Penyora d'amor

PENYORA D'AMOR

Quan hom planta una llavor,
esperançat i conscient,
del que fa no té pas por,
en el goig se sent valent.

I quan germina la vida,
quan neix, insignificant,
tendre, fràgil,esquifida
la brulla que vol ser gran...

Protegeix amb molta cura
de gelades, inclemència,
aquella presència pura,
anhelada existència;

i l'adoba i la rega,
adreça que creixi recta,
mentre és tendre li prega
que sigui planta perfecta.

S'extasia contemplant
com acull en el seu sí,
donant ombra al vianant,
als ocells que fan camí.

Com s'inclina a la tempesta
per resistir l'embranzida,
i com els vailets fan festa
amb els fruits de nova vida.

Quan el temps ho requereix
com sap desprendre's de fulles
i, finalment, el nodreix
regalant-li les despulles

que als seus peus tindrà acollida,
les arrels acaronant,
el cos d'aquell que la vida
li va donar estimant.