Pas de vianants

Eren les vuit de la tarda d'un divendres de maig. Faltava mitja hora per plegar i l'Agustí caminava amb passes accelerades per poder arribar el més aviat possible a casa del client. Tan sols havia de prendre la mida d'una banyera per poder acabar el pressupost que feia dies que tenia penjat. Aquella tarda l'havia trucat l'esposa del Sr. Gutiérrez donant un ultimàtum. Volia el pressupost del hidromassatge immediatament, i si no era així buscarien una altra empresa. No solia fer-ho, però l'Agustí es va oferir a anar-hi personalment per tal de salvar la feina tot i que sabia que la Sra Gutiérrez es d'aquelles clientes que fan difícil la feina del venedor. Anava resant perquè no l'entretingués en excés demanant-li consells sobre insultants detalls de la decoració del bany, que és el que feia cada cop que apareixia per la botiga. - Tant puc estar-hi deu minuts, com mitja hora.- Anava pensant - No puc entretenir-m'hi. A dos quarts en punt m'espera la Joana. - En aquest atac de pressa, es va posar a córrer en direcció al pas de vianants que portava just al davant de l'entrada de l'edifici on vivien la "Parella Vinagre", sobrenom que els havien posat els muntadors de l'empresa, incapaços de percebre cap tipus de simpatia entre ells cada cop que havien intervingut a la seva llar. Pensant en que no recordava si vivien a l'àtic primera o segona, el semàfor per a vianants s'havia posat vermell. Només hi havien dos cotxes parats, així que, un cop passats aquests, decidí travessar amb un mínim de precaució tot i veure l'homenet de color vermell. En arribar a l'altre costat, mirà enlaire com intentant desxifrar quin era el pis correcte, quan de sobte sentí un fort xiulet que va fer girar tothom qui passava pel carrer. L'Agustí no va ser menys i buscant l'origen del soroll, va veure un policia local que es dirigia cap on era ell de manera apressada. Després de mirar al voltant per intentar endevinar l'objectiu del policia veié que, malauradament, anava per ell. - Ja està !!! - Pensava. - El pas de vianants. He travessat en vermell i ara hauré d'aguantar cinc minuts de bronca.- Resignat, esperà l'arribada de l'agent. - Bona tarda. Ja sap que ha travessat el pas de vianants amb el semàfor en vermell?- Preguntà. L'Agustí tenia clar que si assumia la culpa i no protestava, tot plegat acabaria abans. - Sí, agent. Tinc una mica de pressa i he vist que no passava cap vehicle i...- El policia el va interrompre.- Es vostè conscient de que acaba de cometre una infracció?- En aquest moment l'Agustí va començar a pensar que aquell senyor es prenia la seva feina amb més seriositat de la que ell desitjava. - Sí, sí, agent... Ho entenc. Li demano perdó, però es que tinc moltíssima pressa.. He d'anar... - El policia tornà a interrompre'l. - Deixim el seu DNI, si us plau.- L'Agustí va quedar blanc. Havia deixat la cartera a la botiga i era evident que no podia demanar al policia que l'acompanyés a buscar-la. Havia de pensar ràpid, i ho va fer. Amb tota sinceritat va proposar a l'agent una solució. - Veurà, ara mateix no el porto. L'he deixat a la feina, cinc carrers més avall. Podem fer una cosa: jo entro a aquest edifici a fer un encàrrec urgent, vostè m'espera aquí i en cinc minuts m'acompanya i li ensenyo el carnet i tota la documentació que vulgui. - El policia se'l va mirar amb una cara completament neutra durant uns segons. De sobte agafà el "walkie". - Central. Aquí l'agent 1014. Demaneu la presencia d'una patrulla de Policia Nacional al numero 87 del Carrer Roures. Tinc un indocumentat que ha comès una infracció.- L'Agustí va pensar primer que era un broma. Però de seguida va veure com el municipal descordava les manilles dels pantalons i es disposava a detenir-lo. Va fer un parell de passes, apartant-se'n, i intentant aclarir el malentès. - Un moment, un moment... Què vol fer? Jo no estic indocumentat. Li acabo de dir que tinc la cartera a la feina. Acompanyi-m'hi ara si vol.- El policia replica impertorbable - Vol fer el favor de no resistir-se a l'autoritat?- I s'hi acostà per emmanillar-lo, acció que provocà que l'Agustí, en un atac d'inconscient desesperació aprofités la sortida d'una veïna per colar-se ràpidament a l'edifici tancant la porta al seu darrere. Al entrar a l'ascensor i mentre esperava que comencés a pujar, veié com el policia tornava a parlar pel "walkie".
En arribar a l'àtic va veure que les portes tenien el nom dels inquilins, o sigui, que trucà a casa dels Gutiérrez pensant que en el pitjor dels casos, al sortir trobaria un parell de patrulles de policia que li farien unes quantes preguntes, comprovarien la seva identitat i el deixarien marxar amb alguna multa per la infracció.
En obrir-se la porta, aparegué la senyora Gutierrez amb el seu habitual posat altiu. - Ja era hora. És que fins que no em poso una mica tonta, no hi ha manera de que em feu cas. - L'agustí saludà tímidament i assumint la culpa, es dirigí cap al bany mentre la senyora començava la seva habitual retòrica. L'Agustí es disposava a prendre la mida de l'amplada del forat on havia d'anar el famós hidromassatge, quan un creixent soroll de sirenes provinent del carrer pertorbà el monòleg de la senyora de la casa. Va córrer cap al balcó, i tornà tot seguit escandalitzada perquè un munt cotxes de policia s'havien aturat davant del portal de l'edifici. - Què deu haver passat. S'han parat aquí sota. Ai, Deu meu ! És que ni a casa podem estar tranquils. He de trucar al meu marit. - L'Agustí s'havia quedat paralitzat, assegut a la banyera. No era capaç de pensar en què podia fer. S'aixecà d'una revolada i es dirigí a la porta de sortida. - Senyora, ja he fet. Me'n vaig i dilluns ja li faré arribar el pressupost - Cridà amb veu tremolosa. En aquell moment es sentí una forta veu de megàfon provinent del carrer. - Prestin atenció, si us plau. Hi ha un delinqüent perillós a l'edifici del número 87. Preguem a tots els veïns que tanquin portes i balcons i que ningú surti a l'escala. Un agent els trucarà pel porter automàtic per comprovar que es troben bé - En un no res, la senyora Gutiérrez ja havia tancat la porta i s'havia ficat la clau a la butxaca. - No, no... millor que no marxis. Ara t'has de quedar aquí fins que enxampin aquest fugitiu. Segur que es deu haver escapat d'alguna presó, o ves a saber... Potser és un d'aquests immigrants de l'est que són tant violents...- L'Agustí pensà que no li quedava més remei que explicar la història, i començar a desfer tot aquest embolic que creixia per moments. - Escolti senyora Gutiérrez. Això es tracta d'un greu malentès. Em busquen a mi - La senyora es quedà petrificada - Com que el busquen a vostè? - Preguntà. L'Agustí començà a explicar-li els fets tal i com havien succeït intuint en l'actitud de la senyora una comprensió que mai s'hauria imaginat. - Bé, doncs els ho haurem d'explicar, a veure si ho entenen... Aquests Policies Locals es pensen que són qui sap què...- Sentencià. Tot i la sorprenent reacció, l'Agustí, no es tranquil·litzà en absolut al veure que la solució que proposava aquella dona era "explicar-ho". En aquell moment, sonà el timbre del porter automàtic i la senyora va anar a contestar ràpidament. - Digui'm?... Sí, sí... és aquí, però escoltin, el que ha passat és que... escoltin? ... Han penjat.- Això no podia ser bo. La policia només havia rebut el missatge de que era a l'àtic segona. La senyora Gutiérrez, també espantada, s'acostà a la terrassa del pis en un intent de poder explicar als policies del carrer que tot plegat era un simple malentès. Obrí la porta del balcó que hi donava accés i sortí a fora. L'Agustí reaccionà tard per aturar-la i quan se n'adonà, ja era a fora, a la mateixa barana fent gestos als policies, que evidentment, no la podien entendre. L'Agustí s'hi va acostar per darrera. - Senyora, deixi-ho estar, ja baixaré i m'entregaré - Mentre intentava explicar-li la seva intenció, un soroll terrible va fer que no s'acabés de sentir el que deia. Per la part de darrera, apareixia un helicòpter de la policia. Aixecant la vista, incrèdul, l'Agustí ve poder distingir un agent que l'apuntava des d'aquell aparell volador. Una imatge que fins ara només havia pogut veure a les pel·lícules d'acció i policíaques, unes pel·lícules que detestava, però que ara estava vivint en primera persona. - M'apunta a mi...- va pensar. Tement que el suposat franctirador decidís fer la seva feina, l'Agustí va agafar la senyora Gutiérrez, que s'havia quedat també petrificada veient l'espectacle , i se l'endugué a dins de la vivenda. Mentre entraven per la porta del balcó i abans d'aconseguir tancar-la del tot, de nou sentí la veu del megàfon. - No dispareu !!! Te un ostatge !!! - El que faltava. Amb la senyora Gutierrez asseguda al sofà, com en estat de xoc, l'Agustí va tenir uns instants per intentar fer-se a sí mateix un resum de la situació. - Per aquesta gent d'aquí fora, sóc un delinqüent indocumentat que he segrestat una dona innocent... He de buscar una solució ràpida i dràstica, però cada cop que intento alguna cosa, tot plegat es complica d'una manera que no aconsegueixo entendre. Si no fos perquè sé com ha començat tot, pensaria que sóc víctima d'una d'aquestes bromes de televisió. Que puc fer? Per on començo a desembolicar tot això...? - De sobte, el telèfon. L'únic element de comunicació amb l'exterior que fins ara no havia entrar en escena, ho feia amb una musiqueta d'aquelles que en circumstàncies normals sonen a "horterada", però en aquestes en particular semblava un element més que s'afegia a la mofa general. La senyora Gutiérrez, va mirar la pantalleta del ‘aparell i tot seguit a l'Agustí. - És el meu marit. Contesto, no? - Aquella pregunta va sobtar l'Agustí. Era com si, de sobte, aquella dona també hagués entrat en el rol de segrestada, i per això demanava permís per contestar el seu telèfon. - Qui sóc jo per dir-li si pot, o no agafar-lo? - Va pensar. Així que feu el típic gest de qui no vol acceptar una responsabilitat, arronsant les espatlles i deixant a la dona t
riar el pas a fer. La senyora Gutiérrez despenjà el telèfon, i amb veu tremolosa es dirigí al seu marit - Hola... José?- Uns instants escoltant, i de seguida respongué amb energia - No, no escolta'm. És tot plegat un malentès. Aquest xicot és el de la botiga de dutxes - L'Agustí odiava aquesta manera d'anomenar la botiga. La feien servir la parella vinagre cada cop que trucaven, però en aquells moments, li va sonar a música celestial. Era com un intent de la dona de per tornar a connectar amb el mon real, el de veritat, el mon de feia mitja hora. La senyora Gutiérrez continuava les explicacions. - Es que no se com ha començat. Per no se què d'un semàfor. Quan estava prenent la mida de la banyera, ha començat tot aquest sidral - No, no...de veritat que estic bé però aquest pobre noi no sap què fer i abans hem estat a punt de que ens disparessin quan érem a la terrassa. - Després d'un un fred i curt comiat, penjà l'aparell. Va mirar l'agustí, amb cara d'esperança. - Ara ve. - La decepció es va apoderar de l'Agustí quan va sentir en motiu d'aquella expressió. - Ara ve? I què? Si no el deixaran pujar, i per moltes històries que els expliqui, tampoc se'l creuran.- Tot pensant en aquesta absurda i dubtosa bona notícia, va notar que la seva gola necessitava hidratar-se. La boca se li havia tornat pastosa com a conseqüència dels nervis i de la situació per la que estava passant. Era habitual en ell, i recordà que li solia passar quan tenia exàmens importants. El que passa, és que això no era un examen sinó un autèntic malson. Tenia aquella sensació de que en qualsevol moment, algun soroll el despertaria i se n'adonaria que tot plegat era una broma nocturna del seu subconscient. - No tindria pas un got d'aigua? - preguntà. La senyora assentí amb el cap. També estava espantada i nerviosa. S'aixecà del sofà on havia rebut la trucada per anar a la cuina. Tan sols s'havia apartat uns metres de l'Agustí, quan es va sentir un fort soroll, sec i terrible, precedint una inexplicable trencadissa. La taula de vidre que hi havia entre els sofàs havia quedat feta trossets. Potser era el soroll que l'havia de despertar, però ell continuava allà assegut . La senyora Gutierrez, glaçada a l'entrada de la cuina, mirava el balcó i l'assenyalava amb el dit tremolós, però sense dir res. L'Agustí es girà també a mirar el balcó. Hi havia un petit forat al vidre, i al allargar la mirada fins més enllà del carrer es podia distingir, a la terrassa de l'àtic de l'edifici del davant, un senyor vestit de blau amb una llarga i complexa escopeta repenjada a la barana. No calia ser gaire llest per adonar-se'n de que es tractava d'un franctirador de la policia. No s'ho podia creure. Després d'això només faltava que enviessin a l'exèrcit amb tancs i avions de combat. - Però, és que s'han tornat bojos? - pensava - L'instint de supervivència va fer que es llencés a terra i anés arrossegant-se fins al costat de la porta del balco per on havia entrat el tret per fer abaixar la persiana. Abans, però, amb molt de compte i amagant-se darrera la cortina, va veure com el policia franctirador parlava per ràdio i com tot seguit començava a desmuntar l'arma de precisió. - Segur que canvia de lloc perquè sap que l'he vist...- pensava. Tot i així, va fer baixar la persiana. Sense temps de pensar ni d'assumir la nova situació, es van començar a sentir veus provinents de l'entrada del pis. Un soroll de claus i algunes veus masculines ressonaven més enllà del rebedor. L'Agustí, del tot desesperat i al llindar del infart, no se li acudí res més que amagar-se darrere d'un dels sofàs, tement una entrada en tromba de les forces policials, potser portaran gasos lacrimògens i tot. - I la pobra senyora Gutiérrez? No està per veure aquestes coses...- La porta s'obrí, un moment de silenci i una veu lleugerament familiar -Hola? Carmina? - Era la veu del Sr. Gutiérrez que buscava la seva dona. Moments abans, just després del tret, s'havia assegut en una cadira de la cuina completament estorada, pàl·lida i fora de sí. - José!!! - Cridà ella, com reaccionant, i l'Agustí veié com sortia de la cuina en direcció al rebedor - Ha estat terrible, han estat a punt de matar-nos. Estan completament bojos. - Explicava somicant. -On és? - Preguntà el senyor Gutiérrez, amb veu autoritària. L'Agustí, veient que no tenia més escapatòria, comença a alçar-se molt lentament i amb les mans enlaire de darrera del sofà. A mida que s'aixecava i s'ampliava el seu camp visual, va anar encaixant algunes peces que podien posar fi al malson. El senyor Gutiérrez alt i seriós com sempre, se'l mirava des de l'entrada al menjador. Anava vestit de policia. Era un policia, amb moltes plaques i galons, un dels grossos. Al seu costat, el municipal que l'havia aturat al carrer. - És aquest el perillós indocumentat que ha fet mobilitzar tots els efectius disponibles ? - Li preguntà el senyor Gutiérrez. El municipal, contestà dubtant. - Sí... bé, jo només intentava... m'ha semblat perillós i com que s'ha resistit a ser identificat...- El senyor Gutiérrez el tallà en sec - No diguis ximpleries ! . Mira'l bé, de dalt a baix. Està blanc de por. De veritat creus que això te pinta de perillós delinqüent?... "Urbanos"...- afegí despectivament. - Ho sento Agustí. Com pots veure, tot ha estat un malentès. Suposo que et recordaràs de nosaltres duran uns quants dies i ens acabaràs el pressupost, oi? - L'Agustí assentí amb el cap i sense dir res més enfilà cap a la porta de sortida - Podré sortir sense problemes, oi? - Preguntà. - Sí. Però si vols, et pot acompanyar aquest amable guàrdia urbà - Digué el senyor Gutiérrez en to burleta. L'Agustí ni tan sols va respondre. Un simple i petit somriure, el primer en molta estona, i de cap a l'ascensor. - La Joana.... havia quedat amb la Joana. I ja són gairebé les nou. - Pensava, mentre l'ascensor baixava fins a la sortida. A fora només quedava un grup de veïns curiosos que debatien sobre les possibles causes de tot aquell desplegament. Estava clar que ningú el reconeixeria, així que passa pel costat. Mirà al seu voltant i, de casualitat, va poder veure la Joana caminant carrer enllà. Suposadament cansada d'esperar-lo, ja havia tingut temps de tornar des del lloc de la cita, el bar Lluís, al costat mateix de la botiga, i ja marxava en direcció a casa seva. L'Agustí començà a córrer per travessar el carrer, però s'aturà de cop. Al semàfor hi tornava a haver l'homenet vermell... - Ja la trucaré més tard - va pensar.