Nues esperances

Nues esperances de viure
tenia en la meva ment simple
que habitava en el major temple
del saber. Em deia que el riure
era la llum.

I no sols la llum ens referim.
Sinó a la vida emergida,
que pot ésser vida rígida
i en certa ocasió el cor ens ferim,
sinó també al fum.

Vull que la sort jugui en contra meu.
Al destí hi ha d'haver-hi coses:
complicacions, entrebancs, noses...
no tot te que ser blanc, neu.
Hem de canviar el rumb.

Hem de agafar camins més llargs
i de serpentejar la ruta
que la meva vida sigui més bruta
i passar aquests tràngols amargs,
això és el súmmum.

La vida es la cosa més bella
que existeix, per tant l'hem d'apreciar
i que no fa falta rebutjar.
Una autèntica meravella.
Però s'ha de tacar amb betum.

Sense premi les coses fàcils,
no tenen ni glòria ni sentit.
T'ho has de guanyar, és més divertit,
i la vida se't fa més gràcil.
Ja veus la llum?

Per tant el riure és la vida.
No perdis mai les esperances
de viure amb tantes mancances
fes-te-la a la teva mida
Riu i segueix el rumb.