PESSIMISME (amb majúscules)

Sona el despertador i penses: "una mica mes si-us-plau!". Però desgraciadament ningú t'escolta. Et lleves i et poses directament a la dutxa, mirant si així ho veus tot mes clar. Però no. T'espera el mateix dia que ahir. Et vesteixes i sense esmorzar surts al carrer. Està ennuvolat, sembla que la meteorologia s'hagi posa't d'acord amb tu. Camines mirant al terra i passes pels mateixos carrers estrets i vells que sempre. Arribes al treball. Busques la clau per obrir, la poses al pany i la fas girar. I aquí comença el mes terrorífic de tot. La persiana comença a pujar amb aquell soroll xirriant que tan t'esgarrifa. Se't posen els pèls de punta, com sempre, i penses que mai et podràs acostumar a això. Entres i l'alarma t'avisa que si no l'atures seràs com un lladre, però mai tens el valor de deixar-la sonar i corres a aturar-la. Engegues la ràdio i et sembla que sempre diuen el mateix. Aturades als trens, apagades elèctriques, embussos a les carreteres, accidents de trànsit... Penses que potser hi ha gent que ho passa més malament que tu però aquest pensament només et reconforta un segon. Tens un sou que t'obliga a viure amb els teus pares, ja grans, perquè tu també t'has fet gran, i els que eren els teus amics també s'han fet grans i han fet la seva vida. T'atures i penses a quin lloc de la teva vida vas fallar, quan va ser el moment en que la teva corba vital va començar a descendir i no vas fer res per evitar-ho. Ara et trobes a baix de tot sense una escala per pujar. I mentre et trobes immers en aquest infern particular, penses que demà serà un altre dia. Però l'endemà torna a sonar el despertador.