Peresa

A casa, la mare, en deia astènia. Astènia primaveral, astènia juvenil, depenent de l'època de l'any.
Això afirmava que jo tenia quan, d'adolescent, em veia arrossegant-me, de cadira al sofà i del sofà al damunt del llit. Sempre amb un llibre a la mà.
La mare m'havia iniciat de ben petita en el plaer de la lectura i és per això que quan veia que desapareixia no em renyava mai, em mirava, somreia i amb els ulls em deia - au vinga, ves, ves -.
Jo no sabia què volia dir astènia, però sí que sabia què tenia: moltes ganes de llegir i una immensa mandra.
Era peresa? No crec. Jo era bona estudiant, sempre feia els deures,tots ni que fossin molts, i no deixava mai per fer el que em tocava de feines de casa. Més aviat me'n tocaven poques.
Ho enllestia ràpid i després, a llegir, deixada anar a qualsevol lloc envaïda per aquella lassitud tan dolça... l'astènia!
Van passar els anys i ja de gran què?
Doncs de gran he treballat molt: la casa, els fills i en la meva professió. No sempre en aquest ordre ni amb la mateixa dedicació, però fent-ho compatible i gaudint-ne molt.
I, l'astènia? Va quedar enrere. Debia ser juvenil, dic jo. Ara bé els que mai van quedar enrere van ser els llibres. He trobat estones, on no n'hi havia, per llegir i llegir.
Però va passar que tan bon punt va desaparéixer l'astènia vaig fer un descobriment: el plaer de no fer res. Especialment quan tenia moltes coses a fer.
Quin contrassentit, no? Jo tan treballadora, motivada, implicada i "reembolicada" en mil coses, trobava i trobo, la més gran voluptuositat a estar-me quieta, asseguda, com una estàtua amb els ulls oberts sense mirar, i oint sense escoltar. Ni música, ni televisió ni llibre algun entre les mans...
És peresa? És que m'he tornat mandrosa amb els anys?.
No. Senzillament, em regalo una "astènia" a mi mateixa. I després de la pausa….Sant tornem-hi que no ha estat res!