Oda a Santa Maria d'Iquique (definitiu)

1 de Desembre de 1907, Concepción, Chile

En Guzmán es dirigeix sota una fina pluja a la "pulpería" de l'explotació minera on treballa i viu. En ella els treballadors poden intercanviar els xecs rebuts com a salari per béns de consum. Mentre avença per un precari carrer empedrat i fangós es creua amb dos companys que discuteixen sobre la mísera paga rebuda a canvi del seu suor i la seva vida mal arraserada sota un sostre i unes parets precàries on les seves famílies es veuen calades fins al moll de l'os per el fred, l'eterna lletania del miner. Expulsa un lleu sospir mentre obre la porta i entra a la petita tenda, plena de gent, saludat per l'olor a suor i estancament. Mentre fa cua se l'hi apropa un company, en Miguel, "El Valiente" l'hi deien. Estava ficat en política, en Guzmán no sabia res de política però si sabia que des de feia dos anys els txecs eren cada vegada menys valuosos i que el seu fill tenia febre i el metge que visitava setmanalment als treballadors no havia aparegut aquella setmana. En Miguel el va saludar efusivament, com sempre, i, acostant-se a cau d'orella l'hi va murmurar que avui a les dotze de la nit hi havia una trobada d'obrers a casa seva. En Guzmán va decidir anar per primera vegada a una d'aquestes reunions, que sempre veia amb reticència per influencia de la seva dona, ja que El Valiente l'hi va deixar entreveure que alguna cosa fora del comú s'estava gestant i que es necessitava el suport de tothom. No sabia si això ajudaria al seu fill o als seus estomacs, no s'imaginava com un grup d'homes discutint podrien omplir els ventres famèlics però, ja que les seves mans i el seu esforç no semblaven ser suficients, s'havia de provar.

Va obrir la porta grinyolant de la seva petita casa, composada de menjador, cuina i llit en una mateixa habitació. La seva dona estava preparant quelcom a la cuina i el seu fill petit es trobava al bressol. L'hi va donar un petó a la galta a l'Aurora i va donar un cop d'ull al petit mentre deixava la mullada i escassa compra a una cadira, dintre de dues bosses de paper remullat per la pluja. La seva dona el va inquirir sobre la compra i en Guzmán va informar-l'hi sobre tot allò del que havia hagut de prescindir. Després d'un silenci on la Misèria semblava parlar, l'hi va dir que avui aniria a casa d'El Valiente. A l'Aurora mai l'hi havien agradat aquelles reunions i tractava d'apartar al seu marit d'elles. En Guzmán sabia que el pare de l'Aurora havia mort per "coses de política" durant el 1904 però ella sempre es mostrava esquiva quan es tractava el tema i un rostre de tristor llargament suportada aflorava. Per aquesta raó en Guzmán va excloure per sempre el tema de les seves discussions. Es van centrar en el seu petit Guzmancito: avui havia millorat, la febre semblava remetre i en Guzmán l'hi va assegurar que portaria a un metge tant aviat com pogués viatjar a la ciutat. Contemplant el seu fill, la seva respiració compassada, van romandre plegats, ella sobre la seva falda, i van sopar les patates bullides entre el soroll de la pluja caient al sostre de pedra.

Ja era negre nit i en Guzmán enfilava entre les petites cases dels miners cap a la d'en Miguel, essent dona i fill adormits -tot i que ell sabia del cert que ella només fingia, preocupada per la seva reunió- Quan restava encara un bon tros va veure, amb la mà al front fent de visera, que l'única llum que trencava la foscor de la nit era la que procedia de la casa d'El Valiente. Una munió de gent es reunia a fora, encerclant dues llums d'oli, que projectaven estranyes ombres al cel, paraules entrecreuades sorgien també de dintre del recinte insinuant que la convocatòria havia estat un èxit. Va saludar als companys de fora, coneixia a alguns i altres eren presentats amb rapidesa. L'atmosfera era tensa, per producte de la gana, i certa agitació tacava els durs rostres dels miners. En Guzmán va quedar-se amb el grup de fora escoltant, havent remés la pluja, com un dels reunits deia quelcom sobre la devaluació de la moneda chilena quan, de sobte, de dintre de la casa va sortir en Miguel amb dos homes que evidentment no eren obrers, com denotava la seva vestimenta pulcra de "señorito". La conversa va aturar-se i en Miguel va presentar al grup de fora a Luís, un polític que venia d'Iquique, la capital de la regió de Tarapacá on es trobava la mina d'en Guzmán. Va dir que els tenia que parlar de quelcom d'importància cabdal i que la gent de dintre de la casa ja ho havien escoltat i havien acordat per unanimitat donar suport a la proposta. Així va parlar en Luís, amb una cadència i to que captivaren en Guzmán, no acostumat a aquestes diatribes:

"Amics, companys! He vingut per que reclamo el vostre suport en una tasca que serà llarga i dura, però que sobretot es improrrogable i, en definitiva, una qüestió de supervivència. Sou miners així que redunda parlar de duresa. Ja massa temps ens han sotmès! Ja massa temps ens han tractat com animals de càrrega! Les seves obscenes torres i cases opulentes que vessen de riquesa i fornitura allà, a Iquique i a les capitals, ens recorden que som nosaltres els que les hem construït amb la nostra sang i suor, son les nostres famílies les que les mereixen! Hem de recordar-l'hi a aquells senyorets engalanats quelcom que semblen oblidar constantment... Amics, no vull repetir-me amb quelcom que molts de vosaltres ja sabeu o intuïu ni vull imitar a cap predicador de parròquia, per tant, exposaré el que demano sense dilacions innecessàries: s'ha convocat des de diversos gremis per tota la província i des de moltes mines i ports una vaga general que necessita del suport de tots nosaltres, de la nostra solidaritat obrera. No negociarem separats, anirem a Iquique tots junts i no marxarem sota cap circumstància fins que la nostra legítima, justa i equitativa demanda sigui escoltada. Les nostres famílies i les nostres mans descarnades seran el símbol de la nostra lluita. Res més amics... Se del cert que us veuré allà i deixo en les mans d'en Miguel l'organització del viatge "

Tímids aplaudiments sorgiren del grup on es trobava en Guzmán i cap oposició es va sentir. Ell, primer amb certa gracia per veure a un "señorito" parlant del que els convenia i de mans descarnades, va veure's fascinat finalment i imbuït per l'esperança, acollint com la resta la proposta.

L'activitat en la mina d'en Guzmán es va paralitzar quasi totalment al dia següent, al igual que en tota la província i en bona part del país. El director de l'empresa no havia aparegut ja que temia a tota aquella massa congregada a la sortida de les cases residencials. No s'havien reunit amb actitud desafiant, però, de fet, sota els ulls del director la seva mera congregació constituïa quelcom inaudit i perillós. Hi eren tots. En Miguel es trobava sobre una cadira discutint amb un dels companys i finalment en Guzmán va aixecar la mà entre la munió "Tots coneixem el que ens demaneu, dieu que anirem allà i reclamarem el que es nostre, que demanarem millores de sou, mes seguretat a les mines, un sou en diners i no en xecs...però jo penso: Si ells mai ens han considerat com a iguals, si mai ens han tingut com dignes i germans, per que ara? No tancaran la porta? No continuaran ignorant-nos?" En Miguel va respondre que era molt diferent tancar la porta a quatre que a dos mil, que aquella vegada no els podrien ignorar per que la seva força residia en el nombre i la irresoluble voluntat que els guiava. En Guzmán va tornar a demanar la paraula: "D'acord, tots els d'aquí hi anirem, estem disposats però... I les nostres famílies? El meu fill està amb febre i el metge no va acudir a la seva visita setmanal. He de portar-lo a un metge..." En Miguel va ser contundent "Porteu a les vostres famílies! Que vegin en elles la seva vergonya. Sabeu que la majoria de les explotacions on nosaltres treballem envien els seus beneficis a Europa, mar enllà, on viuen en un paradís? Mentre, les nostres famílies sofreixen perquè no tenen un metge a prop... Porteu-vos a les famílies! Enllestirem els preparatius. Podem repartir-nos en trens, aquells més febles, i a peu els que estiguin disposats. Ho enllestirem ara mateix!"

Els preparatius del viatge es van resoldre de la manera següent: encarregats serien enviats amb llistes de passatgers als ferrocarrils per a comprar els passatges i, aquells que havien estat relegats a caminar o utilitzar vehicles o mules sortiren aquell mateix dia. A en Guzmán, a causa de tenir família i un fill malalt se'l va reservar un passatge amb ferrocarril, giny que mai havia contemplat només de passada. Els diners sorgiren dels calaixos i sots on cada miner guardava petites quantitats fent miracles, per èpoques de crisis, gracies a l'intercanviï dels xecs.




17 de Desembre de 1907, Iquique


En Guzmán la seva dona i el seu fill van baixar del tren. Havia estat un viatge terriblement tediós, llarg i esgotador. En Guzmán, carregat de bosses, va mirar a l'andana durant una estona entre la munió reunida que era mirada per els locals amb estupefacció i cert menyspreu, fins a divisar l'afable cara d'en Miguel. Aquest va córrer cap a ells, els saludà amb entusiasme i va donar un tendre petó al nen que portava en braços l'Aurora. Havia costat convèncer a aquesta última però veient la reacció de tota la mina fins i tot ella va sentir quelcom dintre seu que la va moure a acceptar. En Miguel va agafar la meitat de les bosses i van començar el seu periple cap a l'escola de Santa Maria. Durant el camí l'home els informà de que tots es trobaven repartits per l'escola i la plaça de Montt. Els primers treballadors en arribar, uns dos mil, havien negociat directament amb el representat del Govern que els va obligar a reunir-se en l'escola, "atenent a la preservació de l'ordre públic" La patronal només havia parlat amb el Govern però en cap cas es dignava a rebaixar-se a parlar amb ells. Havien arribat treballadors dels ports, miners d'altres mines, de Valparaiso i de tot el país. Aquesta vegada els escoltar
ien per força. Cada dia que passava tots aquells senyorets altius perdien diners...

L'arribada a l'atestada escola fou una mescla d'alegria i tristor, de melangia. Dues classes, desallotjades, es van reservar per les mares i els nens petits i en Guzmán va deixar a l'Aurora i el petit Guzmancito. En Miguel el va conduir fins a un pati on es podia veure tota la plaça i els voltants: eren plens d'obrers i uns policies tancaven les entrades no deixant passar només que a miners. S'escoltaven cançons de mina i rialles així com plors de nens petits. Alguns locals s'havien apropat encuriosits per aquesta horda de nouvinguts, d'altres, els dels barris rics es van tancar a les seves cases per no ser "intoxicats" i esperaven una prompta i contundent actuació del govern de Pedro Montt.

21 de Desembre de 1907, port de la ciutat d'Iquique

El general Roberto Silva Renard creuava amb pas ferm la passarel·la que connectava el vaixell que l'havia portat de Valparaiso al port d'Iquique sota ordres del Govern. Era flanquejat per els seus assessors i un representant del Govern que restava permanentment informat de les ordres dels superiors, esquifit i contret, semblant a un talp. Durant el viatge havia estat informat de la situació. Mes de cinc mil obrers es trobaven reunits demandant millores laborals al centre de la ciutat, altres milers encara es dirigien de camí, paralitzant l'economia i la vida pública. Ell, ja adobat i amb experiència, coneixia com tractar amb aquest "cucs infectes, caus del verí anarquista i marxista que pretenien trencar el destí que els havia estat justament imposat".

Renard es vanagloriava de la seva tasca anterior per l'excelsa i superior Pàtria tractant amb aquesta púrria: en les vagues dels miners del salnitre de 1904 va realitzar una implacable labor que va deixar la xifra de més de trenta obrers morts per les ordres i l'actuació de l'exèrcit comandat per ell; novament en 1905, no havent estat eradicada la pústula anarquista que s'estenia a la ciutadania, en aquest cas a Santiago de Chile, on es produïren manifestacions en contra dels impostos amb que es gravava la carn importada de l'Argentina, la seva preclara decisió i convicció ferma van aplacar l'amenaça criminal dels manifestants: mes de setanta morts foren els resultats. Avui actuaria amb la mateixa diligencia que l'hi era reclamada per el seu Govern i, mes enllà, per Déu i la seva Pàtria.

Un cop donades les ordres convenients a les forces locals, de encerclar l'escola amb metralladores posicionades, va ordenar a un dels seus assessors que se l'hi portés un cavall blanc i es disposes la preparació de contingents de cavalleria i d'infanteria. Quan es trobava ensellant el seu cavall, parodia del seu heroi Napoleó, el representant del Govern l'hi va informar de la decisió de desallotjar l'escola, ordre directe del Consell de Ministres.

Entre la munió de militars que encerclaven els carrers, Renard es feia pas muntat en el seu cavall de blanques crineres. Un ambient de tensió immanent rodejava l'escena i tots els ulls es fixaren en ell. S'abaixà del cavall i el soroll de les seves botes en tocar terra trencaren el forçat silenci. S'aproximà als caps d'esquadres, des d'on eren situats es podien veure l'escola, repleta d'obrers que parlaven incessantment. Va ser informat de que només una petita part d'aquests va atendre a les ordres de desallotjament que ja havien estat donades, però que dintre hi havien famílies senceres. Renard, aclarint-se la veu, així parlar:

"Compatriotes. Decidits estan aquests lladres, aquests criminals, a soscavar els fonaments de la nostra estimada Pàtria. Però no tenen en compte que aquesta resideix en la nostra voluntat i que mai es veurà influïda per les seves vils accions. No vull vacil·lació en les vostres mans ni en les vostres ments, cap ombra de dubte ha d'aparèixer. Som nosaltres els que sofrim les seves terribles conductes, per tant, nosaltres els que hem de respondre legítimament. Cap dubte! Sigueu conscient de que la vostra tasca aquí, avui, serà recordada honorablement en el futur, com homes que actuen per la crida d'un fi superior. Caps d'esquadra, ordenin que s'obri el foc sobre l'escola."

L'ordre fou donada sense vacil·lació i el metall caigué sobre els cossos innocents. Les dades son dubtoses fins i tot avui, potser per la vergonya inesborrable dels successius governs, i Iquique esdevé paradigma de crueltat burgesa i valentia obrera, de l'eterna lluita de David i Goliat repetida ad infinitum.