No entenc res de res del Tot

Si algú t'hagués preguntat "Ets feliç?" hauries dit que sí. En general, la teva vida, la teva feina t'omplia; et senties realitzat i també estimat per la gent que t'envoltava.
Feies el què creies que havies de fer i vivies com creies que havies de viure. Evidentment, sempre hi haurien aquelles petites coses que no t'acabaven d'agradar sobre la teva vida, però es pot dir que eres un home feliç.

Malgrat tot, ni les teves investigacions en medicina tropical, ni els nombrosos estudis d'altres metges i especialistes sobre el virus de l'Èbola van poder impedir que aquesta malaltia tant infecciosa s'apoderés del teu cos, i que després d'un parell de setmanes d'incubació et provoqués una hemorràgia interna generalitzada que et va induir a un estat comatós profund.

Mentre el virus anava destruint una per una les teves cèl·lules, la teva ment somniava, desconnectada del món exterior - un llit d'hospital envoltat d'un reguitzell de professionals que intentaven salvar-te la vida -.

El somni, que inicialment era tan sols una barreja d'imatges borroses, es va anar tornant nítid... fins que al cap d'una estona ja el notaves tant real com la pròpia vida.

- On sóc? - et vas preguntar. I vas mirar al teu voltant, amb una barreja de curiositat i fascinació.

El paisatge era tot blanquinós i d'una gran bellesa. Hi havia molta gent passejant. Van passar uns nens corrent pel teu costat; estaven jugant i se'ls veia alegres. Hi havia una colla de joves asseguts en rotllana cantant cançons mentre un d'ells tocava acords amb la guitarra; i més lluny, un grup d'homes grans que jugaven a cartes

- Isaac! - vas sentir que cridava una veu femenina darrera teu. De seguida la vas reconèixer, era la Mar, una amiga teva que feia molt de temps que no veies.
- Què content estic de veure't!
- Jo també! Quant de temps! Què et sembla, anem a prendre alguna cosa i xerrem una estona? - et va preguntar somrient.
- D'acord, no em conec gaire aquest lloc, o sigui que... on tu vulguis. - vas respondre, feliç per aquella trobada inesperada.

Us vau asseure a la terrassa del "Braç Blanc", un cafè que segons la Mar, s'havia obert allà feia poc. Tu vas demanar una xocolata desfeta i ella un xupa-xup. Vau estar hores conversant, semblava que el temps no importés, tampoc es feia mai fosc. Llavors vas entendre més coses, per fi vas saber on estaves i vas trobar resposta a algunes de les innombrables preguntes que et feies des que eres un adolescent que afirmava convençut "No entenc res de res del Tot".
El temps t'havia canviat, però les preguntes i els dubtes existencials mai havien deixat d'inquietar-te.

- Ostres Mar... han passat tants anys... al final ha resultat que tenies raó.
- Ja ho veus, segurament estaves destinat a viure d'aquesta manera, sense poder ser conscient de la Seva existència, deuria ser aquesta la Seva voluntat. - et deia seriosa mentre et mirava als ulls.
- Potser sí... recordo que tu no et cansaves de dir-me que senties el Seu amor, i que Ell m'estimava a mi també; i a totes les altres persones. - vas dir mentre la teva ment retornava a aquells temps passats de la vostra joventut.
- La Fe és un do, i jo vaig tenir la sort de tenir-lo; tu n'has tingut altres. - et va respondre.
Vau restar una llarga estona en silenci cadascú sumit en els seus propis pensaments, fins que de sobte li vas dir:
- I aquell núvol blanc tant elevat? Allà és on viu Ell?
- De fet no és Ell ni és Ella, utilitzem el pronom "Lo" per definir-lo... i no viu pas, perquè si visqués hauria de morir, i Lo no viu ni mor mai, hi és sempre perquè és etern.
- Vull conèixer més sobre tot el què no puc entendre de la vida! Estic cansat de no entendre res de res del Tot! L'aniré a veure perquè resolgui els meus dubtes.
- Només Lo pot tenir aquests coneixements, nosaltres som mers humans, no podrem assolir mai la Seva saviesa. - et va replicar la Mar, mirant-te preocupada.

Et disposaves a marxar quan el dolç contacte de la seva mà que intentava retenir-te, quasi va aconseguir que et repensessis d'anar-hi; però després de vacil·lar uns instants et vas dirigir cap al núvol.

Vas introduir-te en aquella mena d'habitatge estrany. Es tractava d'una gran sala plena de monitors, i al fons d'aquesta, un gran coixí que semblava molt tou. A sobre el coixí "hi descansava" una mena de boirina blanquinosa concentrada, que encertadament vas deduir que era Lo.
Els monitors estaven saturats de pregàries que provenien de totes les parts de la Terra.

Et vas fixar en una de les pantalles, ja que semblava diferent de les altres. Tenia el messenger obert, amb un parell de finestretes que pampalluguejaven. Vas mirar la llista de contactes encuriosit per saber qui hi tindria algú com Lo, i et vas quedar sorprès perquè la llista era inacabable. Mentre llegies bocabadat els noms que hi apareixien, un missatge d'un d'ells, lo Mus, va irrompre en la pantalla amb el característic so del messenger. La boirina blanquinosa concentrada es va sobresaltar, ràpidament vas intentar trobar una manera de sortir d'allí sense que Lo se n'adonés, però no sé perquè t'hi esforçaves, Lo sap molt més que tu, no el pots enganyar.
I com ja temies, Lo es va enfadar amb tu, no perquè t'haguessis ficat en la seva vida privada i haguessis tafanejat el seu pis, sinó perquè havies intentat enganyar-lo. Encara es pot dir que va ser piadós, un mes ajudant a la secció de manteniment no es pot dir que sigui un càstig gens excessiu; n'hi ha que s'hi passen tota l'eternitat, i això si que ja no fa tanta gràcia.

T'hauries de passar aquell mes tenint cura del manteniment de la calefacció i netejant calderes, i tot sota les ordres del cap de la secció, que deien que tenia un mal geni increïble. Però no era la feina ni la calor asfixiant d'aquell lloc el què et preocupava, sinó el fet que durant tot aquell temps hauries d'estar allà baix convivint amb aquella gent malcarada, sense veure les persones a qui t'estimaves.

Només feia un parell de dies que hi treballaves que ja et vas penedir d'haver-li faltat al respecte a Lo; la feina era molt dura, i aquell lloc horrible. Realment hi havia algú que es mereixia estar allà?, et preguntaves mentre la suor et regalimava pel front. No t'ho podies creure, si Lo era tant savi i tant bo, perquè no hi trobava solució? Era realment indignant.

Va ser llavors, mentre aquests pensaments et turmentaven, que vaig deixar que em vegéssis.

- I tu, qui ets? - em vas dir atemorit.
- Jo només sóc un altre ésser, Jo tinc cura dels éssers com el teu Déu, d'éssers que són Déu per a altres éssers que tant tu com jo desconeixem. Per a tots aquests éssers jo sóc Déu, ho entens?
- I com és que te m'has aparegut?
- Vull que entenguis que el teu Déu no és perfecte, que no ho pot controlar tot. No pots exigir-li que sigui perfecte, igual que Lo no t'ho pot exigir a tu... i igual que jo no li puc exigir.
- Hi ha molta gent que es troba igual que jo, perquè has vingut a mi?
- M'he parat a observar la teva vida, com tu et pares a observar la vida d'una formiga, segurament perquè he sentit una curiositat momentània o perquè m'avorria, vés a saber...
- Doncs tu, que ets el Déu del meu Déu, saps la resposta de totes les coses que em pregunto?
- Jo tinc les meves creences, de fet, crec en Déu. Em sento estimat per Ell o per Ella o per com li vulguis dir. Així, deduiràs fàcilment que jo no tinc resposta per a les preguntes que et planteges, perquè jo me les formulo igual que tu, i et puc dir que, com tu, no entenc res de res del Tot.

Després de pronunciar aquesta última frase, vaig desaparèixer davant dels teus ulls, deixant-te més confús del què t'havia trobat. Deuries pensar que ningú et creuria, ni tan sols Lo; però llavors et vas girar i vas veure la Mar, que havia aconseguit introduir-se a la zona de les calderes sense que ningú la veiés. Et mirava amb els ulls ben oberts sense dir res, com si estigués en estat de xoc. La vas abraçar i quan ella va tornar en sí, et va dir que ja podíeu tornar a la zona celestial, ja que amb les seves pregàries havia aconseguit que et perdonessin el càstig.

La veritat és que éreu bona gent, i durant setmanes vaig fer mans i mànigues per treure-us els neguits i preocupacions del cap.
Uns mesos més tard tu i la Mar recordàveu plegats la meva aparició asseguts a la terrassa del "Braç Blanc".

- Tantes preguntes sense resposta... al capdavall, el què compta és ser feliç no? - et va dir la Mar.
- Sí, és el què compta. Tu ets feliç, oi?
- Jo crec que sí... i tu, Isaac? - No vas respondre, simplement somrigueres, però la Mar et coneixia molt bé, feia temps que havia après a interpretar els teus silencis, i aquell clarament li estava dient que sí.