no t'acabo d'entendre...

Surto al balcó i et veig allí, assegut a la porta de davant, a l’altra banda del carrer. És la mateixa hora de cada dia, per això he sortit a observar-te. Semblava que havia de ploure i que no podria veure’t, però ha sortit el sol, ha sigut una casualitat.
Sembla que estiguis esperant algú, però no ho entenc del tot, perquè al cap de 23 minuts d’estar aquí assegut, marxes tal i com has tornat...Véns els dimarts i els divendres. Tinc intriga per saber què fas aquí...encara no sé com puc investigar-ho, però ho necessito saber! La millor manera: preguntar-t’ho...Però no et conec...vaja, només de vista...
Em pregunto si véns només per veure’m, però quan t’observo des de dalt del balcó, la teva mirada no s’alça, per tant suposo que no véns per mi...Però per qui?? Jo no paro de mirar-te i tu d mirar amunt i avall del carrer... a qui busques? A qui esperes? Ho haig de saber...és l’hora de marxar... ja han passat els 23 minuts...compte!!! marxes per la banda contrària de cada dia!! Estic desconcertada...on vas?? No t’entenc...gires per la cantonada del carrer i deixo de veure’t...entro cap a casa, tanco la porta del balcó i m’assec al meu llit...començo a pensar i a pensar...Penso en tu i cap a on hauràs anat avui...i què hi fas allà assegut 23 minuts...no t’entenc!! Algun dia ho descobriré...
Potser que esperis algú desconegut? Algú imaginari? Algú de carn i os, però que no arriba mai? Necessito saber-ho...és hora de dormir, m’estiro al llit i començo a pensar...al cap d’unes hores aconsegueixo adormir-me...
Al cap de tres dies et toca tornar a venir un altre cop...estic ansiosa per veure’t, per saber per quina direcció vindràs, cap a quina marxaràs, si et trobaràs amb algú...
Falta una estona perquè arribis, ja no sé què fer ni on posar-me!! Cada dos per tres miro el rellotge, les agulles no avancen...doncs s’han acabat les piles!! Miro un altre rellotge i veig que l’hora ja ha passat!!! No potser!! Comprovo l’hora en un altre rellotge i sí...és veritat!! Surto de pressa al balcó i no hi ets... passen deu minuts...On ets?! M’espero...t’espero...no véns...no sé què passa...no ho entenc...la veritat? Mai t’he acabat d’entendre! No véns...estic preocupada...S’està fent de nit i no hi ets...divendres a la nit.. no surto enlloc... tinc por... i si t’ha passat alguna cosa? Vaig a dormir aviat...
Per fi arriba dimarts… a l’hora de sempre… torno a sortir al balcó i tu estàs allà assegut! Com cada dia excepte divendres passat…! Tens la mateixa cara de sempre, estàs igual de tranquil... què et devia passar divendres? I si t’ho pregunto...? si t’ho pregunto quedaré en evidència, sabràs que t’he estat mirant i contemplant... potser tu encara no t’has adonat que jo sóc aquí dalt observant-te... o si i potser ho dissimules... potser véns perquè t’agrada que t’observi...? ho dubto... Com sempre no fas res més que mirar a banda i banda del carrer... t’arriba l’hora... marxes...
Fa un mes i mig que cada dimarts i cada divendres surto al balcó a veure’t...Com és possible que no hagis notat res??
Jo ja no puc més... necessito saber més coses de tu! Sé que tens la meva edat i que ets un noi original, bastant ben plantat i que em tens el cor robat, però només sé això...
Tornes a venir i t’ho pregunto... Et pregunto què fas aquí assegut com cada dimarts i divendres des de fa gairebé dos mesos... Si es que esperes algú... Intento demanar-te alguna explicació, sense que es noti massa... tu em contestes, em dius que ja saps tot el que penso, que em coneixes, que saps que t’estic mirant...
Em confesses que véns per això, perquè et miri...em dius que et trono boig, que t’agrado molt... en aquests moments no sé què pensar! Estem parlant a uns metros de distància... Baixo al teu costat i comencem a conversar. Parlant i xerrant trec el tema del dia de la teva absència...Aquell dia que no vas venir... m’expliques que com feia molts dies que venies i no notaves cap resposta, vas intentar suïcidar-te... no vas poder fer-ho perquè et van enxampar i per això vas seguir venint... per recordar-me i per saber si podria passar alguna cosa...Volies resoldre aquest enigma... pujo a casa i li dic a la meva mare que he quedat amb uns amics i que tornaria per sopar...
Marxem els dos, per fi units i plegats i anem camí a la muntanya... sé que tu vols perdre’t entre els arbres, jo també. Ens endinsem en un bosc bastant espès i ens perdem... Per fi hem fet realitat el nostre somni... és de nit, miro el rellotge i sé que hauria de tornar... però no en tinc ganes... prefereixo quedar-me aquí, amb tu, i per sempre...