Podria ser realitat

Quin despertar més horrorós va tenir aquell dia en Preston, va ser diferent del de cada dia; es notava molt neguitós però el més preocupant era aquell calfred que li envoltava tot el cos, la cosa que no comprenia que passaria una mala temporada.
Només despertar-se se'n va donar compte que tenia tot el cos suat, cosa estranya per a ell ja que tant estiu com hivern dormia solament amb uns samarreta de màniga curta, el fet es que no li va donar importància, però si al estat de nervis que tenia. Va dirigir-se cap al bany a veure si passant-se una mica d'aigua freda pel cos, li treia aquella sensació.
Ja dins la dutxa si que semblava estar més tranquil, no sap l'estona que va passar allí a dins, ja que semblava que havia perdut la noció del temps. Va sortir i es va eixugar amb la seva tovallola, aquella gris que li va regalar la seva estimada mare ja feia un munt d'anys. Començà a vestir-se per anar cap a la seva feina, sense pressa ja que treballava només a cinc minuts de casa seva. Tranquil·lament va anar cap a la cuina on es va fer un esmorzar lleuger, es dir un cafè amb llet com sempre.
Sense temps que perdre va dirigir-se cap a la botiga, la qual regentava juntament amb en Sean, un amic de la infància. La tenda era especialitzada en productes tant dietètics com a productes exòtics, ja que a Springfiel molta gent es cuida i li agrada provar coses noves, així que es van arriscar en aquest negoci i per ara els hi va de meravella.
En Preston s'encarregava del torn de matí, així que a les nou ja obria la botiga i la tornava a tancar al voltant de les dues de la tarda, i en Sean li tocava per la tarda. Només arribar va comprovar el contestador per veure si tenien alguna comanda feta, però res.
Bastanta gent va entrar durant les dues primeres hores, la que no fallava mai era la senyora Smith, una velleta adorable que últimament li va agafar afició a la soja, el client que també anava cada dia era en Matthew, un noi d'uns trenta anys, vegetarià que anava a comprar sempre tofu, ja que sense ell no podia passar.
Tot semblava tranquil fins al voltant del mig dia, quan en Preston va començar a rebre missatges i trucades al mòbil que no comprenia. Un dels quals el va alertar una mica.
PRESTON ES CERT QUE LA SIDNEY A TINGUT UN ACCIDENT DE
COTXE??
Ell no sabia res, ja que feia més de tres mesos que no veia la Sidney, una amiga seva de tota la vida. Es va quedar amb els ulls mirant en un punt fix, ja que aquella noticia el va deixar una mica descol·locat. Però no va ser el únic que preguntava per la Sidney ja que en un període de mitja hora ni va arribar a rebre una dotzena. Ell els responia a tots que no sabia res d'aquest tema ja que feia molt de temps que no sabia res de ella. L'ultima vegada que la va veure, o més vent dit sentir la seva veu, va ser cosa d'un mes quan ella el va trucar explicant-li que la feina li anava molt bé i que al acabar la temporada se'n volia anar un temps de vacances, sense especificar a on.
L'últim missatge que va rebre el va enfonsar encara més, ja que allò no seu esperava:
PRESTON ES VERITAT QUE LA SIDNEY ESTA MOLT GREU?? M?HAN DIT QUE ESTA EN COMA, DISME ALGUNA COSA.
Això va li va fer prendre la decisió de trucar-la al seu mòbil, estava tant nerviós que no trobava el seu numero, però després de molts intents el va poder trobar, però res no contestava. Va fer un munt de trucades, però sempre amb el mateix resultat, la cosa començava a ser un xic preocupant.
Finalment va decidir de trucar a casa seva, però el mateix resultat ningú contestava. En aquells moments no sabia que fer, ja que no ho sabia del cert, va tornar a trucar i va rebre resposta, era la Meg, la germana gran.

-Meg, soc en Preston; que es això de que la Sidney ha tingut un accident, es cert? - va preguntar nerviós en Preston.
-Tranquil, però es cert, ahir mateix la van operar, tenim que esperar a que torni en sí - Va respondre amb més calma.
-Pero es cert que esta en coma?
-M'agradaria dir-te el contrari, però si, esta en coma - va contestar mig plorosa la Meg
-Meg si puc fer alguna cosa per vosaltres ja saps, jo a la Sidney me l'estimo com si fos la meva germana - va dir amb la veu també plorosa.
-Ja ho se Preston, que te la estimes molt, però ara tenim que esperar. Ho sento però he d'anar cap a l'hospital no vull deixar la mama sola allí- va comentar .
-Si si tranquil·la ves, quant pugui m'atansaré. Ja ho saps si puc fer alguna cosa, si cal que passa alguna nit a l'hospital- va proposar-li, mentre s'eixugava les llàgrimes que li queien per les galtes.
-A veure si dintre d0uns dies surt del coma i pot rebre visites, ja et diré alguna cosa - va dir mentre ella també s'assecava les llàgrimes.

La conversa s'acaba molt en sec ja que la Meg no podia contenir la tristesa, ell ho comprenia ja que tenia la imatge de la Sidney ficada en la ment. Va ser un final de dia molt dur ja que un cop com aquest es difícil d'assumir.

Passaren els dies però no tenia la oportunitat d'anar a visitar-la, ja que havia sortit del coma però tenia les visites restringides, ja que tenia les defenses molt baixes. Durant aquest període va tenir més informació sobre com va succeir l'accident i de les ferides que va patir. Ella venia cap a Springfield, direcció de Houston, un viatge molt llarg però a ella li era indiferent ja que deia que no es fiava dels avions, així que sempre es desplaçava amb cotxe. La mala sort o vés a saber el que, però quan ja faltaven poc més de un centenar de quilòmetres el seu cotxe va patir una punxada a una de les rodes ,que li va fer perdre el control, estavellant-se per un petit terraplè. Va patir un fort traumatisme cranial, una de les cames la tenia destrossada i un parell de costelles trencades, apart de diferents ferides per tot el cos. Va estar dues setmanes en coma.

Passat un mes de l'accident per fi en Preston va poder contactar amb la Sidney, via telefònica, ja que li van proporcionar el numero de la habitació. Va ser un dels moment més feliços, ja que es pensava que ja no podria parlar mai més amb ella.

-Hola Sidney, quin ensurt que ens vas donar - va dir ell.
-Doncs si, però el susto el vaig tenir jo, em pensava que no n'hi sortiria- va dir emocionada.
-M'han dit que recordes poques coses sobre el accident - va preguntar .
-Home només recordo el soroll de la punxada, el cotxe que perd el control, el terra que esta al sostre i un fort cop al cap. El següent que recordo es que estava a l'hospital- va relatar la Sidney.
-Mira ara el millor serà passar pagina i no pensar en l'accident. Ara el que has de pensar es en recuperat i ficat en forma el més aviat possible. Perqué no se si et recordes que em vas dir que et volies agafar uns dies de festa - va refrescar-li la memòria.
-Si que la recordo la conversa, però ara estaré una bona temporada fent festa, els metges m'han dit que la recuperació serà llarga - va respondre cada vegada més animada.
-Doncs ja saps ara a recupera't que jo si vols ja t'ajudaré. Ha per cert un dia d'aquest vindrem amb els de la colla a fet una visita - va proposar-li en Preston.
-Gràcies i a veure si es veritat que veniu tots, que tinc moltes ganes de veure's que fa molt que no veig a la Karla ni al Sam.
-Tu tranquil·la que jo te'ls portaré a tots- va comentar.
-D'acord, ei Preston ho sento però he de penjar que em venen a fer les cures- va acabar dient la Sidney.
Va ser una conversa curta, però això li va pujar els ànims a en Preston, veure que la seva millor amiga esta més animada.

Per fi en Preston va poder reunir als demés, en Sam, la Karla i en Sean. Ho tenien tot planejat, però com era de suposar alguna cosa fallaria.
Casualitats de la vida, o la mala sort, es va segar una altra vegada amb en Preston. La nit anterior a la visita a la Sidney, l'avi d'en Preston va patir un atac de cor, només li faltava aquesta per tornar-se a ensorrà. Els seus companys van voler anular la visita però ell va fer el cor fort i els hi va dir que hi anessin tranquils que ell ja parlaria amb ella i es disculparia. Clar que li sabia molt de greu, ja que faria a vora tres mesos de l'accident.

Va passar un mes i ja recuperada la calma, mes o menys, l'avi del Preston ja estava millor però se'l tenia que controlar encara més ja que una altre atac podria ser mortal. La cosa que encara li sabia greu era no haver pogut anar a veure la Sidney, ja que els seus companys li van contar la visita, que ella esperava la meva presencia, cosa que li va saber greu però li van explicar la nova situació. Anava tota plena de cicatrius amb unes aparatosos ferros a la cama que tenia destrossada, en resum que els hi va impactar molt aquella imatge.

Ja han passat gairebé cinc mesos des de la noticia de l'accident fins a la actualitat, fins que un dia mentre en Preston estava a la tenda va rebre una trucada al mòbil, era de casa la Sidney; ell es pensava el pitjor.
-Digui - va preguntar.
-Ei Preston, soc la Sidney, que fas - va pregunta amb una veu molt alegre.
-Doncs aqui a la feina, i tu que fas trucant des de casa teva - va dir en Preston una mica estranyat.
-Doncs mira, que ja fa dues setmanes que m'han donat el alta i que he pensat en tu. Que et pensaves que m'hen avia oblidat de tu o que- va respondre ella.
-No, no el que passa es que ara si que mas deixat sorprès, però si ja fa quinze dies que ets aquí perquè no ha dit res abans? - va pregunta en Preston.
-Mira doncs que estava una mica baixa de moral i no volia molestar a ningú; fins que la mama m'ha dit que em tenia que animar i que tinc que sortir i fer la recuperació, ademés tinc moltes ganes de veure't, perqué aquell dia em vas fallar, però teu perdona, ja que se que tu també ho vas passar malament -va comentar la Sidney.
-Doncs si que ho he passat malament, tu saps que es tenir a dues persones que estimes a l'hospital, es molt dur -va dir amb una veu plorosa .
-Ei va no ploris Preston que tant el teu avi com jo, ja estem recuperats. Que encara ens tindràs que
aguantar molt de temps encara - va dir ella amb un to molt graciós per veure si animava en Preston.
-Ja ho se, però només de recordar, que us n'heu sortit els dos... - no va poder seguir la frase ja que les llàgrimes podien més que ell.
-Va collons animat que encara em faràs plorar a mi també. Va aquesta tarda et vull veure a les cinc a casa meva, et sembla bé? - va proposa-li.
-D'acord com tu vulguis, a les cinc a casa teva - va confirmar en Preston.
-Doncs fins aquesta tarda, Preston i ànims, que si et veig desanimat , m'enfadaré - va amenaçar amb un to irònic.

Acudí a la cita puntual com feia sempre, feia gairebé dos anys que no pujava en aquell edifici, recordava casa seva com si fos el primer cop que hi va estar, un ampli rebedor, la cuina a ma esquerra, els dos banys, l'amplia terrassa, les habitacions de convidats, la de la Meg, la seva pròpia, la dels pares i l'immens menjador. Però ells es van instal·lar a la sala d'estar, que era la més petitona de la casa però la més acollidora.
La primera sensació que va tenir en veure-la amb aquelles dues crosses que feia servir per caminar, no va ser gaire agradable per a ell, ja que es recordava a si mateix de la vegada que va patir un accident que li va destrossar el genoll. Però que se li pot fer en aquestes situacions, donar-li ànims per que es recuperi el més aviat possible.
Van estar durant tota la tarda recordant anècdotes sobre el seu pas per l'institut, sobre la infància que van passar junts, també sobre les seves relacions amoroses cosa que a ell si feia certa vergonya parla, ja que ell havia estat amb poques noies i que les relacions no havien sortit com ell esperava, i també jugava en contra seu sentir com ella li explicava el bé que li anava amb el Zak, la seva actual parella. Li feia cosa ja que ell feia molt temps que sentia alguna cosa vers a ella, pero que s'havia despertat aquest sentiment des de el seu accident.

Durant molt de temps, ell anava a buscar a la Sidney al fisioterapeuta, ja que era molt lluny de casa seva i tenia moltes dificultats en caminar. Moltes vegades la portava al cinema per que es distragués, la duia a sopar i de tant en quant a prendre alguna cosa, fins que ella ja va poder anar-hi pel seu propi peu, ja que el metge va veure que avançava molt ràpid en la seva recuperació. Però aparti d'aquells moments les coses van començar a canviar.
Ella estava de cada vegada més allunyada d'en Preston, ja no volia quedar tant amb ell, a l'hora de parlar amb ell estava més esquerpa. Fins que un dia ell va decidir preguntar que passava amb aquest canvi d'actitud.
Llavors va ser quan ella li va explicar el que havia passat aquella temporada que va estar a fora treballant. Va resultar que ella es sentia sola a Houston, ja que en Zak estava a Charlotte treballant, i que durant aquell temps ell només la va anar a visitar un dia que per més mala sort es van barallar, i clar ella al sentir-se sola doncs es va embolicar amb un companys de feina, però la cosa es va embolicar més per que la Sidney va començar a sentir alguna cosa més que amistat amb aquest company, aixi que va resultar que el dia en que ella va patir l'accident venia disposada a tallar amb en Zak.
La cara d'en Preston va canviar, no s'esperava aquest cop tant baix, si abans tenia el cap molt embolicat entre que si sentia alguna cosa per la Sidney o no, això va fer donar un tomb de cent vuitanta graus a l'assumpte.
Després d'aquesta conversa va passar a prop d'un més sense que ell tingués noticies de la Sidney, fins que un dia va rebre la seva visita a la feina, però no venia amb bones intencions. Venia a proposar-li una cosa, que si ell la cobria perquè volia anar a Boston ja que havia quedat amb aquell company de la feina per passar un cap de setmana, però necessitava la meva ajut, ja que havia dit a la seva família i ha en Zak que hi anava però amb ell. En Preston seu va pensar ja que aquesta punyalada no se l'esperava, la seva resposta va ser que fes el que volgués ja que sempre feia les coses sense pensar. La Sidney va marxar empipada ja que es pensava que ho comprendria, però no va ser així, com que sempre feia les coses sense pensar, va decidir anar-hi i corre aquest risc.
Aquell cap de setmana va ser un no parar per en Preston, ja que durant tota la jornada del diumenge va rebre un munt de trucades d'en Zak, les quals ell no contestava però si que escoltava els missatges que deixava gravat al contestador. Finalment quan en Zak es calmà, en Preston va decidir trucar a la Sidney per comentar-li com estava el pati de remogut i que fes el favor de no ficar-lo en més merders, que ell ja en tenia prou amb els problemes de casa i de la feina, que només li faltava ficar-se al mig dels seus problemes amorosos sense que ell en tingués la culpa.
Després d'aquest periple de complicacions, en Preston tenia un estat de nervis i estrès molt important, ja que a la feina el seu company va decidir de deixar la empresa que havien format i el deixava sol a càrrec de la botiga, apart de que també tenia problemes de àmbit familiar i d'altres assumptes; es a dir que estava en un carreró sense sortida.
L'única opció era intentar desfogar-se d'alguna forma, així que va trucar a la Karla, que era la noia gran del grup i que era la única que sabia escoltar.
Van quedar una tarda al local on sempre anaven i allí li va comentar tot el que passava, ella escoltava tranquil·lament sense immutar-se, pero en arribar al assumpte de Boston ella em va explicar la versió que li va explicar la Sindey. Va explicar-li que es sentia culpable per el que va passar amb en Zak i que no el volia fer responsable de cap cosa, que intentava contactar amb ell però que no li agafava el telèfon. Clar però el mal ja esta fet. La Karla va dir-li que fes el que volgués però que ella estava molt arrepentida de tot el que va passar i que li volia demanar disculpes. Ell va fer una cara de dir-li que no ja que no es mereixia aquest tracte, ja que semblava el més ruc de la colla, que li tiren tota la merda cap a ell. De pas el Preston li va confessar a la Karla els sentiments que sentia ell cap a la Sidney, però la cosa pintava malament ja que va comentar-li que arrel del assumpte de Boston havien renyit amb en Zak i que estava amb l'altre i que per ara el millor era no expressar-li els sentiments per que encara es podria embolicar més la troca.
Ja havia passat més d'un mes i mig del assumpte de Boston, i en Preston ja estava més tranquil ja que tot semblava que tornava a rutllar com abans; així que va decidir que ja era hora de parlar seriament amb la Sidney. Va fer el cor valent i va trucar-la per quedar amb ella i que li expliqués la seva versió. Van quedar per aquella mateixa nit, ell estava com un flam de nerviós, com si fos la primera vegada que quedés amb ella.
A l'arriba a casa seva, ell espera a que baixés ja que tenia el cotxe mal aparcat, al veure's les cares de nou, ell la va rebre molt sec, com si no fos ell, però ella va reaccionar com si no hagués passat res de nou.
Després de sopar ella li va demanar disculpes ja que sabia que havia ficat la pota en ficar-lo per allí el mig, però que no entenia la seva reacció de quasi bé dos mesos sense parlar amb ella, ell li va explicar que estava molt estressat i embolicat amb la feina, però no li va dir res sobre el que sentia per a ella. La Sidney li va comentar que es va equivocar ja que la relació que tenia amb aquest company no era el que ella s'imaginava, i el que no volia era que per aquesta tonteria era perdre'l a ell també; ja que havia perdut en Zak i l'altre.
Van seguir quedant durant molt de temps fins que un dia a la Sidney se li va ocorre anar a visitar al seu company a la seu poble, Woodsboro, una petita localitat de Texas. Prèviament la informar a en Preston, ell va ficar-li la condició que no el fiques per al mig ja que si ho feia no el tornaria a veure més; cosa que ella va accedir. I ja veus aquí que mentre en Preston ocultava el seu amor vers a ella, la Sidney anava a desfogar-se junt a un altre que estava a centenars de quilometres d'ella, però si ella era feliç així poca cosa podia fer ell.
Ja haurà passat gairebé un any de l'accident i ell encara guardava aquell secret, el seu amor a la Sidney, fins que ell va agafar forces per confessar-li el seu amor. Ho tenia tot calculat, seria el dia del seu aniversari, l'invitaria a sopar i al cafè li diria.
Com sempre ell a l'hora puntual va passar a recollir-la. Anava més guapa que mai, amb un vestit platejat que donava més volum al seu esvelt cos, ell es va ficar bastant nerviós ja que no esperava veure-la així. Van dirigir-se cap al restaurant, tot molt preciós com de pel·lícula, però tot era realitat. Va ser una vetllada magnifica, ja a l'hora del cafè ell estava molt neguitós, ja que li diria tot el que sentia, el que guardava dins seu des de feia una pila de temps, en realitat des de l'època en que els dos estaven a l'institut; en realitat els últims dos anys que van estar junts abans que ella demanés el canvi de centre. No sabia mai per que el va demanar, però va ser no traumàtic però si una mica trist per a en Preston. En fí, que no va voler fer cap escena d'aquelles tant cursis que es veien a les pelicules i va anar directe al gra.
Ella es va quedar una mica parada en sentir tot aquell discurs que va fer-li en Preston, en aquells moments en Preston va passar-li pel cap que ella li contestaria de mala manera, que s'alçaria i li plantaria una bona bufetada al mig de la cara, pero no va ser així. La Sidney li va preguntar per que no li havia dit tot això més aviat ja que ella es pensava que no sentia res, ja que ella des de la vegada que va rebre la trucada a l'hospital d'ell ja va començar a sentir el mateix. Clar això va descol·locar a en Preston ja que no seu esperava. Ell va acariciar-li la mà i li va donar un petit petó. Van estar poca estona més al restaurant ja que volien canviar d'ambient i deixar anar totes les seves emocions en un altre indret.

Ja ara els voltant de la mitja nit, quan van dirigir-se cap al parc central, anaven agafats de la mà, com si ja fossin una parella formal, van assentar-se en un dels bancs de fusta que rodejava tot el parc, tenien una magnifica lluna plena de fons, tot molt romàntic, la nit perfecte per donar-se aquell petó que tant de temps havia desitjat fer-li a la Sidney, però de cop va sentir-se un soroll que a en Preston li sonava molt familiar...
RINGGGG, RINGGGGG, RINGGG.... !!!!!!!
Maleït despertador, en Preston es va llevar mal humorat, ja que per una vegada que estava a punt de fer-li un petó a la Sidney, tot i ser en somni va ser meravellós. Es va despertar molt relaxat, o no, ja que va pensar que solament era un somni i que tot allò no podria passar amb a la vida. Ho qui sap, es podria convertir en realitat, cosa que no desitjaria, ja que si seu va passar malament es un somni de unes vuit hores mentre dormia, encara ho passaria més malament en la vida real. I es que en fi com diu la dita SOMNIS; SOMNIS SON i ademés somiar costa poc i a sobre es gratis.


FI