Patètic

Per fi ens retrobem. Quants anys han passat? Deu? Dotze? Quinze. L’últim cop que ens vam veure eres a l’hospital. Tenies el fetge tan destrossat que no et donaven esperances. Et vaig visitar cada vespre durant tres llargues setmanes, la teva família sempre anant i venint. Pensava que marxaries amb mi però, vas tornar a casa. Miserable!

No vas venir més a buscar-me. No hi van haver més cigalons de matí, ni vermuts havent dinat, ni copetes de conyac a la tarda. Per por a que jo et trobés, et vas tancar a casa i has viscut engabiat en un cos putrefacte tots aquests anys. Covard!

“Rosa, Rosa!” crides. Tens calor. Et despulla com si fossis un nadó i ignora la meva presència mentre t’abraça. “No em deixis,” li supliques, com tantes altres vegades entre crits i estomacades. Egoista!

Els teus fills entren junts. No diuen res però ens miren a tots dos. Saben que aquest cop vindràs amb mi i tu no els has donat bons records amb els que convèncer-te de quedar-te. Malparit!

La teva neta gran entra sola. Ja no és una nena. S’ha fet dona més ràpid del que haguessis volgut tu. Gemegues com un nadó sense parla fins que entén què li demanes. T’ajuda a seure al marge del llit, t’apropa l’orinal i t’aguanta el penis mentre pixes. Les seves mans ja no són petites, oi? Fill de puta!

Tothom marxa i ens quedem sols la teva dona, tu i jo. No és el primer cop que compartim llençols. Recordes les nits de festa major quan arribàvem junts de matinada? Tan de bo t’hagués endut amb mi llavors. Quants mals no els hauríem estalviat.
La Rosa s’adorm i jo et miro mentre t'ennuegues amb la saliva que se t'ha acumulat a la boca i els ulls se't queden oberts. Patètic.