Pare

"Vull sofrir i redimir-me amb el sofriment. Potser ho aconsegueixi, ¿no els hi sembla senyors?"

-Dostoievski



Una munió de gent s'aplega als passadissos de l'Hospital de R***, sembla impossible que entre tots aquest cossos puguin avançar els camillers amb els malalts, els metges i les infermeres i auxiliars visitant cada habitació i a cada pacient, alleugerint el seu món de dolor exclusiu "Quina nit, dimoni!!" diu en veu baixa, per a si mateix, un jove metge que només duu unes setmanes treballant mentre empenta cossos de familiars i coneguts sense consideració. Sembla impossible entre aquell mar d'individus poder localitzar a algú però el jove ho fa, atura a un camiller agafant-lo gairebé amb violència pel muscle "Tu! Habitació 204, has de baixar a la noia de la cama a rajos..." El jove metge continua avançant, la seva bata oberta obrint-se com la capa d'un vampir de blanc -cosa que el color de la seva pell podria confirmar- i no arriba a escoltar al camiller dient "De res, molt amable doctor..." amb to sarcàstic. El vampir obre la porta d'una petita sala de descans, mira dins fugaçment, entra, encén la llum que fa pampallugues per uns instants, tanca la porta i es llença a un petit sofà. Esbufegà i es frega amb les mans la cara "Quina sobirana merda... -pensa- Que collons passa avui! Hi ha hagut una epidèmia a la comarca?!!" Abans de reflexionar sobre la possibilitat esmentada el seu mòbil de treball comença a moure's en la butxaca de la seva bata "Arggh..." Agafa el telèfon sense mirar el número, que l'hagués indicat URGÈNCIES "Digui, doctor M***, si no s'està morint que s'esperi una estona..." "Senyor M***, efectivament l'estat de l'home ingressat es greu. Hauria de venir d'immediat a Urgències" M*** s'aixeca del sofà sense ni tan sols respondre, s'agafa la bata i fa un gest, com espolsant-la, però realment ho fa per desfogar-se. Obre la porta i es saludat per aquella munió immutable de cossos, avança empentant sense compassió i veu com les portes de l'ascensor -ple a vessar i amb una pacient amb un catèter des d'on diposita les seves defecacions a un bossa- Abans de que les portes automàtiques es tanquin el jove, de dos salts vigorosos entra estrenyent-se contra un home gran que se'l mira espantat. El camiller l'informa de que premi al primer pis i ell, sense mirar, prem el botó. En el descens es mira a la dona que duu la bossa plena i te una cara descomposta, pàl·lida i amb dues taques negres a sota dels ulls "Vaja senyora! L'hi ha caigut bé el menjar" diu, rient i apuntant amb el dit a la bossa que s'omple una mica mes. Es l'únic que riu. S'obre la porta i surt el primer, gairebé corrent, cap a la sala d'Urgències. Allà, per sort, no hi ha tanta gent ja que no es permet per la gravetat dels atesos. D'una de les nombroses sales en les que esta dividit el recinte, connectades totes per un passadís semicircular, hi ha dos membres del servei d'ambulància i una infermera esperant-lo. Ell saluda amb el cap a tots tres i entra: a la llitera hi ha un home que es retorça de dolor, comprimint-se l'estomac amb les mans, gairebé no pot cridar i les llàgrimes l'omplen els ulls. Només veureu diu "Peritonitis...-crits de l'home- aguda" El jove cerca amb la mirada a l'infermera "Analgèsics a dojo i preparin un quiròfan, aquest home s'ha d'obrir -crits de l'home -Ja!" L'infermera corre, i el metge es queda a les portes, arriba mes personal per preparar al pacient, el mòbil sona de nou però el metge s'ha quedat com glaçat, el seu rostre barbut i estoic mirant com una estàtua grega a l'home que es debat entre el dolor. Aquella cara... aquella cara l'hi sona, alguna cosa, alguna corda sembla haver estat tensada a la seva memòria però encara no identifica el so que produeix. Ja duu una estona allà plantat i s'ha d'apartar perquè s'enduen la llitera. La continua mirant fins que les dobles portes es tanquen al seu darrera "Qui...ets...?"

Ja son les cinc del matí. El jove metge s'adorm a una sala de descans amb una bossa de patates oberta i mig començada a la falda. Després de la trobada amb l'home de la peritonitis no ha encertat a fer res, rumiant tota l'estona i així s'ha adormit. Finalment es desperta de sobte, llençant la bossa d'aliments a terra, escampant-los. S'aixeca amb rapidesa i surt corrents, fent creck-creck mentre trepitja les restes de patates. Pregunta a una companya on es l'home, ella l'informa amb una veu cansada "Habitació 112" Allà es dirigeix com una exhalació, pregunta per el cirurgià que l'ha intervingut aquest l'hi confirma que tot ha anat bé i que l'home es troba reposant. Entra a l'habitació 112 i, dient-li a l'auxiliar que marxi s'asseu a una cadira a la vora del llit, contemplant la cara del malalt. Es una cara cansada i cadavèrica, la peritonitis no té perquè causar aquell estat de consumició en que es troba l'home: un rostre xuclat, un cabell sense brillantor i amb entrades molt pronunciades, amb cert posat seriós i disgustat "No pot ser...es impossible, del tot impossible" El metge truca des del seu mòbil personal a algú però no l'hi responen i continua contemplant a aquell cos patètic. Desprès d'una hora, on el metge a fet guàrdia mirant impassible el rostre del pacient aquest sembla recuperar la consciencia i obre uns ulls petits i desgastats, bruts, monòtons. Mira al seu voltant i, gairebé sobtant-se per veure al metge allà se'l queda mirant sense dir paraula. Els dos s'estan així durant una estona, l'auxiliar entra i l'informa de que a d'abandonar al pacient. El jove metge s'aixeca i, abans de marxar, contempla per última vegada el rostre i aquest, fugaçment, canvia de l'indiferència i el cansament a la por, una por que revifa, una por que procedeix del cor i que fora solcada allà feia molts anys "Tornaré" diu el metge i surt al passadís, ja més tranquil i buit de gent. A fora el jove pren possessió d'un dels bancs buits i s'estira en ell, traient-se la bata en el procés ja que només resten vint minuts per acabar el seu torn de treball. Tanca els ulls i empra la bata com a coixí per al cap. No dorm, en realitat espera a escoltar la porta de l'habitació 112 indicant-li que l'auxiliar ja acabat de fer el seu treball. Roman allà una bona estona parat, quiet, incitant els comentaris d'alguns familiars de pacients. Finalment s'escolta la porta obrint-se i tancant-se però el jove resta quiet, s'escolten les passes de l'auxiliar que creua per la seva esquerra i probablement se'l mira estranyada. Tant bon punt com perd el soroll de les passes de la seva companya de treball l'home s'aixeca del seu improvisat llit, ràpidament, i amb passes decidides entra a l'habitació del malalt de peritonitis, amb la bata feta un bola entre les mans. El pacient se'l mira des del llit i recupera aquella mirada poruga i defensiva. Obre la seva boca pastosa i diu "Qui es vostè..." "Jo? -respon el jove, amb decisió, apropant-se al llit- Jo soc metge d'aquest Hospital" "Es potser el meu metge llavors?" "Es clar, es clar -en aquest punt M*** torna a asseure's al seient que va utilitzar en la seva primera visita i contempla a l'home desgastat amb ulls severs- Vostè no es cuida gaire, es evident..." "Tinc...Moltes preocupacions" "Tothom les tenim" "Ja...també creia que se'm passaria sol..." "Que se l'hi passaria una peritonitis!! Quina gracia... si tothom penses que ja se l'hi passaran les coses la nostra feina esdevindria inútil..." L'home s'incorpora amb molta dificultat al llit i recolza l'esquena a la coixinera "Jo tinc que treballar, tinc un fill i una dona que mantenir, no tinc estudis com vostè i son les meves mans les que em donen els diners" "I aquesta es raó per no anar al metge? O per tenir una nutrició deplorable com denota el seu físic? Crec que a Occident ja varem tenir prou amb Jesucrist com a màrtir..." "Vostè no m'entén... Que vol de mi? Vostè no es aquí per..." "El deixaré en pau en poca estona i per sempre. Però ha de fer una cosa per mi, ha de respondre a una trucada d'aquest telèfon" El jove treu el seu mòbil personal i truca. Sí que hi ha resposta "Hola mare, soc M***, tinc aquí a algú que vol parlar amb tu..." Per sorpresa del pacient el jove metge gairebé el força a agafar l'aparell. L'home, reticent, l'agafa i parla amb aquella veu aspre "Digui?..." A l'altra aparell s'escolta un murmuri de sorpresa "Eulàlia...tu...com pot ser" El metge s'aixeca nerviós i l'hi treu el mòbil, penjant a la seva mare "Ja tinc suficient, pare" L'home se'l mira petrificat, pusil·lànimement es tapa els ulls i comença a plorar sense fer soroll "Escolta'm. Ja no hi pots fer res per canviar el teu passat així que dóna-li al teu fill, vull dir, a aquell del que m'has parlat fa una estona, una vida digna i bona. No has de carregar per sempre amb les creus del teu passat, t'ho diu el teu fill M***" En acabat el noi marxa i deixa a l'esquelet cansat plorant al llit, inconsolable.