Perdre aquests ulls

És molt difícil definir què és la pèrdua. Pèrdua és buit. Pèrdua és el rastre de tots aquells moments, mirades i paraules que van ser, però que mai més seran.
He viscut pèrdues pitjors. Però mai cap com aquesta. Potser no és tant profunda, ni tant dolorosa, però és única. Perquè ha estat produïda per una situació que mai havia viscut abans. No estic parlant d'un primer amor. D'ell, ja en fa uns anys. No. Estic parlant de la pèrdua que segur que heu experimentat, aquella que neix quan ens allunyem d'una persona que ens ha trencat. Que amb un parell de paraules ha esmicolat cada il·lusió i cada sentiment càlid que ha trobat al seu pas. Però no s'hi pot fer res. Sovint topem amb persones que prenen i mai donen. Persones a qui entregues tot el que tens, i sobretot tot el que ets, i mai reps res a canvi. O res, o mentides. I els hi voldries cridar que no és just, que les mentides destrueixen mil vegades més que la veritat.
Perquè de veritat només n'hi ha una, però cada mentida té el seu propi record. Quan la veritat surt a la llum, la teva ment, gairebé automàticament i en un acte desesperat, cerca el context exacte de cada possible engany. Així alimentem el dolor, li donem profunditat i credibilitat. I a partir d'això formem una llista amb cada moment, cada frase, cada carícia i petó, cada petita cosa que aquella persona et va donar sense tenir-la. Una llista de records ara bruts i freds, com si tot hagués sigut cosa d'un miratge. I després ve la buidor. El ressentiment. Fins i tot l'odi.
És curiós que el primer en el que pensi en despertar-me no sigui en la llista, sinó en els seus ulls. És estúpid. És massa simple. És ridícul. Però és així. Aquesta pèrdua duu per portada aquell parell d'ulls asiàtics als que no podia aguantar ni una mirada. No podia, perquè des del principi em feien sentir petitona. Com si ell pogués veure fins el racó més amagat de la meva ment. No, no l'estimo. No el vaig estimar. Però potser sí que em vaig enamorar dels seus ulls. I una nit qualsevol, després d'una tarda de moments, mirades, carícies i petons buits, i sense ni tan sols mirar-me, em va dir: mai m'has fet sentir res. I a mi aquelles cinc paraules em van trencar. Amb només cinc paraules va esmicolar cada il•lusió, cada sentiment càlid. Va tirar una galleda d'aigua gelada sobre el meu petit món, que ja tremolava prou. Va capgirar tot el que m'havia fet creure fins aquell moment. I ara, en aquests petits moments en els que encara estic massa adormida, o massa distreta com per pensar en l'ira, el rancor i la injustícia, el primer que em ve a la ment és la imatge dels seus ulls. Els ulls que he perdut.

"Al temple hi ha un poema esculpit a la pedra i anomenat Pèrdua. Té tres paraules, però el poeta les ha tatxat. Ningú pot llegir Pèrdua; només sentir-la."

Estoy tumbada a oscuras, hundida en aquella misma cama,
Cerrando los ojos justo cuando los abría, sabiéndome amada.
Tres días tan solo separan lo que fue y lo que es.
De tu mirada, luna, ya no queda nada.
Ella me envolvía, me llenaba, se me clavaba en la maldita alma.
Pero a ti, mi pequeña píldora,
Mi más destructiva, vibrante y blanca droga…
A ti, mi mirada fugaz no te llegaba.
Estoy tumbada a oscuras, envuelta en aquel mismo silencio.
Silencio ahora envuelto en vacío,
Vacío ahora desbordando mentiras.
Y de tu mirada, luna, ya no queda nada.
Tus ojos rasgados son la insignia de mis palabras sombrías,
De cada pensamiento, de cada suspiro de impotencia
De cada brote de dolor nacido en el recuento de tantas miradas vacías.
Sobre esas miradas, luna, ya no creo saber nada.
Escondiendo tus ojos hablaste, y enturbiaste cada recuerdo;
Nada de esa noche puedo ya creer cierto.
Borraste de malas maneras cada ilusión,
Para volverlo un revoltijo, una cruel broma, un instante muerto.
Reías al oír cómo hablaba mi boca sobre la intensidad de tu mirada,
Sobre esas lunas vigilantes y calladas,
Sobre su mirada cerrada, tan oscura y tan lejana.
¿Y ahora? ¿Dónde quedó tu risa? ¿Dónde tu sonrisa?
¿Dónde tu mirada?
Tampoco puedo hallar ya ni mi propia lucidez.
Tú la volviste en mi contra, la tomaste y la rompiste
Hasta que ya no tuve nada más que darte a parte de mi desnudez.
Y ahora estoy tumbada a oscuras, hundiéndome en aquella misma cama,
Cerrando los ojos justo cuando los abría, siendo pequeña, estando salvada.
Pero entonces despierto, acunada por el eco lejano de tu voz,
Y al girar el rostro y ver a mi lado el vacío en la cama,
Le doy la espalda, rota, y recuerdo
Que de tu mirada, luna, ya no queda nada.