Pares mobles

L'oficina era situada a un gran edifici del carrer ***, amb una façana exterior barroca que contenia tot tipus d'oficines relacionades amb el sempre pròsper negoci dels diners. En particular, la profusió d'oficines dirigia les seves activitats al préstec del mateix element citat i a l'empenyorament de bens mobles de tot tipus. Així trobem als nostres tres herois, entrant a tant magnífic edifici -i certament ho era-, parlant en veu baixa, com si l'ominositat del lloc s'imposés. L'oficina que ens interessa era situada al quart pis, al que, per raó de l'edat de dos dels nostres herois -un homenet i una doneta vells, vestits amb certa xocant ampul·lositat-, varen accedir els tres mitjançant un corcat ascensor. El tercer del grup era un home jove, d'uns trenta anys, amb barba mal cuidada, no obstant, vestit amb certa elegància decadent i anacrònica com la dels seus companys. La parella de vellets que el seguien parlaven amb ell assentit a les seves asseveracions de forma vehement. Ella duia penjat del coll dos collars del que semblaven perles i, les mans plenes, tant d'anells com d'altre quincalla. Duia pintada la cara, excessivament, fins a ser ridícula, i un pentinat que acabava en monyó. L'homenet duia un vestit de frac que l'hi donava un aspecte d'altre època, d'ambaixador anglès a l'Índia. Aquesta comparació no gratuïta es veia reforçada per el fet de que lluïa un espectacular bigoti, encara no del tot blanc, un rellotge de cadena que consultava cada minut i en general donava una impressió molt severa i seriosa. En arribar al citat pis, després de creuar un passadís una mica angoixant per les seves dimensions, s'accedia a una sala amb quatre portes: la quarta en l'extrem esquerra, de fusta vella com l'edifici, mostrava a qui volgués mirar un cartellet on es llegien les lletres del lloc on es dirigeixen els nostres tres herois, una casa d'empenyorament d'objectes de valor. Qui dirigia la comitiva, el més jove, primer va picar al timbre i, en passar uns moments -potser per a ser inspeccionat des de dins- la porta es va obrir grinyolant. I ja entraven les tres figures i contemplaven l'interior: clarament era un pis remodelat, el que seria el rebedor s'havia transformat en una sala d'espera amb quatre miserables cadires i un mostrador presidit per una dona en extrem grassa però que semblava no adonar-se d'aquesta realitat física -com denotava la seva roba, que semblava per instants anar a esclatar, deixant-la com Eva sense Adán- Els nostres tres herois, que passarem a denominar com la família Guifreu -que es el que eren, no es que m'ho inventi, eren pares i fill- observaren amb cert repropi a la gent que els precedia. Es tractava també d'una trista família, en aquest cas pare i mare alhora que filla i avia. La muller era la que parlava amb la dona grassa que l'atenia i feia que no amb el cap, sense proferir cap paraula, com si aquesta negativa fos suficient raó per marxar d'allà. La muller s'anava escalfant, la disputa havia sorgit al voltant d'unes joies que la cordial dona grassa semblava, després de consultar per telèfon amb el seu taxador, haver valorat molt baix. La muller ja cridava, el marit, resignat, de mirada trista, observava el terra, probablement esperant ser engolit i l'avia amb la neta als genolls, a una de les cadires, l'hi deia parauletes a l'orella perquè no escoltes els insults que ja es proferien. Pel que Guifreu fill va entendre, a la parella de cassats els feien fora de casa per impagament de rendes i necessitaven diners amb urgència, essent el marit a l'atur i esperant el cobrament d'una indemnització laboral que no arribava. En un moment, quan ja la muller semblava voler llançar-se sobre la balena recepcionista i arrancar-li aquest mig somriure i aquell cap amb el que deia que no impassible, l'avia va deixar a la seva neta a la cadira i, apropant-se va oferir la seva televisió, i altres bens de que disposava, preguntant a la dona amb problemes de pes sobre si els acceptaria: mes negatives encara i, finalment, entre marit i avia -aquesta duent a una mà a la seva neta- van sortir d'allà abans de que la muller assassinés a la rodona i cruel figura. Era el torn de la família Guifreu. El fill es pentinà els llargs cabells negres amb les dues mans i s'apropà al mostrador amb un somriure esplèndid i alhora patètic. "Hola, jo volia empenyorar uns objectes... Voldria abans informar-me sobre les condicions... Mai he realitzat negocis d'aquesta natura i per tant desconec... " Va ser tallat per la dona grassa, la Valkiria dels Deutes, que amb una veu no gens diferent a la d'aquelles guerreres va començar a proferir el seu discurs conegut de memòria sobre les condicions de l'empenyorament d'objectes. Satisfets els dubtes del fill Guifreu la dona va preguntar-li, no veient bosses, quins objectes voldria empenyorar, si els havia dut, i el seu DNI si us plau. Va facilitar el document d'identitat, la dona va comparar rostres i esperava amb impaciència els objectes. Ell va fer un gest amb les mans, demanant que els seus pares s'apropessin al mostrador "Aquí els te... Esperí!! No es precipiti... Ja sé que això no es usual però estic segur de que, un cop taxats, trobaran beneficis incalculables en la meva proposta -la dona grassa tenia els ulls de la mida de plats, objectes domèstics que segur que coneixia per el seu volum- Miri, la meva mare -i la va indicar, pagant aquesta amb el seu millor somriure- sap cuinar a les mil meravelles, ha estat cuinera durant vint anys a un restaurant familiar, cosa que podem acreditar, alhora sap fer tot tipus de tasques domèstiques, es una perla!!" La dona grassa mirava a la velleta espolvorejada de maquillatge i escoltava estupefacta el relat del fill sobre les seves virtuts. Aquest no es va tallar quan ella, amb un fil de veu poc usual va dir "No empenyorem essers humans..." Una vegada, en la seva vida laboral, l'hi havien portat un gos, però allò... El fill va passar a recitar les virtuts del pare "Un home elegant com veu, ha treballat d'escrivent en una notaria, es un expert en òpera i Literatura Islandesa moderna i clàssica. L'hauria d'escoltar!! Vinga pare, reciti uns versos a aquesta senyora" El vellet va començar a recitar quelcom inidentificable per a la dona com a Islandès amb una entonació perfecte. La dona veia clarament que tenia un problema al davant, en més d'una ocasió, com amb la família precedent, s'havien produït tensions amb els clients però en aquest cas... Va tornar a repetir, "No empenyorem essers humans..." infructuosament. L'espectacle va durar una estona més, el fill lloant les virtuts dels progenitors, i aquests lluint-se en alguna de les seves moltes qualitats -el pare va arribar a cantar uns versos de Il Trovatore de Verdi que ressonaren per tot l'edifici- La dona ja estava espantada, volia trucar a la policia fins que, d'una de les portes tancades de l'interior del pis va sorgir el taxador. Ella va veure la seva salvació i va córrer cap a ell -tota una fita per la seva corpulència- i l'hi va exposar el cas. L'home va quedar glaçat, incrèdul, i contemplava amb un somriure descregut a aquell trio surrealista. Després de parlar una estona amb la dona ella es va ficar per la porta d'on aquest havia sortit i el taxador va avançar cap al fill "Quant demana... Per empenyorar als seus pares." "Doncs miri, no menys de sis mil euros, i convindrà amb mi en que demano poquíssim!! Els infravaloro!! Hi surto perdent!!" El taxador va assentir, fent temps, esperant que la dona grassa acabés d'informar a la policia.