar-me'n a dormir, a un llit normal i corrent.
No vaig pensar, que quan a Barcelona serien la una de la matinada, allà a Delhi, serien aproximadament les set trenta de la tarda.
Quan vam aterrar a Nova Delhi i vaig treure el nas per la porta de l'avió, una bafarada d'aire calent, em va fer tornar endarrere.
Havia viatjat bastant, però mai a un país oriental i encara que ho havia sentit a dir, no m'imaginava, que aquell canvi de temperatura, fos tant impactant.
Feia una xafogor inaguantable, a la que vaig suposar m'aniria acostumant. Fins i tot em semblava, que em costava respirar, que em faltava l'aire, i no se'm va ocórrer encendre cap cigarret, encara que en tenia ganes, fins que vaig ser a l'hotel, on em va portar un taxi, després d'haver d'escriure-li en un paper, el nom de l'hotel i la adreça, dons el meu anglès, no era gaire bo i no ens enteníem, comptant que ell barrejava un altre idioma, que em sonava a xinès i que vaig suposar era l'indi.
A l'hotel s'hi estava bé. Era una mica luxós i gràcies a Déu, tenia aire condicionat.
El personal no era gaire amable que diguem, se'l veia forçat i com a cansat. Un cop vaig tenir les maletes a l'habitació, em vaig donar una dutxa d'aigua freda, que em va deixar com a nou.
Embolicat amb una tovallola de cintura cap avall, em vaig acostar al balcó, que donava a una avinguda ample, on no parava de anar i venir gent, eren com formigues serioses que anaven a la seva, formant embuts entre gent i trànsit. Es sentien botzines contínuament, perquè intentaven passar tots a l'hora, bicicletes, autobusos, taxis, camionetes i cotxes particulars. No sé si no funcionaven bé els semàfors, però durant tot el temps que em vaig estar mirant a fora, vaig pensar que aquella ciutat, era un batibull de moviment, molt més estressant, que qualsevol ciutat europea, per molt malament que conduïssin.
Després de vestir-me, vaig baixar al menjador per prendre alguna cosa, ja que de gana no en tenia gaire, perquè havia sopat a l'avió.
Em van indicar que al costat del menjador, hi havia una espècie de cafeteria-bar, on em vaig dirigir, asseient-me en una butaca força còmoda, esperant que algú vingués a demanar-me què volia i mentre m'esperava, mirava la decoració, que encara que la arquitectura era moderna i d'estil europeu, no faltaven els detalls propis del país.
Les taules eren grans i no ni havia massa, la cafeteria era bastant plena de turistes, que segurament havien arribat com jo, i una parella es va dirigir a mi en castellà, demanant-me si es podien asseure.
No esperava trobar-me massa gent, que parlés en castellà i encantat els vaig convidar, a seure al meu costat. Em van dir, que hauria d'anar jo mateix a la barra a buscar-me la beguda, si no volia marxar igual que havia entrat i l'home i jo vam anar-hi junts.
Eren peruans i no era la primera vegada que viatjaven allà. Tenien coneguts al Nepal, on s'hi havien passat temporades i com els agradava molt l'ambient, tant de Katmandú com del Tibet, sempre que podien hi anaven.
Estarien dos dies a Delhi, esperant el pròxim avió fins a Katmandú. Eren molt amables i em van explicar moltes coses interessants. El seu fi per aquells indrets, era passar uns mesos, si podien assolir el permís adient, en un monestir del Tibet, per fer meditacions, que trobaven fascinants i que segons deien, omplien la seva existència, tenint una nova visió de la vida terrenal.

Els dos dies que el Mario i la Lorena, van estar a Delhi, els van fer servir per acompanyar-me a conèixer la capital, cosa que els vaig agrair molt, perquè en un lloc desconegut, com ho era per a mi, les rutes turístiques, sempre ensenyaven allò més famós i primordial, deixant-ne d'altres, que potser tenien més interès.
Vam passejar pels carrers de Delhi, la majoria de traç simètric, van ser dissenyats per un arquitecte anglès. El majestuós Rashtrapati Bhawan, de gres roig i marbre, que antigament era el palau del virrei, s'havia convertit en residència presidencial, al mateix centre de la ciutat, junt al Parlament i altres edificis governamentals.
La arquitectura d'aquests edificis, era bàsicament d'estil europeu, esquitxats amb detalls indis.
El Raj Path, un bulevard rodejat d'arbres i canals, era digne de veure, per la seva originalitat.
Els mercats, no tenien res a veure amb els de Catalunya, a part de que estaven atestats de gent, si podia trobar de tot. Fruites tropicals de moltes classes, teixits multicolors en metres i metres, sedes, catifes, infinitat de saris, les vestimentes peculiars femenines hindús, consistents en un mantell llarg, enrotllat al cos que en moltes ocasions cobria també el cap.
Pantalons d'home típics i les camisoles llargues, sense coll i botonades de dalt a baix. Turbants de tots colors, grans i petits i els casquets tipus "Papa".
Sandàlies fetes a ma, figures religioses, artesania de fusta, amb diverses modalitats i formes etc.
Eren innumerables, les coses que en aquells mercats es venia, igual que innumerable, la quantitat de gent que hi havia. Els vaig dir que preferia veure altres coses, perquè allò era per passar-se tot el dia mirant i ja em començava a venir mal de cap i de no saber on mirar. Com ja m'havia fet una idea del que era, vam passar pàgina de mercat.
No me'n sabia avenir de que per tot arreu s
ortís gent i més gent i vehicles i més vehicles, amb les seves estridents botzines, sonant tot el sant dia. Em van dir que Delhi, era pas obligat pel tràfic, entre l'Himàlaia i la península del Decán. A part d'haver-se convertit en un punt de destí, per nombroses corrents migratòries de tota l'Índia.
Em van portar a veure la Torre de la Victòria o Quth Minar, un monument de 72'5 metres d'alçada i una escalinata de 376 graons, que va suposar, la introducció dels arcs i les cúpules musulmanes tradicionals.
Les mesquites de la Perla i de Jama Masjid, el temple de Lakshminarayam i els nombrosos espais enjardinats, d'herència mongol, per això que Delhi, combini elements indomusulmans tradicionals, amb les característiques de les construccions europees.
Les ciutats principals de l'Índia, com Calcuta, Bombay i Madràs, me les van deixar per descobrir sol, dons a ells, no els donaria temps d'acompanyar-me.
Van donar-me l'adreça de la casa, on estarien a Katmandú, per si més endavant em decidia a anar-hi, assegurant-me que una vegada hagués vist les coses més interessants de Delhi i les ciutats principals, no valia la pena quedar-s'hi més temps i deixar-se perdre la màgia i la tranquil·litat, que sense comparació hi havia al Nepal.
Això depenia molt del temps que tingués cadascú i els vaig donar a entendre, que tenia tot el temps del món i tant em van insistir en que anés al Nepal, que els vaig prometre, que abans de que ells tornessin al Perú, els aniria a visitar.
Per visitar la capital, no hi havia problema de transport, hi havia taxis, o bé autobusos, que sortien molt més bé de preu, que et portaven a veure el que volguessis.
El problema va ser, per sortir d'allà, ja que no tenia ni idea d'on queia, ni Calcuta ni Bombay ni Madrás i tenia tanta calor, de dia, que de vegades, no hem venia de gust ni sortir de l'hotel.
Vaig assabentar-me que de l'hotel mateix, sortien excursions fins a les ciutats que jo volia visitar, i sense altre remei, que anar amb tota la gent, m'hi vaig apuntar.
La primera sortida va ser a Bombay, la ciutat més gran de l'Índia, amb catorze milions cinc-cents mil habitants. Només el número ja em marejava, però per un cop que feia un viatge tant lluny, no m'ho volia deixar perdre. No sabia en què pensava, quan vaig decidir que volia estar sol i vaig anar a parar, a llocs molt més estressants que allà on era. Amb la diferència, de que a l'Índia, la gent no sabia que era l'estrès, perquè tot s'ho agafaven amb molta calma i cadascú feia la seva, sense ni adonar-se'n, de que semblaven sardines enllaunades.
Bombay, el centre financer més important de l'Índia i un dels primers en comerç, transport i indústria, tenia el port situat en una ampla badia, on es canalitzava una gran part, del comerç d'importació del país i donava sortida, als productes de l'Índia occidental.
A més a més, de ser la terminal de dues línies fèrries, que la comunicava amb qualsevol ciutat del país, contava amb els serveis d'un aeroport intern, de primer ordre, dins de l'illa de Salsette.
Parlant d'illes, la Elefanta, una de petita situada al port de Bombay, amb una superfície de 5 Km. quadrats, posseïa camps d'arròs i canteres de pedra.
Aquesta illa era famosa, per les seves sis coves del segle VIII i temples esculpits a la roca, que contenien escultures de divinitats hindús.
La Gran Cova, recolzada damunt de pilars de roca, tenia 40 metres de llargada, 37 d'amplada i 5 d'alçada.
Al bell mig, hi havia un impressionant bust tricèfal, que representava als deus hindús, Brahma, Visnú i Siva.
Pel voltant, hi havia altres escultures religioses i el nom europeu de l'illa, provenia del gran elefant de pedra, que va existir prop del lloc de desembarco.
Vam visitar també, dos dels parcs més destacats, el Victòria Gardens, que comptava amb un zoològic i el Hajiali, amb un hipòdrom i un estadi esportiu.
A més de tot això i de moltes més coses, ens van assenyalar que Bombay, era també, el centre d'indústria cinematogràfica índia.
Com ja n'hi havia prou de passar calor i mal de peus, en els dos dies que va durar l'excursió, ens van tornar al primer hotel, on cada vegada que hi entrava, trobava que s'hi estava millor.
Vaig donar gràcies a Déu, de no haver-me apuntat a cap més sortida, perquè era de bojos.

A qualsevol lloc de l'Índia, en el més de maig, s'hi havia d'anar a poc a poc i amb molta calma, sense haver de tornar a cap hora determinada. Hi havia massa quilòmetres per recórrer i per això, la propera excursió a Calcuta, me la muntaria jo, a la meva manera.
Mentre jo feia turisme, a tants i tants quilòmetres de la casa que havia estat la meva, un dia qualsevol, el telèfon va sonar.
Com tantes altres vegades, la Sila el va despenjar per contestar.
- Digui'm?
- Hola, bona nit. Es pot posar el Mel si us plau?
- De part de qui? -va preguntar ella.
- Soc l'Elsa. -va respondre la veu.
- L'Elsa? - va dir la Sila, com no saben qui era.
- Si. Ets la Sila?
- Si, soc jo.
- Recordes al supermercat fa uns dos mesos? Tu et vas trobar malament. Soc aquella amiga del Mel que vivia a Londres.
- Ha si, ja et conec. I dius que truques per parlar amb ell? Dons t'hauràs d'esperar molt de temps, perquè ja no viu aquí, a més a més, està molt lluny.
- Què vols dir? - va dir sobtada l'Elsa. Li ha passat alguna cosa?
- No reina. Després de set anys, va pensar que volia estar sol i va decidir anar-se'n a l'Índia, a fer un tomb per un temps.
- A l'Índia. Vols dir que us heu separat? I la feina i tot plegat...
- No hi havia res, que fos tant important com la seva solitud. Ni tant sols la Beth, va tenir prou atractiu com per fer-lo desdir. La va interrompre la Sila.
- I qui és la Beth? . -va preguntar l'Elsa.
- Ha però no ho saps? El Mel té una avioneta que es diu Beth i que també ha quedat abandonada, en un hangar prop de Sabadell.
- No sabia que tenia una avioneta. Bé, ja veig que no està localitzable. Sento molt que us hagueu separat. No volia res, es que va dir que em trucaria algun dia i al no fer-ho, he pensat que ho podia fer jo. Sento molt haver-te molestat. Bona nit.
- Bona nit. - va respondre secament la Sila.
L'Elsa al penjar, es va quedar asseguda on era, sense entendre gran cosa del que li havia dit la Sila.
Encara entenia menys, perquè li parlava en aquell to despòtic, com si li hagués fet alguna cosa, o com si tingués a veure en els seus problemes.
L'Elsa em coneixia i sabia que si ho havia deixat tot plantat, per segona vegada i havia marxat d'aquella manera, alguna cosa em passava i alguna de grossa, me n'havia fet la Sila, per acabar-me la paciència.
Mentre seguia asseguda al sofà, amb la televisió en marxa, sense mirar-la , pensant altres coses, els seus ulls van topar amb una fotografia del seu pare, que hi havia dalt d'un prestatge.
Li va venir al pensament, la seva veu quan la cridava i el nom de Beth, la va fer tornar a la conversa que havia tingut amb la Sila.
Sabia que sempre m'havia agradat volar, però ignorava que tingués una avioneta i molt més que portés el seu nom, o més ben dit, el nom amb que la cridava el seu pare.
- Perquè li va posar Beth? - es va preguntar l'Elsa. És casualitat, o és en record dels anys que vam sortir junts?
Un calfred, li va recórrer el cos al pensar-hi. No podia ser casualitat, alguna vegada, hauria sentit al seu pare cridar-la amb aquell nom i si més no, potser ella mateixa li hauria dit, sense recordar-ho.
El que sabia segur, era que jo ho sabia d'una manera o altre i que si li havia posat el seu nom a l'avioneta, que segons la Sila, era més important que altres coses, era degut a algun bon record.
En un principi, l'Elsa va pensar, que jo tenia tot el dret del món a ignorar-la, per haver-me deixat com ho va fer, però després de tants anys, de la meva alegria al tornar-la a veure i del detall del nom, no pensava que sempre l'hagués continuat ignorant.
- No em puc creure que el Mel hagi pensat en mi cada vegada que anava a volar, encara que només fos, a l'instant de veure marcat el meu nom. -es va dir a ella mateixa.
Els seus ulls van deixar de cop, de vagar d'un lloc a l'altre de la saleta, per concentrar-se en un punt i pensar exactament, el que la Sila li havia dit.
Va recordar-ho clarament, l'hangar era a prop de Sabadell, si hi tenia l'avioneta, algú en devia de saber alguna cosa i li picava la curiositat de saber perquè aquell nom.
Era massa tard i va anar al llit. Li va costar adormir-se, estava intrigada i l'únic pensament que va tenir, abans de dormir, era que a l'endemà aniria a trobar l'hangar.
No li va costar gaire trobar-lo, perquè sols n'hi havia un i quan va preguntar, li van indicar de seguida on era.
Es va dirigir allà i abans de que entrés dins, un home no gaire alt, d'uns cinquanta-cinc anys, li va sortir al pas preguntant-li.
- Busca a algú senyora?
- Bon dia. - va contestar ella. Veurà de buscar, no busco a ningú exactament, busco una avioneta que porta el nom de Beth.
- I es pot saber perquè la busca?
- Be, és que és d'un amic meu i m'he assabentat, de que tenia aquesta avioneta i l'ha deixada aquí, si no m'equivoco...
- No s'equivoca senyora, però el que el senyor Mel es vol vendre, no és l'avioneta, sinó el cotxe.
- Ha, no sabia res. Jo no he vingut per comprar, sols per veure l'avioneta. - - Ha dit que el seu cotxe està en venda?
- Si senyora. Però no penso vendre'l a qualsevol. És un cotxe que val molts diners i el Mel, vull dir...
- Si, si, jo també li dic Mel, ja li he dit que som amics, no coneguts. -va interrompre ella.
- Dons el Mel, no voldria vendre'l, però penso, que estarà molt de temps sense fer-lo servir i és una llàstima que s'esgavelli. Volia donar-li una sorpresa quan tornés, però si triga massa no podrà ser.
- Vol dir que no pensa vendre'l?
- M'agradaria conservar-lo per quan tornés, però no tinc ni idea, de quan serà i jo no puc comprar-lo, ni tenir-lo aquí parat molts mesos.
- M'agradaria veure'l si pot ser, i també l'avioneta.
- Anem
-hi dons! Per cert. Puc saber el seu nom?
- Em dic Elsa. -va dir ella allargant-li la mà. -Elsa Barceló.
- Jo em dic Claudi Morell, molt de gust.
Van entrar dins l'hangar i ella de seguida va veure el BMV negre, però li interessava més, veure el seu nom escrit a l'avioneta.
El Claudi li va dir.
- És aquella del darrera, la que és tota blanca, vingui li ensenyaré.
L'Elsa el va seguir i efectivament, al costat de l'ala dreta, hi havia el seu nom, escrit amb lletres de color blau fort.
No tenia perquè dubtar de la Sila, però en volia estar segura i ara que ho tenia al davant, es va emocionar una mica.
- Sap el perquè d'aquest nom?
- Bé, no exactament. Recordo que quan li vaig preguntar, fa molts anys, em va dir que li portava bons records i que com no podia tenir a la de veritat, la tindria quan volés.
L'Elsa tenia els ulls mig entelats i el Claudi se'n va adonar, però no va tenir temps de fer-li cap pregunta, perquè ella va canviar de tema.
- Ara he de marxar, però el trucaré per parlar del cotxe.
- Com ha dit que es deia, no sé si ho recordaré?
- Pot dir-me Beth. -li va respondre somrient mentre s'allunyava.

Vaig estar-me tot el dia a Delhi. No em trobava bé del tot. Quan sortia de l'hotel, només feia que suar i de vegades em faltava aire.
Em vaig comprar unes sandàlies que trobava horroroses, perquè es veia tot el peu, però al menys podia anar sense mitjons i més ventilat, que amb els meus mocassins negres.
Al vespre després de sopar, vaig anar a una taverna típica hindú, que tenia una terrassa a la fresca i com les nits no eren tan caloroses, s'hi estava bé i m'hi vaig passar potser dues hores, contemplant el panorama.
La majoria de gent nativa, era pobre i en cas de que passés algun ric, es notava de tres hores lluny, solament pels vestits.
Vaig fixar-me, que no gaire lluny de la taula on era jo, hi havia una noia de la meva edat, més o menys, que també feia molta estona, que feia el mateix que jo.
De tant en tant ens miràvem i tots dos ens dedicàvem un somriure. Vaig pensar que estava tant sola com jo, perquè a més a més, tenia al damunt de la taula, un llibre que devia de ser una guia, on a la portada i al llom hi posava: Índia.
No va trigar gaire estona a venir on era jo, a demanar-me un cigarret perquè se li havia acabat el paquet.
Es va dirigir amb anglès i al no entendre-la del tot, va notar que era espanyol i va tornar a dir-m'ho en castellà.
Li vaig oferir el cigarret i al saber que estava sola, la vaig convidar a seure amb mi.
Era del País Basc i estava de vacances. Soltera, encara que havia viscut en parella durant deu anys. El seu company s'entenia amb una altra i quan es va assabentar, el va deixar decidint fer un viatge.
Les seves amigues estaven casades i no va trobar-ne cap, que la pogués acompanyar, d'aquí venia que anés sola.
- Ets molt valenta venint sola a un lloc com aquest. -li vaig dir.
- No sé si soc valenta o no, però necessitava aire nou i marxar ben lluny. Sempre m'havia fet gràcia venir aquí i per la feina del meu company, mai era el moment. Vaig pensar que ara, era la meva i no sabia que aquí, l'aire era tant diferent.
Vam xerrar fins que la taverna va tancar, cap dels dos teníem pressa i al menys jo, podia parlar amb algú que entenia el meu idioma.
La Norma, així es deia, em va preguntar si em sabria greu que vingués amb mi, a visitar Calcuta i jo vaig acceptar encantat, perquè a part de que ella dominava l'anglès molt bé, em faria companyia i no aniríem tant perduts, sent dos.
Al cap d'uns dies, vam programar l'excursió a Calcuta, que vam fer en tren. Poc a poc, m'havia convertit en un turista dels de veritat, amb sandàlies, pantalons curts, una samarreta i una gorra.
Em vaig haver de comprar una motxilla per portar-hi coses, dons no sabíem els dies que estaríem voltant.
Com la Norma portava la guia i sabia l'anglès, no vam haver de fer passos en va i vam poder anar a molts llocs.
Vam arribar a la principal estació de ferrocarril de la regió, a Mowrah , que era un barri perifèric, de la ciutat que connectava amb Calcuta, per un circuit subterrani.
Als barris baixos, hi havia barraques de fang, que no contaven amb les instal·lacions sanitàries adequades i milers de persones s'hi amuntegaven, així com moltes altres que vivien al carrer, perquè a Calcuta, hi havia escassetat d'habitatges, tot i sent una de les ciutats més poblades i pintoresques del món, que es troba quasi al nivell del mar.
El seu clima tropical, amb altes temperatures i humitat, durant l'estació estival de les pluges, començaria a fer-se notar encara molt més, al mes de Juny.
A la zona comercial de la Plaça Dalhousie, molt a prop dels molls, hi havia milers d'establiments on es venia jute, cautxú, aliments processats, teixits de seda i cotó, ferro, acer, productes químics, material elèctric i de transports, a més a més, d'altres moltíssimes coses que no podria enumerar.
El riu que passava per Calcuta, era el Hooghly i vam estar molt a prop del Golf de Bengala.
Com no, vam estar al lloc més destacat, el Maidam, un gran camp que s'estenia pel costat del riu, on vam veure magnífics passeigs, un hipòdrom, un camp de criquet i l'històric fort William.
També vam anar a veure el Victòria Memorial, un parc monumental, construït amb marbre, en honor a la Reina Victòria, emperadriu de l'Índia a l'any 1871-1901.
Altres llocs interessants, eren l'elegant passeig de Jawaharlal Nehru, el carrer principal de la ciutat, l'edifici dels Escriptors, a la mateixa plaça de la zona comercial, l'antiga Casa del Govern, Raj Bhavan, el Museu Indi amb importants exposicions d'arqueologia i d'història natural, el Museu Industrial i Tecnològic de Birla i els jardins botànics.
Com a construccions religioses, destacaven la Catedral de San Pablo, el Temple de Hindú Kali, la Mesquita musulmana de Nakhoda i el Temple de Parasnath Jain.
També vam veure la Universitat de Calcuta, la de Jadavpur, la de Rabindra Bharati i finalment l'institut de Radiologia i Electrònica.
Això va durar quatre dies, no corríem, però tampoc ens encantàvem massa.
Dormíem en una pensió, on ens van dir que hi havia aire condicional, però la veritat és, que no es va notar gaire. Malgrat tot, hi havia tota l'aigua que volíem, per poder-nos dutxar les vegades que ens sembles i gràcies a l'anglès de la Norma, menjàvem bastant bé, perquè ja sabíem el que demanàvem.
L'única pega que vam tenir, va ser que no hi havia cap habitació individual, perquè tot estava ple, donat a que molta gent anava de vacances, escollint aquell més, per no trobar-se al Juny amb les famoses pluges d'estiu i amb els vents del Monsó, que no començava a disminuir fins el Setembre.
De vegades, les pluges tampoc eren gaire beneficioses, perquè sumades al fort vent monsònic i humit que venia de l'oceà Índic i el Mar Aràbic, contribuïen a la proliferació dels mosquits, portadors de la Malària. Cosa a la que també s'hi afegia, l'efecte negatiu del contrast climàtic, del dia i de la nit, portant problemes respiratoris.
Dons allò que deia. Dormíem a la mateixa habitació, amb dos llits petits és clar. Per a mi no era necessàriament cap pega ni problema, potser patia més per la Norma que per a mi, però a ella, no semblava que li molestés gaire la meva presència i més d'un cop, es vestia o desvestia, estant jo present, amb l'única precaució de posar-se d'esquena.
Ens vam fer mol amics i la nostra relació era excel·lent. La seva postura amb mi, em va fer recordar, la submissió que te una persona quan està enamorada d'una altra i tot el que fa aquesta, li sembla absurdament bé.
Potser sols m'ho va semblar, però jo per si potser, procurava guardar les distàncies corresponents i mostrar-me desinteressat en aquell aspecte. Primer perquè la Norma no era el meu tipus i segon, perquè l'última cosa que volia en aquells moments, era tornar-me a embolicar.
Quan els sentiments es posen en joc, malament rai.

Passada una setmana, el Claudi va rebre una trucada de l'Elsa.
Van quedar, en que ella es passaria aquella mateixa tarda per l'hangar, per parlar del meu cotxe.
No va tenir cap problema per identificar-la amb la Beth, perquè es va quedar molt parat, quan ella li havia dir que podia cridar-la per aquell nom.
El Claudi de seguida va relacionar les coses, el perquè del seu interès en veure les lletres marcades a l'avioneta, el perquè de la seva mirada entelada i d'altres coses que li havia preguntat.
El que li va estranyar, va ser que ella marxés sobtadament sense preguntar-li res més de mi, com ara si ell, sabia alguna adreça o algun telèfon, on em pogués localitzar. Va pensar que potser no li interessava res d'això, però es va contradir ràpidament, amb la idea de que si s'interessava. Sinó de què li venia tornar pel cotxe, i haver-li donat a entendre, que ella era la Beth.
Quan la va veure arribar, la curiositat li removia l'estómac i fins que no li va gosar preguntar directament, no es va quedar tranquil.
- Senyora puc fer-li una pregunta? Si no vol contestar hi te tot el dret. - li va dir.
- Faci-la i ja veure'm. -li va respondre ella mirant-se'l.
- Vostè és la de veritat, vull dir la Beth, a que correspon el nom de l'avioneta?
L'Elsa va somriure sense donar-li contesta i va asseure's dins del cotxe.
- Te les claus? M'agradaria escoltar com sona el motor.
- Si senyora, aquí les te. -va dir-li ell donant-les-hi.
Ara encara estava més intrigat que abans. Perquè no li contestava la pregunta i com si res donava el contacte dient:
- No sé si li podré pagar tot de cop. És un cotxe molt car, però a mi també m'agradaria conservar-lo, per quan torni el Mel. Llavors me l'haurà de comprar ell a mi.
El Claudi no va dir res. fins que ella ho va tornar a fer.
- Suposo que em farà un bon preu per ser qui soc?
- En realitat, encara no sé qui és.
- I vostè te molta curiositat per saber-ho del cert, oi? Dons no li puc assegurar, sense que hi sigui ell per dir-ho, però em penso que si, que soc la Beth de veritat, tal com vostè diu.

- I si ho és, com és que no ho sap del cert?
- Dons, perquè feia vint anys que no sabia res d'ell.
- I ara què en sap?
- Sé que s'ha separat de la seva segona, companya que es diu Sila, que te quaranta-vuit anys, que ha anat a l'Índia i que encara es pèl-roig, amb algun cabell blanc, que te els ulls verds i te una cicatriu al palmell de la mà dreta, que se la va fer amb un cable d'acer, estirant un ultralleuger.
- Fa molts anys d'això. -va dir el Claudi.
- Més de vint. -va respondre ella.
Es va quedar convençut de que em coneixia molt bé i també de que deixaria el BMV en bones mans, tal i com jo li ho havia demanat.
- Per cert. -li va dir l'Elsa.- Si alguna vegada es posa en contacte amb ell, faci'm el favor de no dir-li res de mi.
- Perquè? -va preguntar.- És molt possible que ell em truqui o m'escrigui, per saber alguna cosa del cotxe.
- Dons digui-li que l'ha deixat en bones mans i que si el vol tornar a recuperar quan torni, només ha d'anar a la adreça de la tarja que vostè te.
Voldria que fos una sorpresa.
- I tant que ho serà, i tant! -va dir el Claudi convençut.
Al cap d'uns dies es van tornar a trobar, per enllestir la compravenda del cotxe i el Claudi va estar molt de temps a tornar a veure a l'Elsa, encara que de tant en tant el trucava, per saber si jo havia donat senyals de vida.
El Lància que tenia ella, el va vendre, perquè amb un en tenia prou i de sobres per desplaçar-se per Barcelona i molts dies no el feia ni servir, perquè el Metro era més còmode,si no havia de dur paquets.
L'Elsa treballava pel seu compte a casa seva, més que per guanyar diners per entretenir-se i fer alguna cosa que l'omplís.
Feia esmalts i pintava quadres i de tant en tant, feia alguna exposició de les seves obres a qualsevol galeria que li interessés.
Li feia una mica de vergonya, anar amb un cotxe com aquell, perquè se'n veien molt pocs i els coneguts li cridaven l'atenció, dient-li si li havia tocat la loteria i els desconeguts, sobre tot homes, se la miraven com preguntant-se, si una dona, era apropiada per portar un cotxe de competició.
De totes maneres, ella no l'havia volgut per ser el cotxe que era, sinó per ser de qui era.
No havia pogut tenir-me, quan de veritat ho volia i ara es preguntava, perquè d'alguna manera, volia tenir-me simbòlicament amb el cotxe.
Potser encara m'estimava?
Moltes vegades, ni ella mateixa sabia si era això, o era que al fer-se gran, pensava cada vegada més en el passat. En el que podia haver estat la seva vida amb mi. Però si ho pensava, era perquè alguna cosa que no havia pogut ser, li hagués agradat que fos.
Cada dia que passava hi pensava més. Recorria el temps que havia passat per tots dos a l'hora i se'n penedia d'haver marxat com ho va fer.
Pensava, en si jo hauria volgut que les coses, fossin com ella les volia, però no ho podria saber mentre no li ho digués.
L'Elsa no volia que jo sabés, res de que era ella, qui s'havia quedat amb el cotxe, per por a obligar-me d'alguna manera a tornar abans de temps, abans de que tingués, les idees clares del tot. No volia que tornés a voler-la veure, per aquella causa, ho volia si, però per iniciativa pròpia.
Mentre passava tot això pel seu cap, jo no en tenia ni la més remota idea, però gràcies a la confiança del Claudi i a la poca paraula que va tenir, solament en aquesta ocasió, ho vaig saber a temps.
El que ni ella ni el Claudi sabien, era perquè jo havia decidit marxar, ni tant sols jo ho sabia, en aquells moments en que ho vaig fer. Era cert que estava fart de la vida que portava al costat de la Sila i també de fer la feina que feia, no sabia exactament que volia, quan vaig tornar a veure a l'Elsa.
Potser si no la hagués vista mai més, al separar-me per segona vegada, hauria tornat a començar en un altre lloc, no tant lluny d'allà, però aquell dia al supermercat i després d'estar ben convençut que ja no estimava a la Sila i que la paciència se m'havia acabat, vaig tenir una mica de por, no sabia perquè. Temps després ho vaig saber.
A l'Elsa no li venia ja d'un dia, n'havia passat tants lluny de mi... que no importaven uns quants més.
Vivia a la casa de Barcelona, on vivia abans de marxar a Londres amb els seus pares. Mai l'havien volguda vendre i havia estat tancada durant molts anys. Tenien llogada a una dona, que cada tres mesos l'anava a netejar i quan els seus germans havien tornat, se'n cuidaven de fer arreglar qualsevol desgavell que hi pogués haver, però cap dels dos hi havia volgut anar a viure un cop casats.
A Madràs també hi vaig anar amb la Norma. Com a companya de viatge, era estupenda, el defecte que li trobava, era que es prenia massa confiança i ja em pujava la mosca al nas, amb les insinuacions, que com aquell qui res, deixava anar cada cop que podia.
Jo havia perdut una mica la noció del temps i no sabia exactament quants dies feia que voltàvem, però ja començava a cansar-me una mica el no parar-me en lloc, el no saber mai on passaria la nit i el posar-me nerviós per culpa d'ella.
Madràs, la tercera capital important de l'Índia, estava situada al sud-est, justament al Golf de Bengala. Hi havia una badia artificial, on s'exportaven articles de pell, cacauets i cotó cru.
A part de les plantes químiques de cortits i tèxtils, no tenia gaires llocs d'interès.
La Universitat i La Catedral de Sant Tomàs, va ser construïda damunt de la tomba de l'apòstol Tomàs i poca cosa més.
No sabia si estava cansat de veure sempre coses semblants o estava cansat de la Norma, però de cop i volta vaig tornar a encaparrar-me de que volia estar sol.
L'última nit que vam passar a Madràs, ja érem al mes de juny i plovia.
Vaig descobrir, que qui es manegava l'assumpte de les habitacions dobles era ella. A mi ja m'estranyava que quasi a tot arreu haguéssim de passar les nits sota el mateix sostre i com ella era la que feia d'intèrpret , jo no m'assabentava de res.
Un cop que vaig anar no sé on sol, suposo que al lavabo, vaig fer un comentari parlant-me a mi mateix i algú que em va sentir i em devia entendre va contestar, sense que jo li ho demanés.
- Fa una setmana que tothom ha marxat, quasi bé l'hostal és buit.
Em vaig empipar com una mona, per com la Norma m'havia pres el pèl, però no li vaig dir res, tot i que aquella nit, segons ella, ens havia tocat una habitació de matrimoni, de les poques que n'hi havia.
Vaig pensar que li tornaria la pilota i vaig esperar el moment apropiat.
Em vaig despullar sense cap mena d'objecció i em vaig posar dins del llit. Així com les altres vegades, em feia el dissimulat, com per no mirar-me-la, aquell dia amb tota la barra, la vaig estar mirant descaradament, perquè ella se'n adonés.
Tal i com esperava, ella es va donar compte i amb veu de satisfacció em va dir.
- Què mires?
- A tu. -li vaig contestar.
- Amb els dies que fa, cap, m'havies mirat com avui.
- Abans no sabia el que ara sé.
- Què saps? -em va preguntar.
- Dons no sabia entre altres coses, que estic enamorat.
- Enamorat? -va preguntar, ficant-se dins del llit al meu costat i somrient.
- Si, enamorat. Ara mentre et preparaves per posar-te al llit ho he descobert.
- Dons t'ha costat una mica adonar-te'n. - va dir mentre s'apropava a mi.
Jo quiet com una estàtua, no feia cap intent de res, esperant que fos ella qui el fes. No vaig haver d'esperar gaire estona, fins que em va passar els seus braços al voltant del coll i em va dir.
- De qui estàs enamorat?
- Què fas? -li vaig contestar. -Perdona però em sembla que no m'he expressat bé, t'he fet confondre. No hauràs pensat...
Ella es va separar de mi com si li hagués passat el corrent, posant-se vermella pel ridícul.
- Perdona Norma, no volia donar-te a entendre que m'havia enamorat de tu, ho sento molt, no sabia que tu...
- Que jo què? -em va dir enfadada.
- Que tu ho estaves de mi.
- Que jo ho estic de tu, com has pogut pensar això? ¡Sols era una broma!
- Bé es que al acostar-te tant i agafar-me, m'he pensat...
- Dons no pensis tant. Sols volia felicitar-te.
- Així el confós he estat jo. Em sap greu Norma, ets una bona amiga. -li vaig dir mentre tancava el llum.
- Mel. Encara no m'has dit de qui estàs enamorat. -va insistir ella.
- No sé segur si de la Beth o de l'Elsa. -li vaig respondre girant-me cap el costat de fora del llit, per amagant-me les ganes de riure.
La Norma no em va preguntar res més, ni tant sols es va passar un centímetre, del seu costat en tota la nit.
Quan vam tornar a Delhi ens vam acomiadar, en cap moment es va mostrar amb aquella confiança d'abans i em va saber una mica de greu haver-la decebut, però s'ho mereixia per aprofitada.
Ella va tornar a Espanya i jo vaig passar els dos dies següents, al mateix hotel del primer dia que vaig arribar.
Aquells dos dies, no vaig sortir massa de l'hotel. El vaig dedicar a escriure un petit diari, que havia començat al arribar i que tenia una mica retardat.
No sabia què fer, si enviar una postal a la mare i al Claudi o trucar-los per telèfon. Vaig comprar dues postals a la cantonada de l'hotel mateix i les vaig enviar, dient les poques i precises paraules que s'acostumaven a dir en aquell tros tant petit de cartolina.
També vaig intentar parlar amb la mare, però el telèfon comunicava tota l'estona que ho vaig provar.
Amb el Claudi si que hi vaig parlar. Em va dir que ja havia venut el cotxe i que la persona que l'havia comprat, estava disposada a tornar-me'l a vendre quan tornés, si jo encara el volia.
Vaig pensar que era una mica estrany, però tractant-se d'un model tant especial, potser devia ser algun capriciós, que volia fer el fatxenda una temporada i després canviar-lo.
De totes maneres em vaig alegrar de la notícia.
El primer dia que vaig dormir sol, des de feia no sé quants dies, em va costar dormir de nou.
Semblava que necessités, sentir que tenia algú al costat per dormir aviat, però no era el cas, era que els altres dies estava cansat de caminar i aquells dos, vaig estar massa tranquil.
Pensa
va en el pebrot que li havia llençat a la Norma i en el que es creia ella que m'havia tornat a mi, però jo estava ben segur, que el que volia ella no era res semblant a felicitar-me.
Al preguntar-me que de qui estava enamorat, em va sortir de l'ànima dir-li que no sabia si de la Beth o de l'Elsa, i ara pensava que perquè precisament de l'una o l'altra si totes dues eren la mateixa persona.
Em costava reconèixer que alguna cosa sentia per ella, em feia por saber-ho, perquè dubtava que ella ho sentís igual que jo, temia fracassar per tercera vegada i encara no estava segur, de que si quan tornés la buscaria o no.
Al cap i a la fi, m'hauria de treure el dubte del damunt, d'una manera o altre, suposant que ella no estes enamorada de ningú.
Potser m'arriscaria de nou. Deia un refrany, que a la tercera va la vençuda.

L'Elsa havia viscut a Londres sempre, contra la seva voluntat. Primer per la seva mare i després un cop casada pel seu marit.
Els seus germans, tant el gran com el petit, al ser majors d'edat van tornar a Catalunya, però ella es va quedar allà.
Va fer amistats i va conèixer al Marlon, amb qui es va casar als sis mesos de sortir junts, encara no sabia ben bé perquè.
Al seu pare al poc temps d'haver-se casat, el van ingressar a l'hospital, per operar-lo de l'estómac i l'operació va anar bé però al analitzar una mostra del que li havien extirpat, li van trobar que tenia càncer.
Era un home amb un caràcter fort, molt responsable i orgullós i no va deixar que en cap moment li amaguessin la malaltia, deixant ben clar, als metges que el van portar en endavant, que volia saber en tot moment el seu estat i les esperances que tenia.
Va viure tres anys i cinc mesos desprès de l'operació. La malaltia va anar avançant a poc a poc, mentre els tractaments li feien efecte, però ell s'anava enfonsant amb ella i més que res, amb els seus pensaments i la certesa del final que tindria.
Gràcies a Déu, no va arribar a quedar impossibilitat del tot, s'ho va fer quasi tot ell mateix fins l'últim moment, sense perdre mai la consciència i no va donar gaire feina, perquè tampoc va tenir una llarga agonia, estalviant-se la morfina, i la quimioteràpia.
Una nit desprès d'haver sopat bé, cosa que feia temps que no feia, es va anar a rentar i afaitar. Va caminar des de l'habitació fins el bany, sense que li costés, com a excepció dels últims dies i es va posar al llit.
A la poca estona va començar a girar-se d'un costat a l'altre del llit, com si no sabés on parar-se i quan la mare de l'Elsa, va voler trucar a una ambulància, ell s'hi va negar en rodó sense la presència de la seva filla.
Tant l'Elsa com l'ambulància, van arribar amb el temps just per emportar-se'l a l'hospital, on va morir als pocs minuts, perquè al sortir de casa ja quasi ho era.
Desprès d'aquella mort, l'Elsa va fer els possibles, perquè la seva mare anés a viure amb ella i el Marlon.
Als dos anys, la van trobar morta al llit, un matí al llevar-se.
Des de que havien anat a viure a Londres, la mare de l'Elsa havia començat a trobar-se malament, degut a la humitat i el mal temps que hi feia, per a les persones amb problemes de respiració com ella.
Interiorment, l'Elsa culpava una mica al seu pare d'allò i degut al mal ambient que vivia a casa seva, amb el Marlon, que no havia estat mai d'acord amb viure amb la sogra, l'Elsa va rumiar-s'ho millor.
S'havia casat pensant que estaria millor amb ell que a casa seva i encara no sabia perquè. Quan més el necessitava no hi era, perquè no li venia de gust la presència dels sogres, que s'havien oposat al seu matrimoni i finalment la indiferència amagada, de les seves morts.
Les seves filles es portaven catorze mesos, ell va fer la feina de pressa per desprès passar de tots i fer la seva, per això l'Elsa, va decidir que allà a Londres, no li quedava res més que elles que també van voler anar a Catalunya.
Ara les filles tampoc hi eren mai. L'una vivia amb un noi i l'altra, entre estudiar i treballar, no parava mai a casa, així que l'Elsa, estava quasi sempre sola.
Havia recuperat les antigues amistats, però totes estaven casades, menys una, que havia preferit provar primer la vida en comú, sense contractes ni legalitats i com li anava bé, no s'havia plantejat casar-se, perquè de moment no ho necessitava.
Un dia a la tarda, van anar a berenar per veure's i van estar xerrant, en una granja de la Rambla de Catalunya.
- Elsa, em vas dir que m'explicaries allò del cotxe. - li va dir la Telma.
- Tranquil·la, primer demanem el berenar.
Es va acostar un cambrer i van demanar dos cafès amb llet i un croissant cada una. Un cop ho van tenir a la taula, la Telma amb impaciència li va demanar de nou que li ho expliqués.
- Vinga Elsa, em tens intrigada!
- Ja t'ho explico. Te'n recordes del Mel?
- Del Mel, que hi te a veure ell, amb el teu cotxe?
- Molt. El recordes o no?
- És clar que el recordo. Era aquell noviet, que vas tenir abans de marxar a Londres. Aquell pèl-roig, que tenia uns ulls verds maquíssims i que estava boníssim. Qui l'oblidaria! Només a tu se t'acudiria deixar-lo escapar.
L'Elsa es va posar a riure.
- No devia de ser per a mi. Dons veuràs, un dia el vaig trobar al super... -li va explicar tota la història, deixant-se algun detall i la Telma l'escoltava sense perdre's fil... - dons el meu cotxe és el d'ell.
- Aquest cotxàs tenia? Dons si que li devien d'anar bé les coses. I la Sila aquesta, deu estar traient fum pels queixals.
- No hi pot fer res, ha estat decisió d'ell. El que no t'he dit encara, és que no vaig anar per comprar el cotxe, no en sabia res, sinó per la avioneta.
- Però també te una avioneta? Deu estar folrat.
- Què importa això? -li va contestar l'Elsa. El més interessant, és que aquesta avioneta es diu Beth, ho vaig veure amb els meus propis ulls.
- I què? -va preguntar la Telma.
- Com que i què? Tu saps com em deia el meu pare.
- És veritat, et deia Beth! Vols dir que...
- Tu què creus?
- Tu sabràs si en coneixia cap més.
- Que jo sàpiga no.
- Que jo sàpiga tampoc.
- Nena estàs de sort! Això vol dir... - I ho va deixar a l'aire- ...que mai t'ha oblidat.
- Podria ser. -va respondre l'Elsa com dubtant.
- I si fos així què. Què passa amb tu? Si no m'equivoco t'agradava molt. Encara t'agrada?
L'Elsa no va respondre de seguida.
- T'ho has de rumiar encara? No siguis tonta Elsa. És un tio guapíssim, està com un tren, encara pensa amb tu i està folrat de calés. Què més vols?
- Que no siguis tant superficial Telma. No vull calés, i el físic amb el temps es deteriora també. M'interessen més altres coses.
- Perdona Elsa. Cada dia em torno més insensata. És que els homes són tan egoistes, que al final ens hi tornem tots.
- No et van bé les coses Telma? -li va preguntar.
- Si, si, de moment si, el Pol és un bon tio, però els d'abans...
- Tothom no és igual.
- Per sort no. Continuem amb el Mel. T'agrada encara o no?
- Dons... si que m'agrada. Jo tampoc l'he oblidat mai, em va saber molt de greu quan el vaig deixar, però no per tot allò que tu has dit, sinó, perquè l'estimava de veritat. No crec que es vulgui tornar a exposar a un altre fracàs amb mi. Suposo que el nom de l'avioneta el va posar fa molt de temps. Ara potser ja no pensa igual.

Amb la RNA e Indian Airlines que tenia sortida dos cops al dia, vaig volar fins a Katmandú.
El vol va durar 1h.i 20 min. I per sort aquell dia, el cel estava clar, deixant-me contemplar l'Himàlaia i l'espectacle fabulós que oferia.
Les muntanyes sagrades dels nepalesos, formaven una muralla gegant formada per massissos individualitzats amb torrents i els congostos més profunds del món.
Les neus perpètues, que jaient reptants i resplendents, començaven a partir dels sis mil m. i des d'allà dalt, es podien veure boscos i cultius amb plantes i flors, envoltats pels grans blocs de pedra i gel.
Vaig poder veure entre altres, l'Everest, l'Annapurna, el Makalú... veritablement, no era gens estrany que aquell paisatge, fos considerat com la residència dels déus i el sostre del món.
Tenia la pell de gallina constantment i estava al·lucinat al pensar, que allà dalt hi pogués haver tanta vida i tanta bellesa juntes.
Vaig pensar en la Beth i en que semblaria allà. Tant a prop del cel, qualsevol avió, ja fos petit o gran, era com una formiga perduda en l'immensitat.
Al arribar a Katmandú, vaig avançar el rellotge 15 min. per la diferència horària i vaig quedar impactat per la bellesa del lloc i la magnificència dels monuments.
Katmandú era una capital encantadora i petita, a penes sortida de l'edat medieval, on lamentablement,la presència de vehicles de motor, provocaven una contaminació atmosfèrica, que de vegades fins i tot, obligava a fer ús d'una mascareta.
La circulació al mig de la ciutat, era insuportable i freqüentment feia malbé el plaer de contemplar-la.
Les vaques, tant a l'Índia com al Nepal, vagaven pels carrers com si res, sense ser molestades per ningú i els pagesos que venien a recollir-les a la nit, no menjaven la seva carn, sinó carn de búfal, menys els de casta alta, contents amb pollastre o cabra.
Al Nepal tot i sent poc extens, hi estaven representats tots els règims climàtics, cosa que donava naixement, a una flora exuberant i excepcionalment diversificada.
La flor nacional, el rododendro o azalea, aconseguia més de 15 m. d'alçada, les orquídies, iris, prímules, edelweis i moltes classes d'arbres com pins, avets, roures etc. s'hi podien trobar fàcilment. No n'hi havia menys, de sis mil cinc-centes espècies, entre arbres, arbusts i flors salvatges, delicades i summament belles.
Vaig demanar a un taxista, que em portés a l'adreça que m'havien donat el Mario i la Lorena i un cop els vaig trobar, em van presentar als propietaris, de la caseta on vivien.
Eren un matrimoni de mitjana edat, que des de feia anys viatjaven al Tibet i s'hi passaven temporades llargues. Es deien Raül i Kora. Ell era metge, de medicina tradicional i alternativa del Perú i
li anava molt bé, conèixer els avanços i tècniques del Nepal. Ella era científica i recollia tota mena de plantes i flors que enviava al seu país, sempre que podia i feia experiments i medecines, que li servien al Raül per a la seva feina.
Tenien costums tibetanes i estaven molt arrelats al país. La gent d'aquells indrets, els coneixia i els apreciava. Amb la confiança, amabilitat i hospitalitat, típiques dels tibetans, que em van convidar a passar aquella nit, a la seva humil casa.
La decoració era una barreja oriental i europea, tenien les coses justes, que feien servir, així com un altar amb espelmes i un buda o Tara verda, per fer les seves meditacions. La habitació més gran de la casa, estava reservada com a laboratori.
Vaig dormir en un matalàs al terra, igual que ells i a la mateixa habitació que el Mario i la Lorena, perquè no hi havia més lloc.
A l'endemà, em van acompanyar a un hotel del barri de Kanti Path, que era tranquil i net i no gaire llunyà de la casa. L'hotel Tushita, era un hotelet simpàtic de vint-i-vuit habitacions, amb bany o sense, segons es volgués, un saló agradable per menjar i un bar ideal per prendre copes.
Com era la temporada baixa i per la coneixença del Raül i la Kora, em van rebaixar el preu a més de la meitat i em va sortir baratíssim.
No vaig fer servir gaire el servei del restaurant, perquè em passava el temps amb ells i menjàvem a la casa, o a algun lloc que estiguéssim visitant.
La meva habitació a l'hotel, era mol agradable, tenia el bany dins mateix i podia rentar-me la roba que hi deixava estesa. Per la falta de costum, més d'un cop, no necessitava posar-hi sabó, després d'haver-la rentat una vegada, perquè a la següent encara n'hi sortia.
Hi havia aigua calenta que ja era agradable, perquè a les nits feia fresca i com ja havia començat a bufar el Monzó, els cims van començar a cobrir-se de boira i molt aviat vam tenir fortes pluges, que es tornaven violentes especialment fins l'agost.
Hem van avisar que anés amb compte, amb els milions de sangoneres que es passejaven per l'herba, però encara que en vaig veure, també vaig tenir la sort de que cap se m'enfilés cames amunt.
Com m'havia posat totes les vacunes pertinents, per anar on era, estava bastant tranquil, en l'aspecte d'agafar alguna malaltia i a més a més, prenia totes les precaucions possibles.
Algun dia que el temps acompanyava una mica, fèiem visites pel mateix Katmandú, que segons em van dir, significa Temple de Fusta, perquè era el material utilitzat per fer els temples i monuments, més extraordinaris que es podien trobar.
Al centre monumental Durbar Square, hi havia una acumulació de temples, palaus, pagodes i estàtues, formant un conjunt exòtic i bellíssim.
El Kasthamandap, era realitzat completament, amb fusta d'un sol arbre, segons la tradició. El Kumari Bahal, notable per la riquesa dels motius esculpits, damunt de portes i finestres, on la virtuositat dels fusters "newars", havia fet que l'aixequessin, sense utilitzar ni claus ni pegues.
Aquí hi vivia la Deessa Vivent, una nena de quatre o cinc anys, que sols sortia per algunes cerimònies religioses, però que, amb el previ pagament d'unes rupies, se la podia veure darrera la finestra del primer pis.
Els temples de Shiva i Parvati, era impossible perdre-se'ls, des de les finestres, es podia observar tot el que passava en la Durbar, des de feia segles.
Hi havia tantes coses per veure, temples, barris, carrerons, pintures murals, campanetes d'oració, itineraris insòlits... que em seria impossible descriure-ho tot. S'hi havia de ser, per adonar-se de totes les meravelles del Nepal i això que encara no havia vist a penes res.
Quan plovia molt, moltes tardes les passava a casa del Raül i la Kora, acompanyats quasi sempre del Mario i la Lorena, que normalment, anaven a fer les seves meditacions, als monestirs, al matí.
Com era costum del Tibet i encara que ells no fossin tibetans, mai entraven a casa, ni a cap lloc religiós, calçats, cosa de la que em van advertir i jo naturalment acceptava.
Les stupes i estàtues, s'havien de rodejar en el sentit de les agulles del rellotge.
Tampoc es podia assenyalar ni a persones, ni a estàtues, amb el dit i com tothom s'asseia amb les cames creuades, per no assenyalar a ningú amb els peus, jo també vaig acabar per acostumar-m'hi, encara que al principi, si he de dir la veritat, em resultava incòmode.
Era una sort, que no tingués cap pressa per marxar d'allà, que ningú m'esperés, perquè estava impressionat de veritat i per molt que m'ho diguessin, quan ho veia, pensava que no exageraven gens.
El Nepal era un lloc per recorre'l tot, poc a poc i sense pressa, per no deixar-se res per veure.
M'hagués sabut molt de greu, no poder-m'hi quedar tot el temps que hi vaig estar.
De passada, també vaig aprendre moltes costums dels peruans, gràcies als meus quatre padrins, com jo els anomenava. Sense haver-los conegut, no hauria sabut ni la meitat de coses que ara sabia i potser mai, no m'hauria atrevit a posar-me a meditar, cosa que poc a poc, em semblava més interessant i relaxant.

Anava passant el temps i l'Elsa s'impacientava més, al no saber res de mi. No sabia a qui anar a preguntar-li alguna cosa, a part del Claudi, amb qui havia establert una certa amistat.
L'havia trucat i havia anat a veure'l en diverses ocasions i ell li explicava, les poques coses que jo li deia per telèfon.
- Em sap greu molestar-te Claudi. Però no hi ha ningú més que em pugui donar notícies d'ell. Fa més de mig any que va marxar i sembla que no tingui intenció de tornar. -li va dir l'Elsa un dia.
- No pateixis Beth, ja tornarà. Diu que allà on és hi ha moltes coses per aprendre, que n'ha après moltes ja, però que tot és tant diferent, que cada dia que passa, pensa en quina raó tenia qui va dir, que tan a prop del cel, la vida es veu de diferent color.
- I si es posa en algun embolic de religió, si l'acapara alguna secta o alguna cosa semblant?
- Em va dir en una ocasió, que Déu és a qualsevol lloc del món, però cadascú li posa un nom diferent. Que de totes maneres, el fi és el mateix, estar preparat per la mort i no tenir por. També em va fer una comparació, que em va fer pensar durant uns dies, per si no l'havia entès.
- Quina comparació? -li va demanar l'Elsa.
- Dons va dir alguna cosa així, com que, quan sabem que hem de fer un viatge, un temps abans comencem a preparar els equipatges i mai ens hem adonat que la mort, és un viatge llarg i que necessitem tota la vida per preparar-nos, perquè quan més bé i amb més temps ens preparem, puguem arribar al nostre cert destí, sense tenir por d'ell.
- Déu meu,com ha canviat! Abans no creia en res de tot això. No pensava ni en la mort, ni en Déu. Tinc por Claudi, tinc por de que quan torni, no sigui la mateixa persona.
- Potser sigui una persona millor. Vull dir interiorment. Ens fem moltes preguntes tots, sobre aquests temes i mai ens convenç cap resposta. Potser ell tingui la sort de saber-la.
L'Elsa es va quedar pensativa. No sabia que pensar realment. Potser pensava, que si jo havia canviat tant, les coses terrenals com ho era l'amor, també l'hauria deixat per cosa poc important.
Però l'amor era una de les coses més importants en totes les religions, totes partien de la mateixa base. Sinó perquè va morir Jesucrist?
- No sé quant de temps més, podré viure amb aquesta incertesa Claudi. Penso que m'he fet unes il·lusions vanes, sense saber res del cert. Penso també, que ell ni recorda que existeixo i el pitjor de tot, te tot el temps del món, perquè pensa que ningú l'espera.
- És normal que ho pensi Beth, ell no sap el que tu sents. Jo no li amagaria que has vingut a preguntar per ell. Del cotxe no li he dit res tal i com tu m'ho vas demanar, però penso que no estaria de més, que quan em torni a trucar, li digui que t'he conegut i que parlem molt d'ell.
- Però jo no vull que torni obligat per res Claudi. No tinc cap dret damunt d'ell. Jo el vaig deixar i potser el vaig perdre per sempre.
- Si torna serà perquè ell ho vol. No crec que perquè li parli de tu, agafi el primer avió que trobi. Potser tindrà una altra cosa per meditar.
- Mira Claudi, jo no puc intervenir en els seus sentiments. Ho deixo a les teves mans. Fes el que et sembli millor. Tu el coneixes bé i saps, què li pots dir i què no. Tu mateix. Ja em diràs alguna cosa quan et truqui. Si et torna a trucar...
L'Elsa va marxar d'allà amb els ulls plens de llàgrimes. Les seves il·lusions s'havien enfonsat, al sentir aquelles paraules que mai hauria pensat, podrien sortir de mi.
Va pensar que havia somniat en va i que jo, ja no estaria al seu abast quan tornés.
Quan va arribar a casa la seva filla petita ja hi era.
Ella es va asseure pensativa amb les paraules justes de bon dia.
- Mare no has fet res per dinar? -li va preguntar.
- Perdona, no sabia que fos tant tard.
- Escolta, no es normal que tu arribis i t'asseguis a mirar les teranyines. Últimament he observat que ho fas sovint. Et passa alguna cosa, no et trobes bé?
- Si Frida, em trobo bé. -li va dir tornant a seure.
- Dons no ho sembla. Acabo de dir-te que és l'hora de dinar i et tornes a asseure.
L'Elsa tenia un dia fatal i sense poder més, es va posar les mans a la cara i va esclatar a plorar.
- Però mare diguem què et passa? -li va dir la Frida seient al seu costat i traient-li les mans del davant. Sempre has volgut que jo t'ho expliqués tot, quan tinc algun problema. Ara ets tu qui el te i vull que també me'l expliquis. No em mouré d'aquí fins que ho facis.
L'Elsa sempre els havia dit les coses clares a les seves filles, del que passava amb el seu marit i els problemes que tenien i ara no sabia per on començar a dir-li que estava enamorada de nou.
Li va explicar des del principi del supermercat, fins a tot el que li havia dit el Claudi i amb els seus ulls foscos i tristos, la va mirar com demanant-li consell.
- Mare aquest home sap el que tu sents per ell?
- No. -li va contestar l'Elsa.
- Don
s perdona que t'ho digui però, ho hauria de saber. Com vols que tingui cap reacció, si no sap res del que tu penses i sents. M'has dit que és la segona vegada que es separa, que tu vas marxar a Londres deixant-lo penjat i que és al Nepal, per tractar d'oblidar tot el que li ha passat. Creus que si ell sabés el que tu sens per ell, havent-te estimat hauria marxat?
- És clar que hauria marxat, no ho va fer per a mi.
- No clar, però tampoc sabia que tu l'estimessis.
- Si ho hagués sabut segurament que hauria fet el mateix.
- Si però ara tu, no t'estaries amargant preguntant-te, si li importes o no. Al menys sabries que si no torna, és perquè tant li fa. Ara no ho pots saber i si no fas alguna cosa perquè ho sàpiga, potser no torni mai.
- No diguis això Frida. Ha de tornar!
- Mare de vegades sembles una joveneta, que es pensa que té tota la vida per davant. Una persona adulta com tu, hauria de pensar d'una altra manera, com per exemple, deixant les tonteries de si pensarà o no pensarà en tu. Ja tens quaranta-tres anys mare! Fes el favor de no perdre el temps i digues-li a aquest home, el Claudi, que quan torni a trucar, li digui alguna cosa de tu.
- Ja ho farà. Ell també opina com tu.
- Dons no pateixis, veuràs com quan ho sàpiga no trigarà a tornar. I si no ho fa, al menys sabràs que te l'has de treure del cap.
- Tens raó filla, no es pot viure així gaire temps. Potser acabaria tocant-me del bolet.
- Així m'agrades més. L'ànim amunt i a enfrontar-se amb la vida, que sol hi som una vegada. No és això el que tu em dius sempre?
L'Elsa es va posar a riure i va abraçar a la seva filla.
- No pensava que t'escoltessis gaire els meus consells. De vegades no em dono compta, de que ja ets tota una dona. Gràcies Frida. M'has ajudat molt.
Van anar totes dues a preparar-se un entrepà per dinar. Amb tanta explicació s'havia fet tard i la Frida arribaria tard a l'escola de disseny, on estudiava a les tardes.
Quan va marxar, va veure que la seva mare tornava a ser la de sempre.

Al Nepal s'hi estava sincerament bé. Les visites als monestirs i les conclusions a que havien arribat, tant els lamas, amb qui vaig poder parlar en contades ocasions, com els meus padrins, m'agradaven i em convencien, encara que ells no pretenien convèncer a ningú.
Un avió ens va portar des de Katmandú fins a Lhassa, la gran ciutat mítica i capital espiritual per excel·lència, que va estar tancada hermèticament als estrangers en el segle dinou.
Vam estar uns dies allotjats en un hotel i per anar a visitar el Potala, vam llogar bicicletes, que pedalejant lentament degut a l'altitud, ens van fer arribar, per fi.
L'extraordinari palau-monestir, fortificat i sòlid, amb el fals aspecte de castell de naips, valia la pena per si sol de visitar, ja fos amb bicicleta o a peu.
Les dimensions i proporcions d'aquell gegantesc edifici, eren extraordinàries totalment.
Trenta pisos d'alçada (o 118 m.) i quatre-cents m. d'amplada, eren la residència oficial dels Dalai Lama.
Es distingia clarament el Palau Roig del Palau Blanc, des d'on s'accedia de l'un a l'altre, a través d'unes escales molt dretes.
Algunes pintures que cobrien les parets, representaven la construcció del Potala.
Des de la part superior, es veia una magnífica i panoràmica vista de Lhassa i dels sepulcres dels Dalai Lama, amb cúpules de coure cobertes d'or, recordant clarament, la forma de les pagodes xineses.
Vam admirar les pintures fresques, budes i mandalas, d'alguna de les sales on hi teníem accés, amb llanternes, donat a la foscor que hi regnava.
Hi havia multitud de capelles, amb obres d'art notables i al davant del Potala, dalt d'un turó amb una gran antena, s'alçava el Chakpori o Muntanya de Ferro, amb la Universitat de Medicina Tibetana, que va funcionar fins l'any 1959, abans de ser assolada pels xinesos.
El Barkhor, la roda que dona la volta completa del Jokhang, sempre en el sentit de les agulles del rellotge, era un lloc també fascinant, on els peregrins donaven la volta, tres o cent vuit vegades incansablement, amb el molí d'oració a les mans. Altres es llençaven al terra amb la cara a la pols, portant a les mans una espècie d'esclops, amb els que colpejaven el terra.
El monestir de Sera, era el més proper a Lhassa, a uns tres km. al nord, allà es lliuraven monjos i frares joves, en torneigs oratoris del pati principal.
Al Temple de Tsung-gyeng, hi havia una magnífica estàtua de Maitreya, el Bodhisattva de l'amor i també Buda del Futur.
Els Bodhisattvas, eren uns éssers divins, al servei dels Budas, consagrats a ajudar a les persones sensibles i encarregats de transmetre l'energia, que emanava dels Budas.
Cada Buda tenia un simbolisme particular, representat amb colors especials, i amb vestimentes i ornaments també especials, en cada cas.
L'estàtua de Tara Verda, era la protectora del Tibet.
Les festes més importants del budisme, es celebraven una setmana després de l'Any Nou, amb el ritual de La Dansa dels Lamas, on hi participaven tots i tenia una durada de quatre dies.
De tant en tant, sonaven instruments de vent, amb sons greus, acompanyats per platerets i campanetes especials de sons diversos.
També utilitzaven cargols marins, de diferents tamanys, amb sons profunds i penetrants.
Feien un so musical esgarrifós, es posaven gorres altes en forma de cascs, de color safrà i sempre hi havia un monjo que dirigia.
Amb teteres especials, repartien aigua de safrà, que s'havia de rebre al fons de les mans, beure-la i passar-se-les pels cabells, per acollir les benediccions.
Els meus padrins em van explicar, què volia dir cada cosa que feien i em van anomenar molts noms estranys per a mi, com ara, yidams, karma, mantra ... també van dir-me naturalment, què significava cada paraula.
De cop i volta em vaig fer un embolic mental, vaig començar a pensar, en com se m'havia ocorregut anar a un lloc com aquell, on tot era tant diferent d'allò que jo coneixia.
Però estava allà i alguna força interior m'hi retenia. Havia viscut una mica, aquell misteri del Tibet que no entenia i que em fascinava i em preguntava, si era jo de veritat, el que estava contemplant aquelles escenes de motiu religiós, quan abans ni lligat m'hi hagués estat.
Vaig pensar que feia molts mesos, que estava lluny de les meves costums i del meu ambient i vaig trobar-ho a faltar una mica.
M'enyorava i no sabia de què, no era de la feina ni de la Sila, potser una mica de no haver vist a la mare, durant tant de temps, encara que hi havia parlat. Enyorava també al Claudi i molt a la meva avioneta.
Però també enyorava una companyia especial, una dona al meu costat, no per assumpte sexual, encara que en tant de temps ja em convenia, però en podia prescindir.
A qui li explicaria tot aquell món, tan extraordinari i meravellós quan arribés?
Era com si medités, allà al terra assegut mentre l'espectacle dels Lamas anava continuant.
No sé quan de temps em vaig estar en aquella postura, amb les cames creuades i les mans descansant damunt dels genolls.
Els meus padrins m'havien dit, que quan es meditava, s'havia d'imaginar l'ídol, el Buda, l'estàtua o el Déu en que cadascú creia i confiava, però a mi no em venia cap d'aquestes divinitats a la ment.
Després de passar-m'hi tanta estona, de cop i volta me'n va venir una que no era cap divinitat, que no era inassolible, era de carn i os i cada vegada la veia més clarament, fins que al final, vaig saber que era l'Elsa.
Sobtadament vaig tornar a la realitat, si és que no hi era abans i em va entrar molta pressa per anar a l'hotel, però amb tots els miraments que els meus padrins havien tingut amb mi, no podia obligar-los a marxar de tant gran celebració i tampoc em va semblar adequat, ni de bona educació marxar sol.
Així que vaig haver d'esperar fins que la festa es va acabar, sortosament era aquell mateix dia.
Quan vam arribar a l'hotel i després de sopar, vaig anar a la meva habitació amb l'excusa de que tenia una mica de mal de cap, per no deixar-los plantats, i assegut al llit vaig despenjar el telèfon.
A Lhassa eren les nou del vespre i vaig calcular que a Barcelona i rodalies serien les quatre i quinze minuts més o menys.
Vaig marcar el número amb tanta pressa, que no sé ni on vaig trucar, perquè no entenia res. Vaig tornar-ho a provar més a poc a poc i mentre esperava a l'altre costat de la línia, va contestar-me la dona del Claudi, que després de saludar-me afectuosament, em va passar amb ell.

- Claudi, soc jo, el Mel! Com esteu? -li vaig preguntar.
- Hola Mel. -em va dir. Estem bé. I tu què fas, encara no estàs cansat de voltar?
- Escolta t'he de demanar un favor. Hauries de localitzar la persona que et va comprar el cotxe.
El Claudi es va sobtar i no entenia res.
- Perquè què passa? - va dir.
- No, no passa res. Quan la localitzis, digues-li que busqui al davant del cotxe, on es guarden els documents, una tarja amb el nom d'una dona i que te la doni.
- Quina dona, quin nom ha de posar?
- Elsa Barceló. -li vaig contestar.
- I si ja no la te, fa molt de temps?
- Espero que la tingui, sinó hauràs d'esbrinar tu el seu número de telèfon.
- Tant important és? -em va demanar.
- Si. D'aquest número depèn, que torni o que em quedi aquí.
- Elsa Barceló has dit?
- Si. Elsa Barceló. Quan la tinguis, truquem al número que et donaré si us plau. No em bellugaré fins que em truquis. Ja et pagaré la factura del telèfon.
- No cal que em paguis res. -em va respondre. Agafa un paper i un llapis i apunta.
- Com...Et vas quedar la tarja?
- No. Me la va donar ella mateixa. Parles de la Beth oi?
- La Beth? -vaig dir jo.
- Si la Beth, com l'avioneta. És ella veritat?
- Però tu que saps, com ho saps?
- Ha vingut alguns cops per aquí i m'ha trucat per saber alguna cosa de tu. Li vas dir que la trucaries i no li vas fer saber ni que marxaves.
- Com ha sabut que tenia l'avioneta?
- Para de preguntar i apunta! - em va dir el Claudi. La factura del telèfon et pujarà molt. No pe
rdis el temps i truca-la.
Em va donar el seu número i de nou vaig agrair-li tot el que feia per mi.
- Escolta Claudi. -Li vaig dir. Penses que tinc possibilitats de...
Ell em va interrompre dient.
- El que has de fer és trucar i esbrinar-ho per tu mateix. Ja ets grandet per punyetes!
Quan vaig penjar l'auricular no me'n sabia avenir. Ella s'havia avançat, s'havia interessat per mi i jo fent turisme pel Tibet.
Vaig tornar a despenjar i vaig trucar-la.
Mentre el telèfon feia senyal de trucar, el cor m'anava a mil per hora, estava tant nerviós i content com un nen la nit de reis.
Una veu de dona va contestar i vaig agafar aire dient.
- Elsa, ets tu Elsa? Soc el Mel.
- Mel! Ets tu, on ets, des d'on em truques, com estàs?
- Ara estic millor que mai Elsa. Soc al Tibet. vaig dir sospirant del descans.
- T'hi penses quedar per sempre?
- No. Però això és tant meravellós, que ho he d'explicar a algú i em preguntava, si t'agradaria quedar un dia d'aquests per parlar-ne. -li vaig dir com un babau.
- Ho veig una mica difícil Mel. On hem de quedar, a la meitat del camí potser? -em va dir rient.
- Bé. Si t'agrada la idea no pateixis. Agafaré el primer avió de tornada i...
- Tantes ganes tens de parlar? -em va dir sense deixar-me acabar.
És que com no sé anglès, aquí no puc obrir la boca. -vaig mentir.
- M'estranya que t'hagis passat quasi nou mesos sense dir res. Quin dia quedem?
- Ara aquí és molt tard, però demà de bon matí, quan obrin la primera agència, m'informaré i treure el bitllet. Així que ho sàpiga et tornaré a trucar.
- Vols que vingui a esperar-te a l'aeroport?
- M'agradaria molt que hi fossis.
- A mi també m'agradarà ser-hi. T'he d'esbroncar la primera, per no haver-me fet saber el que va passar i que anaves tant lluny.
- Ja sé que et vaig dir que et trucaria, però no estava segur de res i...
- De què havies d'estar segur? -em va tallar, per sort.
- Ja t'ho explicaré personalment Elsa. Fins aviat.
- Adéu Mel. Fins aviat.
No vaig poder dormir en tota la nit, pensant en ella i en com havia trigat tant de temps a descobrir que encara l'estimava.
La inacabable festa de La Dansa dels Lamas, m'havia hipnotitzat. Potser havia estat l'aigua de safrà, que feia aclarir els sentiments mentre et beneïa.
No sabia com havia passat tot plegat, però sabia que havia valgut la pena anar al Nepal i aquell misteri que m'hi havia fet anar, potser era cert.
Potser també ho era que l'apropament al cel, feia veure la vida de diferent manera.
Em vaig llevar així que van obrir les agències de viatges i hi vaig anar.
Vaig aconseguir un bitllet pel dia següent, des de Lhassa a Katmandú, d'allà a Delhi, de Delhi a Frankfurt i per fi a Barcelona, on ara hi hauria algú que m'esperava.
De seguida que vaig poder, respectant la diferència horària, vaig trucar a l'Elsa i vam quedar a l'hora que arribaria.
No em quedava altre remei que acomiadar-me dels meus padrins, cosa que em va doldre molt, perquè havien estat com una família per a mi.
Tant al Mario, com a la Lorena al Raül i a la Kora, els devia alguna cosa que mai els podria pagar.
M'havien acollit com si formés part d'ells i m'havien ensenyat moltes coses i moltes formes diferents de mirar la vida, pel cantó que veritablement valia la pena.
Sense el seu ajut i amistat mai hauria arribat a saber, tot l'encant i el misteri que s'amagava a les muntanyes de l'Himàlaia i tampoc hagués estat present a la Dansa dels Lamas, que d'alguna manera, m'havien fet obrir els ulls i tornar a mirar endavant.
No vaig poder contenir les llàgrimes, a l'hora de dir-los que havia de marxar. Que el meu viatge havia acabat allà i que gràcies a ells, havia trobat el que hi havia anat a buscar, sense creure-ho.
Ens vam donar les adreces i telèfons per si mai, ens necessitàvem pel que fos i tant ells com jo sabíem, que les portes de casa, estarien obertes a qualsevol que vingués de part nostra.
Van desitjar-me felicitat i fe, de nou em van voler acompanyar, fins l'últim moment que passés a aquell país, però no ho vaig voler, perquè l'amistat que ens unia, era massa forta i tant a mi com a ells, no ens agradaven els acomiadaments.
Quan l'avió va tornar a passar, per damunt d'aquelles muntanyes, que sens dubte eren sagrades, al menys per a mi, vaig tornar a sentir, aquella sensació que em feia esborronar de cap a peus. La seva atracció i la seva bellesa, mai s'esborrarien del meu pensament.
Hi deixava una part dels meus sentiments i vaig saber, que algun dia hi tornaria.

Malgrat els nervis i la impaciència, que tenia per arribar a Barcelona, notava una pau interior que mai havia sentit.
Em preguntava, d'on em sortia aquella seguretat en mi mateix, si ni el Claudi ni l'Elsa, m'havien assegurat res, de les possibilitats que tenia amb ella.
Era cert que s'havia alegrat de sentir-me, que tenia un interès per a mi i que tenia ganes de veure'm.
Però tot i amb això, pensava en si només seria una entranyable amistat, la que ens unia a tots dos.
Com havia dit el Claudi, hauria d'esbrinar-ho tot sol, no havia d'estar per punyetes i anar al gra. Això no volia dir tampoc, que anés amb presses. A les dones, no els agradaven les conquistes ràpides, els agradava que se les anés guanyant poc a poc, sense presa, però sense pausa.
No era la primera vegada que l'Elsa i jo ens havíem de trobar, però el meu nerviosisme, m'empenyia a pensar que era així. Que després de tants anys, seria com la primera vegada i això m'agradava, perquè volia dir, que encara sentia el mateix per ella.
Amb tantes hores d'avió i encara que no tenia ganes de dormir, ho vaig fer a capcinades, i quan pels altaveus vaig sentir, que acabàvem d'entrar a l'aeroport de Barcelona, em va agafar una calor sobtada.
Es va obrir la porta i els passatgers van començar a baixar de l'avió. Quan ho vaig fer jo, els meus ulls la van buscar desesperadament i em va costar una mica veure-la, però quan per fi ho vaig aconseguir, vaig haver de parlar-me a mi mateix, donant-me calma i paciència, per no sortir corrents a abraçar-la.
Tots dos vam somriure mentre jo m'anava acostant i ella no es va moure d'on era, suposo que tampoc sabia quina reacció havia de prendre.
Ens vam abraçar sense dir absolutament res i sols ens miràvem fixament, amb un somriure als llavis i tornàvem a abraçar-nos de nou.
Mai m'hagués pensat que jo, fos tant tallat, o no recordava haver-ho estat, però va haver de ser ella, qui digués alguna cosa primer.
- Ha anat bé el viatge?
- Si molt bé. Gràcies per haver vingut.
- Anem al cotxe a deixar les maletes?
- Si anem. De passada pensarem on anem a sopar.
Ens vam dirigir als aparcaments lentament i al arribar, vaig tenir una sorpresa.
- T'agrada el meu cotxe? -em va dir rient.
- Però si és al meu BMV! -vaig dir sorprès.
- Res de teu. Ara és meu. Vaig haver de fer un taló, amb una quantitat que em va fer escurar tots els diners del banc.
- Ostres, mai m'hauria cregut que fossis tu qui el va comprar! El Claudi no m'ha dit res, cap vegada de les que l'he trucat. Com vas saber que estava en venda?
- Al principi no ho sabia. Vaig anar a l'hangar per veure l'avioneta i el Claudi m'ho va dir.
- I com sabies que tenia una avioneta?
- M'ho va dir la Sila, un dia que vaig trucar per parlar amb tu. Anem? -va dir quan les maletes ja estaven carregades.
- Si us plau. Me'l deixes conduir? Fa molt de temps que no porto cap cotxe.
- Dons t'adverteixo que no me'l esgavellis, perquè no podré comprar-me'n cap més.
- Home només faltaria. Ja sé com funciona. Hi ha coses que no s'obliden... - vaig dir mirant-me-la.
Vam seure i de nou, vaig sentir aquell brunzir meravellós del seu motor.
- Estic molt content de que el tinguis tu. Encara tinc la oportunitat de tornar-lo a comprar?
- M'ho he de pensar. No sabia que anés tant bé. Si me'l pots pagar tot de cop, potser m'ho rumiaré.
- Tot de cop no ho sé. Hauré de mirar les llibretes. Aquest viatge m'ha deixat escurat.
- Escolta encara no sabem on anem. Veig que vas molt decidit.
- Puc triar? -vaig dir.
- Vinga va, sorprèn-me. -em va contestar.
Vam anar a un restaurant, que després de tant de temps encara existia. Era pel port i la primera vegada que la vaig portar a sopar, va ser allà.
- Tens ganes de recordar els vells temps pel que veig. Pensava que ja ni te'n recordaves d'aquest lloc.
- Ja t'he dit abans,que hi ha coses que mai s'obliden.
Vaig aparcar el cotxe i vam entrar al restaurant.
Per sort, la mateixa taula era buida i naturalment, ens hi vam asseure.
- Encara no m'has dit perquè vas anar a veure l'avioneta. No sabia que t'interessessin aquestes coses.
- No m'interessava l'avioneta en si. -va dir-me.
- Dons si tampoc sabies que el cotxe es venia, no entenc que hi vas anar a fer?
- Et molesta que hi vagi anar?
- En absolut m'agrada la teva decisió.
Vam quedar callats uns moments i ens miràvem com si ella sabés, el que jo pensava i a l'inrevés.
- No m'ho penses dir o què?
- Com veig que hi estàs tant interessat ho faré.
- Endavant. -vaig dir.
- La Sila em va dir que portava el nom de Beth.
- Encara no ho ha pogut pair pel que veig.
- El què, que portés aquests nom?
- Si d'aquí va venir tot. Quan es va assabentar de que el teu pare, et cridava així, va pensar que ja ho entenia tot.
- El què?
- Ja venia de lluny. Deia que estava poc per ella i penso que creia que anava amb algú, encara que no sé, d'on podia treure el temps. Suposo que de les hores que passava volant.
- Pensava que tenies una amant?
- Si. Però no n'estava segura del tot. Al saber allò del nom, va pensar que tu i jo ho érem.
- Que tu i jo érem amants? Quina tonteria, si no ens havíem vist.
- No s'ho creia. Deia que era massa casualitat tot plegat.
- I tu que li vas dir?
- La veritat. Però aquell dia, quan vam marxar del super, amb aquella excusa tonta per fastiguejar-me, vaig veure que allò no tenia remei. Que cada cop s'embolicava més i vaig decidir marxar.

- Perquè tant lluny Mel?
- Per pensar sense que ningú, interferís en els meus sentiments.
- Però si et quedaves sol, qui hi podia interferir?
- Algú que en aquell moment ho podia fer. Vaig voler-ho pensar bé.
- Així n'hi havia una altre en perspectiva. La Sila no estava tant equivocada.
- Si. Si que ho estava. No hi havia ningú en perspectiva. És molt llarg d'explicar. Ja t'ho diré un altre dia.
Ella no em va tornar a preguntar sobre allò, perquè en aquell moment, un cambrer es va acostar a la taula per prendre nota del sopar.
Un cop va haver marxat, vam tornar a parlar.
- Ara diguem tu, perquè volies veure el nom a l'avioneta. No t'ho creies potser?
- No, no m'ho creia del tot. Em va sorprendre molt.
- Perquè?
- Dons, perquè vaig pensar, que potser l'havies posat per mi i no ho podia creure.
- Però perquè no? -vaig insistir.
- Perquè no pensava que volguessis recordar-me, al marxar de la manera que ho vaig fer. El nom era per mi o no Mel?
- Si és clar. Tenia un bon record de tu, encara que marxessis com vas marxar. Tu també t'ho vas perdre. -li vaig dir.
- Ja sabia que un dia o altre, m'ho retrauries. No podia fer altre cosa. No ho hagués fet pel meu gust.
- Ja ho sé. De vegades hem de fer coses que no volem, no queda altre remei. Què vas pensar al veure el teu nom?
- Vaig pensar que no em guardaves rancúnia.
- Que no et guardava rancúnia... No, no te n'he guardat mai Elsa.

Va ser un sopar tranquil i relaxant. De tant en tant, parlàvem i de tant en tant, es feia un silenci, que sols trencaven els coberts al picar els plats.
Em va preguntar coses de l'Índia i del Nepal i de com ho havia fet tot sol sense saber parlar anglès.
Li vaig explicar que vaig trobar uns padrins, que van ser els meus guies en tot moment i també l'aventura amb la Norma.
- Ets irresistible Mel. -em va dir rient. -Les dones no et deixen en pau en lloc. No calia anar tant lluny, allà també van veure els teus encants.
- No te'n riguis Elsa. -li vaig dir. -Si m'haguessis vist, no semblava jo.
- Perquè com anaves, vestit de tibetà?
- No, pitjor. Portava una barba llarga com un pescador i els cabells m'arribaven a sota de les espatlles.
- No et puc imaginar en pla pobre, Mel. Segur que estaves bé.
- Ha no? Dons mira. -li vaig dir traient una fotografia de la cartera.
Ella se la va mirar i es va posar a riure.
- Saps, t'hauria conegut pels ulls. Els tens inconfusibles.
- Escolta perquè m'afalagues tant. Vols lligar amb mi o què?
L'Elsa només reia.
- Abans ho feies tu. Ho recordes? Jo et deia que no ho fessis tant sovint, perquè em semblava que et reies de mi.
- El que jo deia era veritat.
- I el que dic jo també.
- Encara em trobes atractius? M'he engreixat una mica des de llavors.
- Què dius si estàs prim!
- Si, gràcies a les caminades del Nepal. Quan em vas veure al super, com estava he?
- Grassonet. -em va dir. -Però ara ja tornes a estar, tant bé com abans.
- Tornem-hi! -vaig dir.
- Perdona. Si és veritat, estàs la mar de bé. Ja que tu no em dius res a mi, ho faig jo.
- Ho veus, a tu també t'agrada i abans deies que no.
- M'agradava perquè ho feies tu.
- Vols parar Elsa! M'estàs posant nerviós.
- Està bé, ja paro. Parlem seriosament. Què penses fer ara que has tornat?
- Buscar una feina i tornar a començar.
- I com ho faràs mentrestant?
- Encara em queden diners. Aquest cop no vaig marxar de buit.
- On viuràs?
- A casa de la mare fins que trobi un pis. M'ajudaràs a buscar-lo?
- Es clar. La teva mare sap que arribes avui?
- No. Tot va ser tant de cop i volta que no vaig pensar-hi. Li donaré una sorpresa.
- Hi tant, la pobre no s'ho pensa pas.
- Saps? Ara que hi penso tinc un problema. -vaig dir preocupat. Com no li vaig dir res, avui no m'espera. No puc anar i despertar-la, ella se'n va a dormir aviat. Segur que ha passat totes les claus que hi ha al pany. Si em sentís s'espantaria. Hauré de tornar a passar la nit en un hotel. No saps les ganes que tinc de dormir en un llit normal.
- Si vols pots venir a casa meva. És molt gran i només hi ha la meva filla que deu estudiar o potser ja dorm.
- No en tenies dues?
- Si, però la gran va anar a viure amb un noi.
- No era pas tant gran oi, quants anys te?
- Ara vint.
- Molt joveneta per conviure en parella. Ja te'n refies?
- No vull negar-li res que a mi no em sembli malament. Que s'aprofiti de la vida tant com pugui. Quan se n'adoni ja serà gran com jo i com el demà ningú l'ha vist, que s'ho passi tant bé com pugui. Sense fer mal a ningú clar.
- Abans no eres tant llençada. Veig que t'has modernitzat.
- El món va endavant i nosaltres hem d'anar-hi també.
- Has dit que eres gran, tu t'hi sents?
- No. Però ja ho començo a ser.
- Penso que ara estàs en el millor moment de la vida.
- Tu creus? -em va preguntar.
- Estàs millor que mai. Ets com el bon vi.
- Ara ho fas tu.
- El què?
- Ja saps el què. Vinga anem a pagar i marxem. Ja ens han vist prou estona.
- Pago jo. -vaig dir.
- De cap manera. T'has gastat molts diner amb el viatge.
- Jo o tu. No recordes quan pujava el taló del BMV?
Es va posar a riure.
- Per sort de diners no me'n falten.
- Ni a mi tampoc de moment. Guarda el moneder, he dit que pago jo i no en parlem més.
Aquell cop va conduir ella que sabia millor que jo on vivia.
Tenia una casa mol maca i espaiosa a l'Avinguda de Sarrià. Era antiga però devia de valer una fortuna. Va tancar el cotxe en un garatge i vam entrar.
La Frida va sortir d'una habitació al sentir parlar a l'Elsa, que normalment encara no ho feia sola.
- Mare amb qui parles?
- Em pensava que dormies.
La Frida em va mirar estranyada i llavors l'Elsa va dir.
- Et presento al Mel. Es quedarà a dormir aquesta nit.
- Molt de gust. -em va dir donant-me la mà.
- Igualment. -li vaig respondre.
- Tu eres al Tibet?
- Si. No fa gaires hores.
- Deu ser preciós tot allò, m'agradaria saber coses d'aquell país, perquè m'han dit que...
- Frida, el Mel està cansat. Demà podràs preguntar-li el que vulguis.
- No passa res. -vaig posar-m'hi jo mirant a l'Elsa.- Pot preguntar-me el que vulgui.
- Ben pensat. -va dir la Frida Serà millor que vagi a dormir, és molt tard. Molt de gust de conèixe't. -em va tornar a repetir. Bona nit mare. -li va dir a l'Elsa fent-li un petó mig de costat, però no tant com perquè jo no veiés com li picava l'ullet.
- El jovent d'avui dia no tenen vergonya de res. -va dir l'Elsa. Passa, seu al sofà. Vols beure alguna cosa?
- Fa mesos que no provo el whisky, si no et sembla massa tard...
- Hi ara! -va dir ella. -No tenies tantes ganes d'explicar-me coses?
- Com li has dit a la teva filla que estava molt cansat...
Em va mirar un moment i va continuar anant al moble bar a preparar-ne dos.
Després es va asseure al meu costat i vam passar tres hores xerrant, fins que ja començàvem a badallar i vam decidir que demà continuaríem.
Va ensenyar-me la que seria la meva habitació aquella nit i ella va marxar a la seva.
Ningú sap el que hauria donat perquè es quedés amb mi.

Després de dormir com un àngel tota la nit, em vaig despertar perquè algú trucava a la porta.
No sabia exactament on era, de tantes habitacions per les que havia passat últimament, però de seguida vaig saber que era a casa de l'Elsa, quan vaig sentir la seva veu.
- Mel, són les dues del migdia. -em va dir.
- Passa Elsa passa.
Va obrir la porta i es va quedar allà mateix.
- Ja pots entrar més que no mossego.
Ella va fer unes quantes passes indecises.
- Vols seguir dormint o vols dinar? Ja és a punt, la Frida no trigarà gaire en arribar.
- Si que és tard. Ja em llevo. Fa molt que t'has llevat, tu?
- Dues hores. -va dir.
- Em podies haver cridat abans. - vaig dir estirant-me. Feia temps que no dormia fins tant tard.
Em vaig aixecar del llit i no sé si va ser perquè anava amb calçotets, o què, que l'Elsa es va tirar endarrera i va dir que ja tornaria.
- Elsa! - vaig cridar.
- Si... -va contestar ella.
- Et passa alguna cosa? Et noto estranya.
- No, no em passa res. ¿Perquè?
- No ho sé, sembla com si tinguessis por. És perquè vaig així? - vaig dir mirant-me a mi mateix.
- A mi no em fa res. -va contestar. Pots anar com vulguis. Però no m'agradaria que arribés la Frida i em veiés aquí. No sap on he passat la nit.
- Ha. És per la Frida. -vaig exclamar vestint-me. Pensava que et feia vergonya. No estem fent res dolent, no?
- No. -va riure.
- A més a més, no és la primera vegada que em veus. Amb menys roba m'has vist.
- Ja no ho recordo, fa molts anys.
- Més o menys tinc el mateix.
- Ja m'ho imagino. Pentinat, vas tot escabellat.
- Vaig anar al bany i quan vaig sortir la Frida ja havia arribat. Vaig sentir que parlaven dins la cuina i sense voler, em vaig parar a escoltar.
- No tens mal gust e mare, per ser gran està molt bo.
- Vols callar! -li va dir ella. Et pot sentir.
- Ja callo, però abans deixa'm felicitar-te, tens molt bon gust. -va tornar a repetir, pessigant un tros de pa i fent-li un petó.
- Para Frida! Porta això a la taula.
- Ja vaig, ja vaig.
Em vaig fer enrere, com si vingués pel passadís, quan em vaig trobar amb la Frida.
- Bon dia Mel. -em va dir. Has dormit bé?
- Com un àngel. -li vaig contestar entrant a la cuina i preguntant a l'Elsa que què podia fer.
- Emportat aquesta safata a la taula i seu. De seguida vinc.
Vam seure tots tres i vam començar a dinar.
El dinar a part de bo, va ser divertit. Era veritat que el jovent no tenia vergonya de res, perquè la Frida va fer més d'un comentari, que va fer posar vermella a l'Elsa i que a mi em va caure molt bé.
- I és veritat que les dones d'allà, et poden encomanar malalties sexuals?
- Si, és veritat. Allà hi ha molta brutícia i poca educació respecte al sexe i a la netedat.
- Així com t'ho feies. Quines precaucions prenies?
- Frida si us plau! - deia l'E
lsa.
- Mare no és cap mal. Són coses normals. No Mel?
- Clar, no hi ha cap mal en parlar d'això.
- La mare és una mica carca. Fa tant de temps que no va amb ningú, que ja ni es recorda que això existeix.
- Frida si no pares de dir inconvenients, aniràs a dinar a la cuina!
Jo vaig riure mentre em posava una cullerada de menjar a la boca.
- Ja no en parlaré més. -va seguir la Frida. Però contesta'm l'última pregunta Mel.
L'Elsa estava enfadada, però a mi em feia molta gràcia la espontaneïtat de la noia.
- Dons no en prenia cap. -vaig dir.
Elles dues es van mirar com estranyades per la meva resposta.
- Potser tens alguna cosa, t'ho hauries de fer mirar. -va dir-me la noia.
- No, no cal. No puc tenir res, perquè no he anat amb cap dona, des de que vaig marxar.
- No pot ser! Ets de pedra o què?
L'Elsa que ja no es podia posar més vermella del que estava, es va aixecar de la cadira i va dir que anava a buscar, no sé què, a la cuina.
Jo vaig continuar amb la conversa, que així com a ella li feia clarament vergonya, a mi em semblava interessant.
- No, no soc de pedra ni molt menys. Però no tinc dinou anys com tu i sabent el que pot passar, prefereixo estar-me'n. Primer perquè si no t'agrada una dona, és tonteria anar-te'n al llit amb ella per pur plaer, quan t'ho pots muntar sol, i segon perquè com pensava en una de determinada, no em feia falta cap altra.
- Ets un tio collonut! Me'n vaig, ja és hora d'anar a classe. Al vespre podem continuar parlant. D'acord?
- Ho sento molt, però al vespre ja no seré aquí. Avui aniré a casa de la mare.
- Però et quedaràs a sopar. No mare? va dir mirant-se-la.
- A mi no em preguntis. Això ho ha de decidir ell.- va contestar l'Elsa, que em mirava somrient. Per mi pots quedar-te sempre que ho vulguis. -em va dir.
- Tracte fet! -vaig dir aprofitant la invitació.
- Bé dons fins el vespre.
- Adéu. -vam contestar tots dos a l'hora.
Quan la porta es va tancar, l'Elsa em va dir.
- No li facis cas. És jove i te el cap ple de pardals. De vegades, no sé què li faria.
- A mi em sembla una noia estupenda. No té pèls a la llengua i si moltes inquietuds.
- Perquè has marxat? Has tornat sense res.
Ella no sabia que respondre.
- Estava una mica incòmode.
- No t'has modernitzat tant com pensava.
- Ho sento.
- Però has sentit tota la conversa, oi?
No va contestar de seguida.
- Si. L'he sentida.
- A mi tampoc m'agrada tenir pèls a la llengua...Saps que he tornat per tu, no Elsa?
- No, no ho sé...
- Dons ara ja ho saps.
Em vaig aixecar i vaig anar cap on era ella. Ella no es va moure.
- Elsa. He estat més de mig any per saber que volia. Ara ja ho sé. Només falta saber que vols tu. Si vols que marxi ho entendré.
- No. Va contestar.
- No què?
- No vull que marxis, però si que em diguis, que és això que saps que vols.
- Si no és demanar massa, a tu Elsa, et vull a tu.
Em va contestar amb un somriure tímid i vaig pensar que era una bona resposta.

Vaig trucar a la mare, per dir-li que hi aniria tard, que no m'esperés desperta i que sobre tot no passés la balda.
- Quins plans tens per aquesta tarda Elsa?
- Cap. I tu?
- He pensat en anar a veure al Claudi i de passada fer un vol.
- Un vol per on?
- Pel cel. Per on vols que sigui?
- Pel cel, vols dir amb l'avioneta?
- Es clar. M'hi acompanyaràs, oi?
- No he pujat mai en un avió tant petit. Els grans ja no em fan gaire goig.
- No passa res dona. Veuràs com t'agradarà.
- Potser em moriré de por.
- Al meu costat no en tindràs. T'asseguro que t'agradarà. Ho has de provar.
- Ho provaré, però si em fa molta por baixarem. D'acord?
- D'acord.
Vam anar a buscar el cotxe i en mitja hora ja érem a l'hangar.
El Claudi va estar contentíssim de veure'ns a tots dos. Era un home extraordinari.
- Ja veig que per fi us heu trobat. -va dir. Què t'ha semblat Mel. He deixat el cotxe en bones mans o no?
- En les millors. -vaig contestar. -Ets un murri, no me'n havies dit res.
- La Beth i jo teníem un pacte.
- La Beth? -li vaig preguntar.
- Si. L'Elsa per a mi sempre serà la Beth. Ja sé que a ella li agrada més Elsa, però m'haurà de perdonar. A mi m'agrada més Beth. -va dir decidit.
- Cada vegada que em crides em penso que ets el meu pare. -va dir ella.
- I jo que me'n alegro. -va respondre el Claudi. Per a mi ets com una filla, igual que el Mel.
- Claudi, mai et podré agrair prou, tots els favors que m'has fet. -li vaig dir.
- Només sabent que ja ets aquí em sento pagat. No saps com patia per tu. Allà tant lluny i sol. A més a més, amb la depressió amb la que vas marxar.
- Veus com no anava sol. -vaig fer broma.
- Si tu riu, riu, que jo no et veia gaire bé.
- I ara, com em veus?
- Et veig feliç... si feliç. Potser hi te a veure alguna cosa la Beth. -va dir com assegurant-ho.
- Potser si. -vaig respondre mirant-me-la a ella.
- Sou un parell de comediants. -va dir l'Elsa. Si tens l'avioneta a punt, marxem d'una vegada. Estic nerviosa i si m'he d'esperar gaire, em penediré d'anar-hi.
- Ja tenim una sòcia més. -va riure el Claudi. Mel, les dues Beths, són a punt. Quant vulguis.
Vam pujar dalt l'avioneta i vaig engegar els motors perquè s'anessin escalfant.
- Suposo que això tampoc s'oblida? -va dir l'Elsa. Fa molt que no voles. T'hi veus en cor?
- No comencis a patir. Això, com altres coses mai s'obliden. Ja veuràs com tu tampoc ho oblidaràs.
- D'això n'estic segura.
Va ser la primera vegada, que vaig volar més de gust. Primerament, perquè per fi, la tenia al meu costat i després, perquè feia temps, que no tocava l'avioneta.
L'Elsa no deia res en tota l'estona. Ni quan la Beth es va enlairar, ni quan feia algun gir. No volava massa alt, perquè no s'espantés, però ho portava escrit a la cara.
Me la mirava de cua d'ull i veia com tancava la boca amb força i com s'agafava al seient.
- T'ho guardes tot per a tu? - li vaig dir.
Ella em va mirar i semblava que un somriure li volia sortir dels llavis, però no s'hi atrevia.
- Realment la sensació és impressionant. Això de no tocar al terra per en lloc, em fa sentir petita i impotent. Si cau, no hi ha on agafar-se.
- I perquè hauria de caure? Fa anys que volo i gràcies a Déu fins avui, no m'ha passat res estrany.
- Les coses passen en un instant.
- No siguis pessimista Elsa, no passarà res. En lloc de pensar que si cau, que si no cau, pensa en que sents, amb el que veus des d'aquí.
- El que veig és preciós. No te res a veure amb un avió. Si no pogués més la por que jo, potser em sentiria lliure i tot.
- És com jo em sento. Això és molt millor que un avió. Ho veus tot molt més a prop. Sembla que estirant la mà ho puguis tocar. Anem massa baixos. M'hauria d'enlairar una mica més.
- Tu mateix. -em va dir. Si caiem no vindrà d'un pam. La patacada serà la mateixa.
- No t'ho creguis. Quan un avió cau, tot queda fet miques. Volant baix tens la possibilitat de caure en un teulat o un paller, o un arbre...
- Si, vols dir que al menys pots veure on cauràs. És tot un avantatge...
- Si tanta por tens baixem. Què hi dius?
- Que no.
- Que no què?
- Que no baixem. Tu fes com si jo no hi fos.
- Prefereixes empassar-te la por per no decebrem? No vull que sigui la primera i l'última vegada. Per mi no ho facis.
- Ho faig per a tu i per a mi Mel.
- Per a tu, perquè sé que t'agrada i per a mi, perquè així m'hi acostumaré.
Vaig donar la volta i vaig tornar cap a l'hangar.
Ella se'n va adonar, però no va dir res.
- Et puc fer una pregunta? -em va dir.
- Totes les que vulguis.
- Quan li vas dir a la Frida, que pensaves en algú determinat allà al Tibet. A qui et referies?
- Perquè m'ho preguntes, què estàs pensant?
- Estic pensant que nou mesos, és molt de temps, per algú a qui li agraden molt les faldilles i més, si quan tornes no saps què et trobaràs.
- Sempre he tingut l'esperança. Encara que m'agradin molt les faldilles, ja no és com abans. Em referia a tu.
Les rodes del tren d'aterratge van tocar a terra i de seguida vam arribar a l'hangar.
No hi havia ningú, el Claudi devia haver sortit.
Vaig aparcar l'avioneta i vam baixar.
- Ja toques de peus a terra. -li vaig dir.
- Si. -em va contestar.
- Què et passa Elsa? -li vaig tornar a preguntar, posant-me al seu davant de manera que no pogués moure's.
- Res. -Em va dir somrient.
- Res no vol dir res. T'he dit que ets tu en qui pensava, que he tornat per a tu, i tu no em dius res.
- Què vols que et digui? No m'ho pensava.
- Si no t'ho pensaves, perquè vas comprar el meu cotxe. Perquè vas voler veure el teu nom a l'avioneta?
Ella em mirava sense dir res.
- Digues alguna cosa Elsa, per l'amor de Déu!
- Tinc por! -em va dir.
- Por de què? Ja no estem volant. Tots dos tenim els peus a terra!
- Tinc por de tu i de mi. De que ens tornem a equivocar. Per mi serà la segona vegada, però per a tu la tercera. Això no és cap joc Mel.
- No estic jugant Elsa. Estic intentant saber què sents per mi.
Ens miràvem fixament als ulls i ella no va canviar de direcció. Em vaig apropar més i no es va moure.
- Encara t'estimo Elsa. -li vaig dir.
- Jo també t'estimo Mel . -em va dir ella.
Ens vam fer un petó i de nou vaig sentir aquella sensació extraordinària, que durant nou mesos, sols havia sentit sobrevolant l'Himàlaia. Però llavors encara era més intensa.

Un dia que vaig anar a l'empresa per veure a l'Óscar i parlar sobre les accions, vaig fer quedar a l'Elsa, esperant dins el cotxe.
Em sabia greu entrar amb ella, perquè sabia que em trobaria amb la Sila i no volia que pensés que l'havia enganyada, ni que li volia refregar pel nas, que ja l'havia suplantat.
El sorprès vaig ser jo, perquè per molt que van voler dissimular, només al entrar vaig veure com l'Óscar, la tenia agafada per la cintura i li deia alguna cosa mol a prop, mentre ella intentava agafava uns papers de la part de baix d'un armari.
Si ells es van que
dar sobtats al notar la meva presència, vam ser tres, dons mai m'hagués imaginat, que a ella li passés la desesperació tant aviat i menys que fos l'Óscar, qui l'hagués consolada.
No crec que vagin tenir temps de veure la meva cara, perquè estaven enfeinats, però tampoc vaig fer res, perquè no ho notessin.
- Bon dia. -vaig dir. veig que les coses van molt bé per aquí. Això que tots dos teníeu por de no sortir endavant.
- Mel! -va exclamar l'Óscar. Ja has tornat?
- Si, fa una setmana, però per mi no pateixis. -li vaig dir picant-li l'ullet.
La Sila no em va dir res, al trobar-se cohibida per les meves paraules, que tant es podien interpretar d'una manera com d'una altra.
- Hola Sila. -li vaig dir.
- Hola. Pensava que t'hauries quedat més temps. Com ha anat tot?
- Millor del que em pensava. Ja veus, amb nou mesos n'hi ha hagut prou.
- Què! -va posar-s'hi l'Óscar. -És veritat allò que diuen de l'Índia?
- Sobre què? -li vaig demanar.
- Sobre les meditacions, la religió...És veu la vida d'un altre color?
- Dons si, és veritat. Però no ben bé a l'Índia. Més aviat al Nepal.
- No em diguis que has estat al Tibet?
- I tant, era massa a prop com per deixar-m'ho perdre. Però si vols que t'ho digui, penso que tothom no necessita anar-hi per veure la vida d'un altre color.
- Perquè ho dius?
- Dons perquè tu i la Sila, veig que heu avançat molta feina.
- Vols dir alguna cosa amb això? -em va demanar ella. Tens algun problema?
- No, Sila no. Cap ni un. El que passa aquí ja no és problema meu. Només he vingut per cobrar les meves accions.
- No calia que per això et molestessis en venir. L'Óscar t'ho hauria enviat per correu. -va dir ella.
- M'agrada saber les coses personalment i donant la cara.
- Dons ja ho has fet. Vaig al meu despatx, no tinc el temps per perdre'l. Que et vagi bé.
- Gràcies Sila. Només volia dir-te una última cosa. Tenies raó quan pensaves que encara m'estimava a la Beth. Gràcies a tu me'n vaig adonar.
Va girar sobre els talons i sense dir res més, va desaparèixer de la meva vista.
- L'Óscar em va dir.
- Mel, no tens dret a retreure-li res.
- No li retrec Óscar, sols li he donat les gràcies, ja ho has sentit. No li vull cap mal. A més me'n alegro molt de que tots dos esteu bé i de que tu l'hagis sabut consolar.
- M'enviaràs el taló a casa la mare?
- Ho faré no pateixis.
- Gràcies Oscar. Per tot.
- De res. -em va respondre.
Vaig sortir i vaig pujar al cotxe on m'esperava l'Elsa. Pel retrovisor vaig veure que l'Óscar i la Sila miraven. Vaig tocar la botzina rient i vam marxar d'allà.
- De què rius? -em va preguntar l'Elsa.
Li vaig explicar les converses i el que havia vist.
- Si tant t'estimava com és que t'ha substituït tant aviat?
- És una persona molt impetuosa i realista. "A rey muerto, rey puesto".
- Creus que jo no soc realista perquè en tants anys t'he seguit estimant?
- Si. Però no tant. Tu al menys has intentat volar. Ella mai ho va fer per a mi.
- Quan dius volar, a què et refereixes?
- A tot, a l'avioneta, als somnis... Així com tu no vas perdre l'esperança, ella l'ha perduda molt de pressa.
- És que si és tant realista com dius, sabia que no podia esperar res.
- I no s'equivocava. -vaig dir.
- Et sap greu?
- El què?
- Que t'hagi substituït tant aviat.
- En absolut. M'ha fet un favor. Em pensava que em portaria problemes.
- Dons ja pots dormir tranquil. -em va dir l'Elsa.
- No m'ha tret el son cap dia, des de que vaig marxar. En canvi tu si. Més d'un.
- I què pensaves? -em va preguntar rient.
- Moltes coses. Però la que més preocupat em tenia, era si encara em podries estimar. I si no aniries amb algú altre.
- T'ho va dir ben clar la Frida, no?
- Si. Em va treure un pes del damunt.
- Durant tot el temps has pensat en mi?
- Si t'he de ser sincer, no. Quan vaig marxar, al haver-te tornat a veure, ho vaig tornar a reviure tot, però vaig pensar que potser era per causa dels problemes amb la Sila. Esporàdicament em venies al cap i procurava fer-te marxar, però en aquella festa dels lamas, vaig veure clar que t'estimava i que em faltaves tu. Que no hi havia de renunciar una altra vegada, ara que t'havia trobat de nou. I tu, que pensaves?
- Jo...També hi pensava de tant en tant, no sempre, et veia molt llunyà. Quan la Sila em va explicar que us havíeu separat i que havies marxat, vaig pensar que et devies de sentir molt sol.
Vaig saber de tu a través del Claudi, però mai vaig voler que tornessis, perquè jo hi tingués interès.
- Una mica més i l'un per l'altre... -Vaig dir.
- Però gràcies a Déu no ha estat així. De totes maneres m'agradava molt com em tractaves i les coses que em deies quan volies lligar-me.
- Encara ho recordes? -li vaig preguntar.
- Tu dius que hi ha coses que mai s'obliden...
- Recordes quan ens enfadàvem perquè o tu o jo dèiem que ja no ens estimàvem igual?
- Si. I quan tu et retardaves i jo pensava que ja no vindries. -em deia.
- I quan et retardaves tu.
El cas és que mai ens vam deixar d'estimar i encara ens estimem, que és el més important.
- Tens intenció de tornar-te a casar? -li vaig preguntar.
- No. Perquè ho dius? Et vols casar amb mi?
- És igual que ens casem o no. Ho deia per si et feia il·lusió. -vaig contestar.
- El que em fa il·lusió és estar amb tu per sempre. No necessito res més.
- Així pensem igual.

Vaig passar un temps vivint a casa de la mare, encara que molt dies anava a menjar o dormir a casa de l'Elsa.
Amb la Frida no hi tenia cap problema, era com si sempre ens haguéssim conegut.
Passàvem vetllades estupendes amb ella i mai parava de fer-me preguntes sobre el Nepal i els seus entorns. Em va fer explicar tot el viatge amb pèls i senyals.
Tots dos a l'hora vam trobar feina a través de l'escola on ella estudiava, perquè quan la van cridar d'una empresa de disseny i decoració, va donar la casualitat de que faltava un relacions públiques i donada la meva facilitat d'expressió, em van contractar.
Molts dies anàvem junts, menys quan ella tenia algun compromís, ja fos amb algun client o amb algun amic.
En canvi la filla gran de l'Elsa, no s'assemblava gens ni mica a la seva germana.
Suposo que no hauríem pogut viure junts, per la desavinença de caràcters, però donat que ella ja vivia en un altre lloc, tampoc va ser cap problema.
L'Elsa i jo vam estar sortint així bastant de temps, ni ella ni jo dèiem res de viure conjuntament, però un dia dinant, la Frida amb la seva gràcia especial, per treure temes del meu interès, va treure aquest.
- I vosaltres dos què espereu a viure junts? Penso que ja sou prou grandets.
Al veure que cap dels dos responia va continuar.
- No és per res. Jo no em vull posar on no em demanen, però penso que la teva mare- va dir mirant-me- no viurà per sempre i la teva filla- va dir mirant a l'Elsa- no estarà sempre aquí per fer-te companyia. Em sembla que ja heu esperat força temps per decidir-vos.
L'Elsa va respondre.
- És veritat que tot s'acaba, però també ho és que aquest assumpte és del Mel i meu.
- Perdó -va dir ella- feu el que vulgueu. Sols era un comentari com un altre.
- La Frida té raó.-vaig posar-m'hi jo -Semblem dos jovenets esperant a veure qui parla primer. Jo també penso que ja tenim edat, com per no perdre el temps. Al cap i a la fi, ja és quasi com si visquéssim junts. Vaja, dic jo.
L'Elsa em mirava intentant que no se li escapés el riure i al final va dir.
- A mi ningú no m'ha demanat, ni per venir a viure aquí, ni per anar jo a un altre lloc.
- Però Elsa! -li vaig dir- T'ho he de dir tot?
- Home, al menys insinuar-ho. -va contestar.
- T'agradaria que visquéssim junts, si o no?
- A tu què et sembla? -em va respondre.
- Dons no ho sé. Mai me'n has parlat.
- Jo pensava que potser estaves bé com estem, que potser no volies conviure amb ningú més...
- Jo pensava, jo pensava... -vaig dir mirant-me-la. Penses molt però parles poc.
- I tu parles molt i no dius el que has de dir.
- Et vaig preguntar si pensaves casar-te de nou.
- I et vaig respondre que tant em feia casar-me o no,que només volia estar sempre amb tu.
- Dons perquè no hi estem? -li vaig dir.
- Això dic jo! -em va respondre.
La Frida feia anar el cap d'un costat a l'altre de la taula, com si mirés un partit de tennis.
Al final es va aixecar i va dir.
- Veig que per tenir l'edat que teniu esteu pitjor que jo. Me'n vaig. Ja us arreglareu.
Va marxar i nosaltres vam continuar amb la conversa que de veritat semblava el partit de tennis, passant-nos les pilotes d'una banda a l'altra.
- Busquem una casa o vinc a viure aquí? -li vaig dir.
- A tu que t'agradaria més?
- Mira no és per res, però la primera vegada la casa era d'ella, la segona també va ser per ella, o sigui que tant em fa viure en una casa com una altra.
- Vols dir que en cas de que et tornis a separar també serà meva, no?
- És teva ja. No vull tornar-me a separar. No he volgut dir això, ja ho saps.
- T'agrada aquesta casa per viure-hi? -em va preguntar.
- A mi si. A tu t'agrada no?
- És casa meva. Vull dir que sempre he viscut aquí, menys quan vaig viure a Londres. M'hi trobo bé, si.
- Dons ja tenim el problema de la casa solucionat.
- Ara falta saber quan em trasllado.
- Per a mi ja hauries de tenir les maletes desades a l'armari. -em va dir.
- A quin armari? -li vaig preguntar.
- Al de la nostra habitació! De vegades sembles tonto.
- Perquè t'agrada tant fer-me patir i dubtar Elsa?
- Mira, m'agrada. Quan estàs atabalat m'agrades més.
Li vaig fer un petó i li vaig dir.
- Si no tens res millor a fer, aquesta tarda anirem a casa de la mare a recollir les maletes.
- Pobre dona. Se'n alegrarà. Ja deu està cansada de no saber mai si hi vas o no hi vas.
- Jo també estic cansat d'anar d'un llit a l'altre. De veritat que serà el definitiu?
- No. -em va dir. -Tenia intenció de renovar el dormitori quan tu ving
uessis.
- Dons fem-ho aviat. Vull tenir un llit que sempre sigui el mateix.
- Com vostè vulgui. -em va dir posant-me els braços a les espatlles. Vol alguna cosa més?
- No m'ho facis dir Elsa.
- Digueu si us plau. -em va pregar.
- Et vull a tu al meu costat per sempre. Vull que quan em doni la volta al llit et pugui tocar i saber que estàs amb mi.
- Pensaves que no et volia a casa meva? -em va dir.
- No ho volia pensar, però tu no m'has dit mai que vingués. -li vaig respondre.
- Volia que ho diguessis tu primer. No et volia obligar.
- Elsa t'estimo tant que no m'atreveixo a dir res per no perdre't de nou.
- Ho veus, ens passa el mateix i no avancem. Promet-me que d'aquí en endavant, em diràs tot el que pensis, ja sigui bo o dolent.
- T'ho prometo si tu també ho fas.
- Tracte fet. -va dir.
La Frida sortia en aquell precís moment de la seva habitació i ens va enganxar fent-nos un petó al passadís.
- Hei! Que encara no viviu junts per fer aquestes coses. -va dir rient.
- Dons ves-te'n fent la idea, perquè a partir d'aquesta nit, el Mel viurà amb nosaltres.
- De veritat? Per fi! va cridar tancant-se al bany.
Aquella tarda mateix, vam anar a casa de la mare a fer les meves maletes. La mare estava una mica trista perquè tornava a marxar, però en el fons estava feliç, de que al final ens haguéssim decidit.
Ella coneixia a l'Elsa de petita i sabia el disgust que jo havia passat, quan va marxar. Sempre li havia caigut bé i s'havia fet la idea de que ens casaríem, però el que no hauria pensat mai, era que això fos al cap de tants anys.
- Però viure junts sense estar casats... -va dir.
- Mare deixa-ho córrer. Tinc molts papers per arreglar abans de poder-me casar. Què més dóna casar-se o no? Ens estimem i amb això en tenim prou.
- Si, ja ho entenc. Avui dia tothom fa igual. En fi, el més important és que sigueu feliços d'una vegada i si us plau fill, no tornis a venir a viure aquí, cada vegada que vens, m'acostum-ho a tenir-te de nou i després em costa més veure't marxar.
- Per poc que pugui- va dir l'Elsa- no el deixaré tornar.
- Això és el que més desitjo del món. -va dir-li la mare.
- Ens veurem sovint mare, no pateixis, no vivim gaire lluny. Ah! però primer l'Elsa i jo hem de fer un viatge de noces.
- Ha si? -va dir l'Elsa- No m'havies dit res d'això. I on anirem?
- Sorpresa- vaig contestar-li.

Per molt que l'Elsa em preguntava on aniríem de viatge, no li vaig voler dir.
Hauríem d'esperar quasi un més per marxar, perquè aquells dies havia trucat el Marlon, dient que hi aniria a passar tres dies, per veure a les seves filles.
Quan va arribar, ja tenia habitació reservada a l'hotel Emperator, perquè encara que l'Elsa va insistir, en que es quedés a casa, no ho va voler al saber que jo també hi era.
Un matí va venir a recollir a la Frida, que no hi anava gaire de gust, perquè no s'entenien massa, però la seva mare la nit abans li va fer un sermó, dient-li que per les poques vegades que veia al seu pare, li havia de fer un altre posat.
El Marlon, era un home més gran que jo, es portaven dotze anys amb l'Elsa. Tenia un aspecte agradable però sec. Era alt i prim i no li agradava massa mantenir una conversa gaire llarga.
Jo vaig pensar que era degut a ser jo qui era, però l'Elsa em va dir més tard que sempre era així.
És l'home més seriós i avorrit que mai he conegut.
- Perquè t'hi vas casar?
- Abans em semblava que no ho era tant, però tot va ser casar-nos i tenir a l'Irma, com tornar-se desconegut.
- Què creus que li va passar?
- No ho se. No li agradaven els nens, s'empipava quan l'Irma plorava a les nits, es posava molt nerviós i sols va faltar que al morir el pare, la mare vingués a viure amb nosaltres.
- Perquè serà que les sogres mai cauen bé? -vaig dir jo.
- N'hi ha de totes. La teva mare a mi em cau molt bé. -em va dir.
- Deu ser de les poques.
- Jo penso, que com la mare és la persona a qui més estimem i a qui li podem dir de tot, sense que passi res, la nostra parella te com una mica de gelosia, al trobar-se davant d'una sogra, que es posi massa a la vida dels demés, o que sigui possessiva i li agradi cridar l'atenció del fill o de la filla.
- Jo no m'estimo més a la mare que a tu. -li vaig dir.
- No és que sigui més o menys, és una estima que no te res a veure.
- Si, es clar, amb ella no me'n aniria al llit.
L'Elsa es va posar a riure.
- T'ha dit alguna cosa de mi el teu ex?
- Sols m'ha dit que no sabia que visqués amb algú.
- I tu que li has contestat?
- Que jo tampoc vaig saber fins temps després, que ell tenia una amant.
Llavors vaig riure jo.
- Mol bona resposta. No et deu haver preguntat res més, oi?
- No. -em va contestar. Però deixem els fantasmes del passat i diguem on em portaràs de viatge.
- No t'ho diré fins que arribi el moment.
- Donem una pista. -em va demanar.
- Prop del cel. -li vaig dir.
No sé si ho va endevinar, però no m'ho va dir.
- No cal anar gaire lluny per això, quan estic amb tu ja m'hi sento.
- Jo també, però allà ens hi sentirem molt més.
- Mel saps que he pensat? Que quan la Frida marxi de casa, vull dir, quan es casi o vagi a viure amb algú, m'agradaria viure en una casa més petita. Aquesta es quedarà massa buida, de fet ja ho està, és massa gran.
- Em faràs tornar a canviar de llit? -li vaig preguntar.
- Ens emportarem aquest.
- Així està bé. Ja hi pensarem quan arribi el moment.
- No saps la por que tenia de que això no passés mai més. - em va dir.
- El què?
- Això, que estiguéssim com estem, com abans, que em tornessis a abraçar que et pogués tornar a mirar als ulls tan de prop i tornés a pensar quan t'estimo.
Li vaig acariciar els cabells i la vaig besar.
- No crec que en tinguessis tanta com jo. Quan em vaig adonar, de que verdaderament eres tu a qui estimava, una por em recorria tot el cos, al imaginar-me la vida sense tu.
- Ja no ens tornarem a separar mai més, oi Mel? Aquesta vegada no ens equivocarem. -em va dir amb els ulls humits.
- De fet, mai ens hem equivocat. Bé nosaltres potser si, però els nostres sentiments i el nostre cor no. És una llàstima haver perdut tant de temps.
- Tot el que hem perdut ara l'hem de recuperar. Ens hem d'estimar sense pensar en el demà, com si cada vegada fos l'última.
- Per això no pateixis Elsa. Tinc tantes ganes acumulades d'estimar-te, que m'hauràs de dir prou.
Al cap d'unes hores,li vaig haver de dir jo a ella, perquè ja no podia més.
- No diuen que els homes teniu més força i resistència que les dones?
- Elsa, tot te un límit! -li vaig dir.
- Vinga, no et disculpis, el que heu de fer és no parlar tant. Bona nit.
- Bona nit Elsa fins demà.
Quan va arribar el dia d'agafar l'avió, per força vaig haver de dir on anàvem, perquè tant la mare, com les filles de l'Elsa, que ens van venir a acomiadar a l'aeroport, estaven impacients.
- No pensaràs amagar-ho més he Mel? -em va dir ella.
- Ara ja no puc. Mira els lletreros. On t'agradaria més anar de tots els destins que hi ha?
Els va llegir junt amb les demés i ella i la Frida van dir a l'hora.
- Al Tibet!
Em van mirar i vaig ensenyar els bitllets.
- Només hagués faltat, que haguessis escollit un altre lloc.
- Anem al Tibet de veritat?
- Quina barra! - va exclamar la Frida.
- Quan et toqui a tu ja hi aniràs. -li va dir l'Elsa.
Vam dir adéu a tothom i vam pujar a l'avió.
- És una sorpresa de veritat, Mel. Em fa molta il·lusió.
- Sabia que t'agradaria.
Em va donar la mà i me la va estrènyer quan l'avió es va enlairar.
- Al teu costat m'agrada tot. -em va dir mirant-me- T'estimo.
- Jo també Elsa, no saps quan.
- Saps una cosa Mel?
- Què?
- Ara, ja em sento prop del cel.





Dedicat als qui tot i sense ales,
encara es senten capaços
de poder volar.






M. Lamiel i Casas
18 de Juny de 1.999