Cercador
no cal parlar si pots riure...
Un relat de: snbnmmnt- Compartir:
Tothom estava estudiant i jo ja no podia més, portava tota la setmana a casa. Era un diumenge per la tarde, encara d’hora però, ja tot estava molt fosc. No sabia exactament on anar, feia fred i caminava tota sola pels carrers buits, típics d’un diumenge d’hivern.
Necessitava parla amb algú, tenir una conversa diferent. No tenia ganes d’explicar que no em sentia bé o de sentir tota la tarde un: “Segur que no et passa res?” i contestar el també típic: “Segur”. No podia parar a pensar en anar a veure cap d’elles, totes necessitaven estudiar, al igual que jo. De totes maneres ho tenia clar, ja no estudiaria més aquell dia, aniria a visitar al senyor cafè amb llet. Ja havia decidit on anar a parar, a la cafeteria, la seva. Allí trobaria refugi i la persona que necessitava aquella tarde, amb ell podia parlar hores sobre temes sense importància, sobre petites coses que no afectaven a ningú, sobre qualsevol tema que a mi em fes il•lusió parlar i de segur sabia, que no em preguntaria sobre sentiments, ni pensaments bojos dels meus que em fan menjar el cap tot el dia. Això en el fons es el que m’agrada d’ell.
Necessitava parla amb algú, tenir una conversa diferent. No tenia ganes d’explicar que no em sentia bé o de sentir tota la tarde un: “Segur que no et passa res?” i contestar el també típic: “Segur”. No podia parar a pensar en anar a veure cap d’elles, totes necessitaven estudiar, al igual que jo. De totes maneres ho tenia clar, ja no estudiaria més aquell dia, aniria a visitar al senyor cafè amb llet. Ja havia decidit on anar a parar, a la cafeteria, la seva. Allí trobaria refugi i la persona que necessitava aquella tarde, amb ell podia parlar hores sobre temes sense importància, sobre petites coses que no afectaven a ningú, sobre qualsevol tema que a mi em fes il•lusió parlar i de segur sabia, que no em preguntaria sobre sentiments, ni pensaments bojos dels meus que em fan menjar el cap tot el dia. Això en el fons es el que m’agrada d’ell.
