Petit conte d'un solitari que no sap si ronca

No sé si ronco. Sembla estrany que a hores d’ara encara no ho sàpiga però és que mai he dormit amb algú que pugui dir-m’ho. En l’època escolar vaig compartir dormitori amb altres nens en les colònies d’estiu. No obstant això, és estrany que un nen de deu anys ronqui. A més, si alguna cosa no es pateix en la infància és precisament insomni. Per aquesta raó no crec que, d’haver roncat, el meu soroll hagués pertorbat el son dels meus companys de classe. 


En l’adolescència em vaig sumir en un llarg exili interior que mai em va dur a passar la nit en la casa d’algun amic. La raó resulta diàfana: no tenia amics. S’admet a una tortuga com animal de companyia? 


En l’actualitat, després de les escasses relacions que han protagonitzat la meva vida, puc afirmar que desconec alguna cosa tan simple com saber si per les nits tinc un son silenciós o si semblo el reactor d’un avió. Ella mai es quedava a dormir en el meu apartament. El sexe que practicàvem conservava el mateix ritme frenètic amb el qual dotava a la seva vida. En set minuts escassos donàvem per finalitzat l’intercanvi de petons, carícies i fluids. Gairebé sense que em donés temps a donar-me la volta, ella sucumbia a l’efecte crispeta, consistent a saltar com un gra de blat de moro des d’una paella calenta i vestir-se abans que pogués preguntar-li si li havia agradat. Com no fumava, ni tan sols existia l’excusa de compartir un cigarret i una conversa de galtes enceses i aromes d’amants. Em resulta difícil oblidar el silenci que cobria l’apartament després del cop de porta que em regalava al deixar-me sol. 

Un dia, fins i tot vaig estar a punt de comprar-me una gravadora de so per saber si ronco. Vaig abandonar de seguida la idea, abraçat al pensament que amb sort algú m’assegurarà en el futur que dormo com un nadó.