Per la boca mor el ......

Per la boca mor el ..............

M'explicaven com un relat d'humor la història - real - d'un grup de quatre monjos xerraires que varen ser posats a prova pel seu Abad, abans de decidir si de forma definitiva, havien d'abandonar la vida contemplativa, on representaven únicament un destorb per a tota la Comunitat.

És sabut que el silenci i el recolliment son atributs essencials de la vida contemplativa, diria que ho son de la vida - sense adjectius - si com els nostres monjos i monges, fem us del llenguatge quan i com cal, i mesurem adequadament si allò que ens ve al cap, és millor que el silenci, abans de rompre'l.

La història avui, quan des del mitjans de comunicació, públics i privats, tothom es sent autoritzat a pontificar de les seves misèries i de les dels altres, és particularment oportuna.

La decisió - pel que fa als monjos - enlloc de l'Abad la prendreu cadascú de vosaltres, i certament també pot ser d'aplicació als xerraires professionals, que com espècie ens fan retrocedir al període més fosc de la caverna.

Doncs el bon Abad, crida davant seu als quatre monjos xerraires, i els posa com a darrera prova, haver de caminar junts durant un més en silenci , i els comunica que quan aconsegueixin això, esmerçant el temps que calgui, tindran les portes obertes del Monestir, i de no fer-ho ja des d'aquell mateix moment poden considerar-se fora de la Comunitat.

Els monjos xerraires, expressen a l'Abad que sens dubte tornaran a trobar-se a la mateixa porta, dins d'un mes, i que seran en endavant exemple per a tots. Està clar que el discurs, amb petites variacions, el diu el primer, el segon, el tercer i el quart, i encara tots tenen necessitat de fer alguna matisació de darrera hora. L'Abad aixeca els ulls al cel - per demanar paciència al bon Déu - i beneeix als quatres xerraires que comencen a caminar.

El grup camina tot el dia en silenci, aturant-se a preparar els diferents àpats, recollint a tal fi, llenya i aigua, i en arribar la nit, dins d'una pallissa es posen a dormir tots quatre, han aconseguit superar les primeres dotze hores, i tot plegats senten alhora que una intensa emoció i satisfacció, un desig de fer-ho saber, de comunicar-ho !

Al mati següent, tant bon punt obren els ulls , un dels monjos exclama :

Ara no estic segur, de si vaig tancar o no la finestra de la meva cel·la.

Un segon monjo, li retreu ràpidament :

Hem d'estar-nos un mes en silenci, i tu comences a trencar-lo amb aquesta bajanada !

El tercer, tampoc no pot estar-se d'opinar, i diu :

I tu , també com el número 1 has trencat el silenci.

Finalment el quart monjo exclama :

Gràcies a Déu, jo encara no he dit res !

La decisió com deia és vostra, el grup finalment penso, que va acabar anant de plató en plató, carregat de raó, o de raons, no estic molt cert si d'una cosa o l'altra, però foragitat per tota l'eternitat del retorn a la Comunitat.

Que Us sembla ?

© Antonio Mora Vergés