Ploren els ocells

Ploren els ocells
i el cel es trenca en mil bocins,
de la mida d’un ull.
I plouen, caient com vidres,
ferint la realitat,
fent-la sagnar.
El mar ja no és un teló,
ni una catifa sota la que
s’amaga la llibertat.
Les ones porten silenci,
han perdut la remor a alguna
illa llunyana
i les ampolles es trenquen a esculls fets amb la sal
d’unes llàgrimes que no s’han utilitzat.
El món és blau,
tret del cel i el mar,
que han perdut els colors.
Sobre les ones s’ha dibuixat el Paral•lel
per caminar sobre les aigües com deus,
seguint com folls, cants de sirena...
I somnis surrealistes,
que en realitat no ho són.
Els records s’han disfressat
de vides antigues, no viscudes,
i tot em fa tremolar,
esperant el futur d’una vida
que no em sento gaire meva.
Sota les ones...
no passa res avui,
no s’amaga ningú i el Sol
no vol sortir.
Jo tampoc en tinc ganes.