Paradís a la terra

A casa meva sempre m’han ensenyat que en aquesta vida hem vingut a demostrar de quina pasta estem fets i si mereixem o no el paradís etern. Aquest que ens tenen promès si actuem dintre de les normes establertes i tal com s’espera de nosaltres, una vegada acabem amb les nostres obligacions aquí a la terra.

Però jo he sortit diferent als meus pares i els meus avis. Sóc de les que pensa que es millor gaudir d’aquest paradís que ens han regalat que es la vida en la terra, per que de la que ens espera al més enllà no tenim garanties que ens el donin.

Seré una bona persona en aquest mon. Seré una bona filla per que els meus pares s’ho mereixen, una bona mare pels meus fills per que és la meva obligació i una bona persona en general, per que crec en la bondat i perquè penso que això m’ajudarà a anar-me’n a dormir més tranquil.la cada nit. No ho faré perquè es el que s’espera de mi, perquè si fos així, seria incapaç de fer feliços a tots, sovint tothom espera masses coses dels altres. No ho faré per que ningú em tingui promès un paradís. El paradís, sigui millor o pitjor, i en certa manera imperfecte, ja el tinc aquí, a l’abast de les meves mans.

Puc considerar-me una persona que viu en el paradís si la meva salut m’acompanya dia a dia per anar tirant i em regala una llarga vida; si cap dia de la meva existència em falta un plat a taula, un llit on dormir i una teulada on refugiar-me a les nits fredes d’hivern i els dies més calorosos de l’estiu; si haig de treballar durant tota la meva vida per assegurar-me totes aquestes coses em donaré per satisfeta; si els que comparteixen la vida amb mi son feliços i no els hi falta de res, també estaré contenta.
A vegades només t’has de parar a mirar al teu voltant, fixar-te amb tot amb una altra mirada i adonar-te’n de que ja vius al paradís.

Però avui hem sortit a les noticies. El nostre petit país ha sigut atacat pel país veí i es imminent que entrem en guerrera. El nostre paradís particular a la terra ja s’ha acabat.