Penseu-ho

PENSEU-HO



Penseu açó que us dic, la llunyania
tan fèrtil dels estels en la foscúria
de l'àmbit infinit, vet la paüra
que sento si anomeno la fondària
malèvola i cruel de l'Univers.

¿Com es podrà gaudir davant l'extensa
legió de les galàxies, infinites,
davant les infinites nebuloses,
sotmés l'esguard al globus infinit
dáquesta infinitut desmesurada?

Digué Asimov: no gens desmesurada,
posant-se a mesurar l'espai amb càlculs
més propis d'una ment força optimista:
milions de mil milers i fins bilions,
potències increïbles, xifres boges
i el zero torrencial com una posta
d'ovípar animal de l'Alien eixe,
renglera d'aqueix munt sempre a la dreta,
sogall d'una evidència que ens ofega
la pensa mentre el savi, amb un somriure,
raona quantitats del pes de l'èter
d'eixa eclosió d'espai que mai no acaba...
Pensar-ho és un turment per a la massa
d'això que és el cervell, misteri a prop
que es pensa a si mateix i poc se'n sap
de com regeix i mana i determina
conductes per al cos i l'esperit.

¡Quin vast porugament utilitzar-lo
davant d'eixa inclemència torbadora!