NOVENA OBERTA o la secció de llibres del Corte Inglés

I

Cal pensar-hi a l’hora d’esdevenir obvietats. Si s’escau, podríem dir que l’eterna harmonia es troba, un dia, truncada per l’efervescència d’una nit massa fictícia. Alhora, més hora, hauríem d’indagar en la possibilitat d’anar a corre-cuita per tots aquells llocs que, debades, penses, penses. La història dels últims segles em fa pensar, ara ho record, amb l’eterna vicissitud d’enderrocar aquelles mentalitats barroeres, plenes de perjudicis preestablerts, cansables de viure, penjats de dos en dos a l’estenedor de la quotidianitat.
La meva ocurrència, les ocurrències ,són palpables a l’hora d’indagar sobre llibres, sobre vides, sobre éssers serens.

Marines enrere, xarxes falderes falconaven, tothom bavava, tothom cercava els personatges que havien d’il·lustrar la petita història. Ja podia cercar jo: sense clau de llum a la cuina, sense ànims per agafar-te i llegir-te, d’alenar brutament dins la ciutat. Cap-baix-cul-alt badava inaugurant una nova calma, la calma que m’oferia brandar amb la mà esquerra l’esquerranitat era aquesta, la calma. Indiferentment del que pugui pensar, trastocar tots els sentits, tocar-te’ls, els sentits, enumerar-los; cal que t’influenciïs de l’entorn per tal de no arribar butxaques buides a casa o a la terrassa buida del casino de poble.

Simples formalitats estètiques, argumentades, simplement fomentades en l’absurd parany de l’argument vàlid; és a dir, la imposició incorrecte d’erigir un prototip esdevingut unitip.
Que no em diguin «los críticos márgenes de las letras eruditas», que s’escau, una petita numeració amb mastegats números romans a la part nord occidental de les divisòries línies serà suficient, quasi com la situació geogràfica de Normandia respecte el territori estatal de la República Francesa.


II

Fes una llista amb el que necessites. Vés a veure quina és la necessitat de doldre’t de naixença:
-Una tira còmica del setmanari del segle passat.
-Tu en circumstància.
-La pelada de la teva vida, envestida a través d’un virus.
-L’obligatorietat de trobar sentit, el sentit d’orde, d’idees, de continuïtat.
-Aquesta és la segona vegada que s’interromp el mestre, no cal preocupar-se per l’art, l’art és la mobilitat pròpia a través de la plasmació d’una cosa ja moguda.


III

El cuc de seda de la meva habitació rovegava la son, jo, fent el ronso, escopia paraules insensibilitzat, simulant un estat d’excitació que m’avergonyia, el capoll pelant-se, ensangonat, un cuc, petit, a casa. Mentrestant, la casa terbolada, presències negres d’interferència: un televisor, l’obra pòstuma del Picasso feta reportatge subrelitzat a través de falsificadors d’obres d’art, quantes parets plenes! Al cap i a la fi, el cuc de seda, de pell sedosa, de muscle sedós, de veu sedosa, d’indispensable plaer, d’aire elegant. Assentit el producte de la meva imaginació la seva és la veu del seny, de l’inacabable cabdal llitós. Aigua per a tots. És l’innegable presència de ritmes simètrics, col els pits, com el cuc i els seus pits pensats per ser capdals a les decisions d’estat. Ara, insubornable, tanteig la possibilitat d’obrir la finestra, filtrar-me entre la llebetxada de ma cercada pàtria, afinestrar totes les vivences obtingudes, cal pensar-hi, i esmunyir els remors infectes del tràfec d’una ciutat. Descripció: cuc, seda, blau, ratlles horitzontals, més d’un bolígraf, ànims, dos pams fins a tocar amb el nas a terra, cinc pisos amb ascensor i contant un principal...llista interminable de propòsits. El tàndem. Altra vegada a ma cercada pàtria, revolt de terra amb molta d’aigua, i aigua, i aigua, i sal d’aigua; aquesta és com una d’aquelles situacions infantils en què, com no, et trobes sol davant la immensitat dels anys, cal pensar-hi, gaudint del cuc, dels primers cops de timó, de la naturalesa més erudita sense sortir de la closca, i allà, just al cap de cantó, es presenta alta, automatitzada, celestial, cal pensar-hi, és la vida.

Uep! M’acaben de nominar, sóc el pròxim a decidir la meva mort, moriria, com tots, com un enyorat codony, bru, de pinada fornida pensant en la proximitat que un fill sàpiga llegir per llegir-te. Esbroncant els deliris puerils. L’insistent fusteria, el retoc dels fustams a la closca, les obvietats més subtils es desfan al llarg del període a través de signes americans que segurament esdevindran moda, valen molt per morir. Vull dir amb això, que les característiques que es pretenen de mostrar aquí, les de l’ull viu i poca befa, són les mateixes situacions amb què es troba un ciutadà de mitja edat quan demana un prèstec hipotecari per desbrossar el seu cor davant l’adossat mal construït i amb cada d’albercoc verd. És la visió accelerada de doldre’s per viure.
Presenten pocs riscs. Sí, la realitat és que les vides xineses presenten pocs riscs, tot i això, la suposada superació tecno-estúpida a la qual ens sotmetem diàriament, voluntàriament, és l’herència patent, insistent, d’uns anys de mandra institucionalitzada des de la casa més gran del poble. Sovint s’ofeguen punts de vista. Ets present quan et diuen: xicot, ets un pecadoret com l’aixugamans. Llavors te n’adones que necessites una escola, les tercianes, papers per morir en romànic, papers per morir en sec, com si la podridura de tu, la podridura de tu, jo, ja, hehehe no fos la podridura que comporta la inactivitat de tot cos.
Després de la bondat, el vi. La institució de la dona com a madame de l’eterna serenitat, no de l’eterna servitud, va lligada a l’organització social fomentada des del segle IX; va lligada a l’escena anterior: una finestra entreoberta, amb la pàtria, els torcaboques que destenyeixen, la immensitat entre les ungles i la carn: brutor. Així, tal com és una correlació: madame, albercoc, ensabonar, morir. Sí, veritablement un cicle més que cal complir al peu de la lletra si vols ser capaç de declarar-te al cuc de seda. Després, és clar, de la bondat del vi-rtuós acte de lluitar.


IV

Pescadors 18. Insuperable, la raó. Estava estirat a la gòndola de fora, un gin amb un poc de llimona, dins un tassó, una perspectiva marina tapada per una paret altre temps blanca. Dos quilograms de llibres entre les mans, espelmes, sol migdiat... serenitat envoltada. A la meva dreta, caseta de terratinent avorrit, pseudopintor i malgastador d’aigua; a la meva esquena en Tomeu, el pescador, i la sal, a la meva esquerra, argentins malviscuts a la seva terra, acollits; enfront sobrava la meva existència amb una post verda mal pintada per mi mateix, tracte d’igualtat davant la meva persona, incapaç de combinar les arts d’exaltació i les de seducció envers la paraula, la ira, l’insistent tac, tac, tac, tac, tac, tac que es repeteix entre l’osellada, la marinada peixetada que desapareixia del costam més malmès. Tac, tac, tac, molt insistent.
Homogenis temps prescindits d’un examen d’economia liberal. Tot t’ho creus mentre intentes evitar que entri marejol a la bancalada, que també és la teva barca, i es mou. I temps, i moll amb profecies velles, finestres a la vida. No vull cap objecte, gràcies. La possibilitat d’obrir aquesta finestra, hi ha la gòndola, i jo, i l’enfront, i l’ampolla ginetada, i «hemos combatido posibles espacios esenciales de poco riesgo». Tac, tac, tac, el repic insistent d’un llarg període.

Laboralitat i sensació laborítica pagesa. Em cau la sembra de l’herba heurada d’indolent esperma. Cal, ens cal abonar la terra amb la sang, treure la sucada sensació de riquesa i esdevenir senyors de les nostres cries. Vull creure en temps dolents, i retorns a l’arada insigne, a l’anyell semític, al moviment perpetu de l’elaborada uniformització. A casa seva la realitat, al meu l’entusiasme. «en Mèxico se hace mejor». Profunditat de cultiu, llavors de pèl prosper per possibilitar els «imperis» harmònics. Feel a la creença, jo juraria davant l’elevat sentiment de puresa, que vull l’herba heurada d’indolent esperma; tot més simple, que vull la presència exacta de la catalanitat més espaiosa. La del rostre evolutiu, la font sana que exercità Fenosa en son temps.


V

A Blai Bonet li pertocava, noble joc, amor de closca i poble.


VI

Cap mentida és, l’observació incipient del que ha de passar. Tanmateix, el que passa esdevé incipit quan s’acaba. Ara mateix, la polèmica insistència a comprar per viure, només retroalimeta un mercat que esdevindrà, talment, formatge fos, una coagulació d’elements insistentment nostrats.
La finestra de la meva habitació barcelonina té un barreró romput, m’enganxa de llum als matins, amb son; durant el dia torba, tomba el temps i ens mostra l’ennigulada, que ens és! En-ni-gu-la-da.
Talment un animal apuntant a l’atmosfera civil de veure el Tibidabo de nit, amb boira, fred, xafogor, harmonia temperada a través de la tunelació subterrània d’una ciutat circulatòria. Ara, reellegint els llibres adquirits a un núm. 2, 1er, 1a d’una plaça a cinc parades de metro amb un transbord després de la primera, entenc que pertànyer a la mallorquinitat més seca, és saber descriure, insatisfactòriament, amb agror, la més bella desertització de la gràcia humana.
Ara, per la finestra de l’habitació, també s’hi entreveu la nigulada, que és servir als poderosos, que és permetre especular amb la substancialitat de la dominació del que nosaltres mateixos anomenam home. Què és un home? En el moment en què nosaltres mateixos ens etiquetam com a homes, és la mateixa acció que etiquetar-se apolíti
c, bomber, imparable, aristòcrata, fervent seguidor de Satanàs. Totes aquestes etiquetes, i la meva, que també és meva i d’altres, jeu a la vora del progrés, seu al voltant d’això que en diem terra, que també és una etiqueta.


VII

Aixamp! Una guarnició d’idees capitanegen l’origen de les lleis. Bevem de totes les hores indiferència civil, violència estatal, llonçes brutes. Avui, 31 d’octubre de 2005, any cultural d’Ovidi Montllor i de dol per la pèrdua de Miquel Bauçà, ha nascut Leonor, filla del rei de la Corona de Castella, que ara, resulta, també n’és part la Corona d’Aragó. Quina brutícia, quina dèria. La major desvergonya, posar el nom de les reines catalanes a una princesa castellana, això és semblant a mesclar ous amb caragols; la digestió és pesada, indigesta, esquerrassadora. Com és pot obrar tan a maldestre i grollerament? El setè codi: no bategar, podrir-se dins la consciència de cada un, de qui consent, de qui es colga amb l’evangeli. Ens ha estat retornat, engendrat, l’odi obscè d’articular, oralment, l’insistent lluita revolucionària. Ens valdrà el cor desprotegir qui consent, perquè, qui consent, és quelcom la perllongació de la pana malaltissa. Insatisfactòriament podrem cridar als quatre vents que no som lliures, que l’eterna sobirania del cava car ferma el retorcés d’un projecte catastròfic. Ara que es fan platges a la capital, podrem pensar d’enfonsar la meseta castellana, i fer de la península hispànica un donut del dia, conservant el Lusitània, Tartesos, els comtats catalans unificats, el regne vasconenc i l’Astur. Cadascú a casa seva, i sinó, ja ho provaran ja d’aturar l’huracà del que és degut.


VIII

La tristesa i l’alegria en la mort. Al Principat del nostre país, els catalans, per la festa sectària de Tots Sants mengen panellets i fan cues de més de quaranta persones per menjar castanyes i moniatos, aquests darrers a quatre euros la unitat. Val a dir que l’element definitori són les castanyes, i es fan castanyots contra Espanya. Els catalans insulars porten, tan sols, flors a les tombes, i ploren esgarrifances antigues. Antiga és també, però, la tradició dels panellets al Port de Felanitx, de pinyons, tal i com han de ser... ara pens, doncs, que potser no és tan diferent, i que som els mateixos, i, i què! Tal volta ens volen dissoldre els nostres morts amb «la nit dels morts vivents» de la fàbrica EEUU, com totes les drogues passives. Més val callar, pringar, travar, fermar, segar, fregar, trabucar, faltar, que no pas, si fos el cas, desmuntar la conxorxa comercial de les carabasses hongareses. Ara cal caminar, Rambla del Raval amunt, pinyons per allà, panellets aixuxí, trifurques per allà ençà, tot un espectacle piromusical, el que cronometra l’arribada de les festes.


IX

Renovar el feixisme és una tasca difícil. La meva perspectiva no és gens objectiva, ans al contrari, la meva indignació vers una violència irada exercida intergeneracionalment, «no has viscut la transició, tu! Bergant», «les dolenties s’aferren» és l’antítesi de viure, vull dir, granar episodis aliens al teu arxiu vivent; tal cosa pot arribar a l’extrem de diferir de punts contractats des de Hobbes sobre el dret a la vida. Altres òrbites.
El que em feia ganes dogmificar és la renovació del feixisme. Per això caldrà canviar els símbols, fer un himne franquista una mica tecno, amb una bandera una mica tuneada, i canviam l’aguilot per un poquemon «por eso de ensenyar a nuestros hijos de política».

L’estàtua eqüestre. Fugires potons estirau-me, potopom-potopom, darrere darrere de la teva gent, potopom-potopom, amb una glaçada sang cohagulada, mog, potopom-potopom, primer en passares un, després l’altre, potopom-potopom. Per poder matar el primer va caldre esperonar «l’eqüestre» i clavar-li el desengranponador al coll. Fou tal la violència eqüestre que les ungles dels peus li botiren lluny, s’arrelaren a la terra. Les ungles, pixa qui pixa, potopom-potopom, continua la càrrega, potopom-potopom, prou impediments rudimentaris, prou paternalisme de collons ensopits i poc peluts, potopom-potopom, «y la carrera por delante»!

Ara, el vell poquemon, que se’n va però hi és, i se’n va però hi és; i el nou poquemon que fa vídeos sobre moviments socials amb mapes d’Europa cremant «el terror rojo» i «si tienes dos bicicletas, una es mia». Sopes.... xivarri, una cullera de fusta, un cullerot també de fusta, un saler, un saler dins del qual i ha una bomba nuclear, sis tones d’explosius bacterians i una mena de caixa, diu així: off. Quin nom més estrany, només es refereix a la domesticació de l’home animal com a superació de l’animalinització dosificada. Greuges. Parla sobre Ibn-Haldum i fes-te economista del segle XIV. Com haureu pogut observar, la finalitat amb la quals són aquí és tan institucional com incerta. Potopom-potopom.