Penjat d’un blau

Penjat d’un blau,
que fuig lluny
en silenci,
de puntetes
i amagat a les ombres.
Esperant que el cel
acaroni un cop més el mar,
com va fer més de mil nits.
Que s’apaguin les estrelles
que m’enlluernen
i em ceguen.
Esperant un somriure
que trobo a faltar
i que no fa tant que vaig perdre.
Esperant que tornis
o que marxis dels meus poemes,
sense que s’embruti el teu record.
Esperant un futur que no hi és,
que s’ha esfumat
com castells als nùvols,
com els segons de sol a l’hivern.
esperant una abraçada
o un simple petó,
esperant una paraula
o una nova il•lusió,
un nou somni que no em faci mal
i que no em faci port.
esperant que se’m tanquin
les ferides
i marxin les llàgrimes que em sorprenen
quan menys ho espero
sempre a les nits,
esperant ser fort com mereixo
per haver-me immolat
un cop més en va.
Esperant i volent avançar
lluny dels blaus,
sota el mar.