nina, la dels ulls blaus

Des dels finestrons, sota un cel de plom, la lluna, vigilant nocturna, observava com en Pere seia, absort en els seus pensaments, davant la llar de foc de casa seva. Les mans, gastades pel pas del temps, tremolaven de fred. El cor glaçat. El seu rostre, envellit i apagat, reflectia por. Unes bosses color violeta sota els seus ulls cansats, uns ulls que anys enrere havien estat plens d'alegria, uns ulls que havien expressat més de mil sentiments i que alhora, havien vist fins i tot massa. Tanmateix, en Pere esbossà un somriure feixuc, sabia que aquell dia havia d'arribar. Assegut als seus peus jeia en Jan, el qual li havia estat fidel durant tants anys i seria qui l'acompanyaria a la fi d'aquell llarg viatge. En Pere sabia que li quedaven pocs dies, oblidat per tothom, ja sense ella, no tenia forces per continuar caminant tot sol per aquell camí pedregós.
Trencant el silenci de la nit, el xiulet del tren de les dotze interrompia el son d'en Jan, que mirà al seu amo amb ulls cordials. En Pere recordava la primavera de l'any 1940, tot just acabada la guerra civil espanyola. Aquells anys morts que ja mai més tornarien, aquells que només sobrevivien dins la seva ment, on la protagonista era ella. I submergit en el passat la veia passar tota propera, tota vergonyosa i jove.
Era la nit de Sant Joan de l'any 1940. Als carrers il·luminats i alegres sonava una cançó festiva quan ella va passar ran d'ell. Només va fer falta una mirada, un somriure potser perquè entre aquells dos desconeguts sorgís l'amor, que encendria per sempre més les seves vides.
Ella duia un vestit roig molt viu i a la cintura, un llaç voluminós. Tenia un cos perfecte. El seu rostre recordava al d'una nina de porcellana. Aquelles que adornen els aparadors de les botigues. Els seus rínxols daurats, que il·luminaven més que el sol, caient vertiginosament sobre els ulls blaus, vergonyosos, que el miraven mentre ell la mirava. Aquells ulls tan blaus que mai més podrà contemplar, encesos de guspires de somnis i rebel·lia, els llavis rojos com la sang i aquelles galtes enceses com el foc que la feien tan tendra. Tan blanca, una pell tan suau. Era la noia més bonica que havia vist mai. Nina. Per un instant caigueren presoners dels temps. I sota aquell cel rogent del seu poble, enmig dels carrers plens de gent i de xivarri, pensant que podia ser l'últim cop que contemplava aquella bellesa, s'apropà a la nina i li preguntà pel seu nom. La noia es deia Clara i tenia la veu més dolça que en Pere havia escoltat mai.
Junts van passar aquelles nits d'estiu a la platja, on lluny de la gent havien inventat un món on només hi vivien ells, un a la vora de l'altre, on ell la va fer princesa del seu castell, un castell imaginari que només existia en les seves ments. I allí allunyats de les prohibicions d'aquella època i de les llengües dels veïns es van fer el primer petó. L'estiu va arribar a la fi i amb ell potser aquella historia d'amor. Clara va haver de marxar empesa pel desig que havia envoltat sempre la seva vida, ser actriu. Però abans, un últim adéu.
Van trobar-se a la platja, que havia estat refugi del seu amor durant mesos. Allí, ella l'abraçà i li féu un petó fred, el últim potser, li sembla tan llunyà... Clara marxà deixant allí en Pere, enmig d'aquell desert de sorra, que havia estat el seu paradís.
Anys passaren i recordant-la la sentia a prop, l'abraçava, sentia el seu alè i la seva essència, allí a la platja on no feien falta espelmes, ni llits, ella ja feia de llençol, però, tanmateix sabia que només era una il·lusió, res més que això.
Passà el temps i aquella presència el feia presoner del passat. Cada matí el despertava amb el seu record, amb aquells ulls blaus, la seva Nina... Però un dia qualsevol, un dia rutinari en què en Pere descansava sobre la sorra de la platja, veié una silueta perfecta en la llunyania, per un moment s'imaginà que fos Clara, tan bella com sempre....
Els desigs potser si que es compleixen, potser només cal deixar de somiar per fer-los realitat. Era ella. Més gran, sí, però ella. S'abraçaren i es juraren amor etern. Mai més es separarien. Els anys s'acumularen sobre d'ells feixucs i onerosos. Clara no podia tenir fills. Va ser el cop més dur per ells però van continuar aquell llarg camí amb optimisme.
Foren feliços però enyoraren tenir un fill dels dos, aquell fill tan estimat. Clara mai pogué fer realitat el somni d'en Pere, potser per això sempre es sentí en deute amb ell.
El pitjor, però encara no havia arribat. Clara tenia càncer. Els metges li diagnosticaren al cap, estava molt estès i li donaven pocs mesos de vida. L'ingressaren amb poques esperances de sortir de l'hospital, allí on comença la vida, allí on acaba, on es senten els sospirs de les ànimes dels pacients, que esperen amb anhel l'arribada de l'últim dia de les seves vides. L'espera per Clara no es féu llarga ni angoixosa. El dia setze del glaçat mes de gener de l'any 1976 fou l'escollit. I allí a l'habitació d'aquell fred hospital, s'endinsà en un son profund del qual ningú mai més la despertaria. Un plàcid i dolç son que se l'enduria al més enllà.
Agafada de les mans d'en Pere tancà els ulls i l'abandonà. Els seus ulls s'apagaren per sempre més i impregnada en la seva pell, quedà l'aroma d'aquell cos encara jove per la seva edat. Descansa Nina.
Ara tot sol davant el foc apagat com els seus dies, seia en Pere junt amb en Jan, buscant en els racons més recòndits de la seva ment algun desig, alguna il·lusió per continuar vivint. No en trobava cap. Tot s'esvaïa, fins i tot el càlid record de Clara on tants anys havia trobat refugi.
Tot seguit, acaronà el cap d'en Jan, l'únic que li quedava, l'únic que podia estimar. Aquell gos que tretze anys havia estat al seu costat, sempre lleial. Se l'estimava tan. L'havien comprat ell i Clara per omplir potser, el buit del fill que mai va existir.
Però ara que en quedava de tot això? Unes fotos en blanc i negre, uns records vius només dins d'ell, una casa buida i alhora plena de la seva essència. Aquella casa... cada esglaó, cada paret, cada quadre... Si tot això pogués parlar! Mirés, on mirés tot era ella. Fixà els ulls en una fotografia, era antiga. L'agafà. Tants anys de silenci, tants anys sense vessar una llàgrima, sense expressar els sentiments amagats. Es posà a plorar i amb la fotografia abraçada pujà a l'habitació. En Jan seguí el seu amo, obedient com havia estat sempre, fidel fins la fi.
Estava cansat, els seus ulls no podien aguantar més el pes d'aquells dies buits. S'assegué a la cadira i estripà la fotografia. Es miraren els dos, sobraven les paraules. Més enllà els esperava. Mirà sobre la taula, una corda. Potser la que posaria fi als seus dies, la que l'ajudaria a acabar amb aquella soledat inaguantable. Pere abraçà en Jan i, tot seguit, agafà una ampolla de damunt la taula, la qual amb un moviment sec i precís estrellà damunt el cap del gos. Aquest caigué al terra mort enmig d'una bassa de sang. Pere estava atordit, no podia parar de plorar i abraçava el seu gos fidel. Pensà amb la Nina, la seva Nina.
Dos dies desprès, es sentia al petit poble tocs de campanes, però no de festa. Mentre, dins la llar fosca i abandonada el silenci tàcit es feia propietari d'aquell buit immens.