Prescindibles munions de gent: Part Primera

L'home, d'uns cinquanta i pocs, roman assegut a la taula d'una petita cuina, les mans al cap i una carta oberta al davant. Ha treballat durant vint i dos anys a l'empresa Carreras S.A., dedicada a l'injecció de plàstic per a l'elaboració de tot tipus de productes: des de consoladors fins a envasos de menjar per a nens petits. La carta, en un to absolutament impersonal, com si no anés amb ells i a contracor, li comunica l'inici a la seva empresa d'un expedient de regulació d'ocupació per circumstancies econòmiques i tècniques. En una llarga parrafada es fa saber als representats legals que s'inicia el procediment consultes amb els representants del treballadors, etc. Però res d'això preocupa a l'home. En el cap d'aquest només s'embrollen angoixes i pors: Qui pagarà les factures? Haurà d'enviar al seu fill a l'escola pública? Quina explicació donarà a la seva dona? Era culpa seva? Ell havia treballat igual que l'any anterior, i l'anterior, i l'anterior... Acceptant sacrificar la meitat de caps de setmana de l'any quan l'empresa ho demanava, arribant a les sis del matí, una hora abans de la seva jornada, per encendre les màquines... I el seu fill? Com s'ho explicarà? Va recordar els seus grans ulls negres mirant-lo al matí quan s'afaitava, cercant constantment atenció i respostes. Era el fill d'un segon matrimoni, el primer, un fracàs, també va portar al món un nen, que ja tindria vint i tants i pel que sabia havia arribat a llicenciar-se. Sempre va sentir-ho com un fracàs personal i l'angoixava repetir els errors. Va fer l'únic que sabia: treballar. I ara ni tant sols això li servia. Trobarà un nou treball? A la seva edat?. No volent confrontar a la seva dona quan arribés de dur al nen al col·legi va sortir al carrer, amagant la carta. A un quiosc va comprar dos diaris i, assegut a un banc d'un parc proper va començar a escrutar totes les noticies. Finalment, a una petita columna es parlava sobre l'ERE de l'històrica empresa Carreras S.A., amb diversos centres al país inclòs el seu, i segons fonts sindicals i del propi diari podria atendre a una deslocalització a una província xinesa. Així de simple: mà d'obra xinesa era millor que mà d'obra nacional, treballaven més, cobraven menys. Fi de la qüestió.

Va entrar a treballar a l'empresa amb vint-i-cinc anys, després d'ajudar al negoci de fruita del seu pare. La seva vida formava part de l'empresa tant com el seu fill. De fet, va conèixer a la seva primera dona a l'empresa, si bé ella treballava per una empresa de neteja i només la veia quan sortien de la fàbrica, i les dones entraven enfundades en bates i armades amb escombres. Rellegint l'article no s'ho creia. Havia escoltat tantes vegades histories similars de coneguts o a la televisió i la premsa que, veient que la direcció de Carreras S.A. es mantenia com sempre, va deduir que el negoci funcionava correctament. Per la seva part, de treball no en faltava mai. El dia va anar avançant fins al migdia i ell va continuar assegut al banc. Temia tornar a casa, confrontar a la família. Fins i tot va pensar recórrer les oficines de treball immediatament. Tenia tres trucades, dues de la seva dona i una d'un company de feina que segurament volia comentar la noticia. Però es va mantenir allà, al banc, veient passar gent. Per més que es volgués culpar, no trobava raons. Li va venir al cap l'imatge del fill del senyor Carreres -que ja s'havia retirat heretant el negoci la seva progènie-. Només l'havia vist un cop, precisament quan el Sr. Carreres havia deixat el negoci i es va convocar a la plantilla per saludar al nou cap. Era un noi jove i fresc, de somriure magnífic i ampli, cabell una mica llarg estirat cap al darrere, impecablement vestit i que parlava gesticulant. Va donar la mà a tota la plantilla, amb un somriure ampli acompanyant cada encaixada de mà. Per què no parlar amb ell? Era natural. Sabia que l'empresa tenia la seu social a Barcelona així que agafaria el tren i per la tarda ja hi seria. Segur que acceptaven la visita d'un treballador que portava més de vint anys a l'empresa. Com a mínim, volia escoltar les raons de boca del fill del Sr. Carreras.

Estava esperant a l'entrada de la seu mentre una guapa secretaria se'l mirava mentre teclejava a un ordinador i responia trucades. Era un despatx força gran i l'home es mirava amb recel les polides fustes i les plantes, sentint-se fora de lloc. La dona finalment li va preguntar "Em deia que es diu **?". Va assentir. "I que volia exactament del senyor Carreras?." "Hi ha un expedient de regulació a l'empresa del Sr. Carreras i volia conèixer les raons d'aquesta decisió...soc treballador de l'empresa des de que el seu pare la va fundar." La dona va assentir i va sembla entendre, creient que era un representant sindical. "Passi si us plau, el Sr. Carreres l'espera." L'home es va aixecar i va dirigir-se al despatx amb l'inscripció daurada de "Direcció". Escoltava la veu d'un home i, en entrar, va veure al fill del Sr. Carreras a la seva taula parlant per telèfon. En veure'l aquest li va fer un gest amb la mà lliure indicant les cadires. Després d'una estona el jove va penjar, va esbufegar i se'l va mirar acomodant-se en la seva cadira. "Vostè es el de Comissions Obreres? No havíem quedat per dintre d'una hora? Els meus advocats no hi son..." "No. No soc de Comissions Obreres. Em dic ** i porto treballant vint i dos anys a l'empresa del seu pare...seva vull dir..." "Un treballador? I que volia?" El rostre del jove va canviar de l'indiferència a la desconfiança i va semblar pensar en agafar el telèfon i demanar que fotessin fora a l'home. Després d'escoltar la petició naïf de l'home el jove va somriure i es va desfer una mica la corbata. " Miri... senyor **, la direcció de l'empresa es reunirà amb els representants sindicals i de l'Administració i negociarem el que procedeixi... Es molt inusual que un treballador..." L'home el va tallar "Només vull escoltar les raons...ja sé que a la carta es parla de raons econòmiques i tècniques però voldria conèixer exactament quines raons li han portat ha decidir deixar sense feina a més de cinc-centes persones...". "Bé. De fet els diaris en van plens... La mà d'obra nacional no és competitiva en un món globalitzat i les empreses es fan per guanyar diners... No es rés personal senyor **, estic convençut de que serà un cop dur per a cadascuna de les persones que..." "Treballadors xinesos?" "Perdoni?" "El diari deia que havia negociat la deslocalització de la producció a la Xina..." "Bé, les decisions empresarials son confidencials i no sé com ha arribat als diaris aquesta informació... No obstant, li puc assegurar -el jove es va aixecar i va encendre una cigarreta- que l'expedient esta plenament justificat tenint en compte consideracions netament econòmiques, no es res personal..." "Però, aquestes cinc-centes persones tenim famílies..." "Oh! Ho sé senyor **, l'empresa Carreras S.A. sempre ha estat una empresa familiar, senzillament..." "Tant sols, no ho puc entendre... El sou mai ha estat magnífic i sempre em complert, puc parlar per mi i els treballadors de la meva planta..." "Sr. **, em sap molt de greu però no puc atendre'l més, tinc una reunió abans de parlar amb els sindicats -en aquest punt el jove va agafar el telèfon i va fer venir a la jove secretaria -Maria, acompanya a aquest amable home a la port...". L'home es va aixecar de sobte i va dir-li a la cara "No té cap explicació excepte la seva pròpia puta cobdícia! El seu pare s'hauria d'avergonyir-se de vostè!" El jove va fer com si no l'escoltés i va tornar a seure mentre l'home marxava per la porta, menyspreant "l'ajuda" de la noia. "No vull que això es repeteixi mai més... No pots fer passar a qualsevol..." "Creia que era dels sindicats..." va dir la noia disculpant-se.

Eren sobre les nou de la nit i el jove Carreras baixava en l'ascensor al pàrking. Va fixar-se amb estranyesa que algú havia premut el botó de la primera planta, potser era algun dels homes de seguretat, es va dir. La porta es va obrir i un home va entrar. Va recordar l'incident del treballador del matí i va reconèixer a l'home. "Vostè!!" Per tota resposta va obtenir una senyal de silenci amb el dit i el jove va comprovar amb estupor que l'home duia un ganivet d'estil militar a la mà dreta. L'ascensor va tornar a posar-se en marxa. "Quan arribem a baix dirigeixi's amb normalitat al seu cotxe, pretengui que soc un amic seu i condueixi fins al polígon de la ***" "Estic segur de que pode..." "Callí!!" L'home havia sofert una transformació. La violència transpirava del seu cos com una aura asfixiant i el jove va atendre a les ordres. Ja al cotxe, el jove va aprofitar per parlar "Escolti, Sr. Carreras, no faci quelcom del que es pugui penedir... Ho perdrà tot, podem arribar a un acord..." La resposta va arribar amb ferocitat "Ja ho he perdut tot!! Gracies a vostè!!" "Només pensi fredament... Vostè té família, això constitueix un greu delicte... Els meus advocats se'l menjarien..." "No m'importa!!" El cotxe s'apropava lentament al lloc que l'home havia ordenat. El jove havia pensat en diverses ocasions llançar-se del vehicle quan veies moviment o a la policia a prop, però per a la seva desesperació només es varen creuar amb alguns vehicles a tota velocitat.