Nereida

La primera vegada que els pares em van portar a l'Aquàrium, ja vaig saber que aquell indret havia de ser casa meva per sempre. Me'n recordo perfectament: era el dia del meu novè aniversari. Tot just feia un mes que l'havien obert i els pares m'hi van portar. Era un regal excel·lent, els meus pares sabien prou bé com m'agradaven els peixos i els animals aquàtics en general. El que no s'imaginaven pas és fins a quin punt seria determinant en la meva vida. Jo, en canvi, ho intuïa des del mateix moment en què vam acabar la cua i vam comprar les entrades. Tots els peixos i ecosistemes marins que es podien veure eren magnífics, però quan vam arribar a la gran piscina, l'espectacle ja era veritablement màgic. Els taurons, les rajades i tota la resta d'animals marins eren una meravella. Estava embadalit, l'espectacle em semblava insuperable. Poc ni gens em pensava que el més increïble encara havia de passar quan, en mig de totes aquelles bèsties, la vaig veure fugaçment per primera vegada. N'estava ben segur, al damunt d'aquella cua que acabava d'amagar-se rere una roca hi havia una figura humana. Em vaig quedar completament bocabadat, incapaç de moure'm i mirant fixament l'indret on s'acabava de produir el miracle. Els pares van notar que em passava alguna cosa i em van preguntar, però jo no els hi vaig voler explicar res. Amb la mateixa fugacitat que havia tingut la visió, vaig comprendre que aquell descobriment havia de ser el meu secret. I amb la mateixa naturalitat vaig saber quin nom li havia de posar a ella: Nereida. Els hi vaig explicar com un tauró blanc m'havia amenaçat amb la boca oberta i com havia pensat, per un instant, que volia trencar el vidre i clavar-me una bona queixalada. Em sembla que no em van creure gaire. El pare, esquerp, tenia ganes de fer-me més preguntes, però la mare, que era molt més tolerant i tenia un instint especial per entendre els meus sentiments, el va fer callar. Vam continuar la visita i no se'n va parlar més.

Des d'aquell dia, la meva obsessió per l'Aquàrium ja no va desaparèixer mai. De bon començament no hi podia anar gaire, era complicat trobar una ocasió perquè els pares o algun oncle m'hi duguessin sense enfadar-se. En aquella època em van fer tota mena de fotos amb tots els espècimens que hi havia en aquell edifici: des de taurons o peixos espasa fins a calamars o estrelles de mar, i fins i tot amb els coralls o amb la posidònia. Em van fer tantes fotos que al final assajava tota mena de postures estrambòtiques perquè no fossin tan repetitives. De vegades el pare em preguntava, sorneguer, si hi estava buscant una sirena, i això m'emprenyava molt, tot i que mai no vaig tenir cap dubte de que no tenia ni la més petita sospita del meu secret. A més a més, com que en les meves visites sempre anava acompanyat i vigilat, no em podia entretenir gaire temps al passadís sota la gran piscina, el moment culminant sempre se'm feia molt breu. Tot i així, estic segur de que vaig tornar a veure un llambreig de la Nereida com a mínim un parell de vegades, a part d'unes quantes més en què la meva imaginació, assedegada de veure-la, m'ho feia creure.

Les coses van començar a ser diferents quan em vaig fer una mica més gran. Podia escapar-me tot sol a l'Aquàrium de tant en tant, i ho feia tan sovint com podia. Mentre els nois de la meva edat es gastaven la setmanada en els primers litres d'alcohol, els primers paquets de tabac i les primeres gresques, jo acostumava a invertir-la en les meves visites al meu racó preferit de Barcelona. Ni les motos, ni els videojocs, ni el futbol, ni les nits de la ciutat, cap de les distraccions habituals dels nois de la meva edat em deia gran cosa, només hi participava de tant en tant per no quedar-me aïllat. Però, de fet, vivia sempre als núvols, o millor dit sota l'aigua. Vaig començar a conèixer els moments més adients per visitar l'Aquàrium, perquè la Nereida només es deixava veure de tant en tant, i triava moments en què hi havia molt pocs visitants, o fins i tot cap ni un. Sempre apareixia en instants molt breus, però alguna vegada aquells moments privilegiats s'allargaven una miqueta més, i d'aquesta manera em vaig començar a familiaritzar amb la seva figura i fins i tot vaig anar copsant els trets del seu rostre. Tenia els cabells força llargs, d'un color castany tirant cap a rogenc, i uns ulls foscos molt grans. La seva cara era arrodonida, dolça, i hi destacava el seu somriure angelical prodigiosament dibuixat amb els seus llavis carnosos. Tenia una pell molt clara, i un coll prim i força allargat on se li marcava una miqueta la nou i que era la porta d'entrada cap a un tronc de bellesa indescriptible, que només es podia comparar a la màgia de la cua sinuosa i escatada que li feia d'extremitat inferior. Les seves faccions eren fines i intemporals, com si tingués a la vegada vint-i-cinc i vuitanta anys. Els instants sempre eren massa breus, i és que jo no m'hauria cansat de mirar-la en segles.

Vivia una vida absolutament al marge de la meva realitat quotidiana, centrant-ho tot en les meves excursions a la recerca d'una visió de la Nereida. Cada vegada que la veia, encara que només fos el temps del parpelleig dels ulls, era el xicot més feliç del món. Vaig començar a fer-me famós entre el personal de l'Aquàrium. Totes les noies que venien les entrades em coneixien; les de la neteja somreien tant bon punt em veien, mirant-me de gairell per dissimular les seves mofes (sempre des de l'afecte, això sí) i els de seguretat, que més d'una vegada m'havien apressat a sortir a l'hora de tancar, em tractaven gairebé com si fos un minyó més de la seva família. Fins i tot els peixos es diria que m'escodrinyaven amb un cert aire de familiaritat. Aleshores, un dia, sense que m'ho esperés poc ni gens, va va passar una cosa increïble.

La notícia de la meva assiduïtat per l'edifici havia arribar a l'oïda del director, i el bon home em va convidar a ficar-me a la gran piscina amb el personal que tenia cura dels animals. A la mare no li va fer massa gràcia, però jo no m'ho vaig pensar dues vegades. Va ser una visita molt emocionant, però com que els del personal em tenien molt controlat, la meva il·lusió va ser debades: la Nereida no va aparèixer. Des d'aquell dia, però, veient com era de gran el meu desfici, em van deixar entrar a l'Aquàrium sempre que volgués i de franc. Vaig començar a anar-hi cada vegada més sovint. Aleshores ja controlava molt bé quines eren les hores més tranquil·les per acostar-m'hi. Podia veure a la Nereida cada cop més sovint i, el que encara era millor, de vegades durant un temps una mica més llarg. Ella era bonica, molt bonica, i quan em concedia un temps sempre se'm quedava mirant amb aquell somriure tan encisador. Jo cada vegada la veia més maca. De tant en tant tenia l'oportunitat de tornar a entrar a la gran piscina però, com que sempre anava ben acompanyat, en aquelles ocasions ella no hi apareixia mai.

La il·lusió de trobar-me-la cara a cara no la vaig perdre mai, ans al contrari, anava fent-se cada cop més gran en passar el temps. I l'oportunitat va arribar quan vaig fer els divuit anys. Em van oferir de treballar a l'Aquàrium. Van considerar, amb tota la lògica del món, que no trobarien mai una persona amb una vocació més clara de fer aquella feina. El pare, cansat de la meva obsessió i els meus pobres resultats en els estudis, es va emprenyar força. Sempre havia volgut que jo anés a la universitat sí o sí, i que fes allò que ell en deia alguna cosa de profit a la vida. És a dir, o bé dret o bé medicina o bé enginyeria, i qualsevol de les tres com més de secà millor. Però la mare entenia perfectament que aquella dèria no se'm passaria mai, i entre tots dos vam aconseguir que, a contracor, ho acabés acceptant. Tan bon punt vaig signar el meu contracte, jo ja sabia que la resta només era una qüestió de temps. Del temps que trigués a arribar el dia en què m'encomanessin entrar a mi tot sol a la gran piscina, o que tot estant per allà dins hagués de romandre una estona allunyat de la resta dels companys. I com que ja em coneixien de feia temps i em tenien confiança, aquest dia no va tardar gaire a arribar.

Quan aquest instant - desitjat des de feia tant - va esdevenir una realitat, vaig anar directe a allà on hi havia la pedra des d'on a ella li agradava més de fer-se veure. Des d'allà darrere, la Nereida ja m'estava esperant. Em va fer un senyal ràpid amb la mà i va enfonsar-se darrere la roca. Vaig bracejar cap allà tant ràpid com vaig poder, era allà mateix i em semblava que no hi acabava d'arribar mai, com si tota la llargària dels anys d'espera s'hagués concentrat en aquells pocs segons. En arribar-hi es va obrir una escletxa en la roca i vaig descobrir l'indret més profund i recòndit de l'Aquàrium, el racó secret i lluminós, desconegut fins i tot pel personal de l'edifici, on la Nereida m'havia estat esperant tots aquells anys. L'indret on ja m'he quedat per sempre. Tal i com vaig saber la primera vegada que vaig anar a l'Aquàrium el dia que feia nou anys, allà dins hi he trobat la meva llar. La llar més especial, original i bonica de tot Barcelona.

Sé que la meva desaparició, al món exterior, va crear un cert rebombori, i que van tenir força dificultats per evitar que hi hagués un gran escàndol que hauria pogut posar en perill la continuïtat de l'Aquàrium. Però jo sóc l'home més feliç del món vivint en aquest racó desconegut de tothom amb la Nereida. Bé, ho seria, el que passa és que ara ja no sóc ben bé un home.

En algun moment, no sé quan, la mare devia intuir tot el que va passar. Ella, sense cap necessitat de paraules per explicar res, tenia una intuïció molt especial per entendre el que em passava i una generositat de cor enorme per respectar i acceptar els meus sentiments. De tant en tant fa una visita a l'Aquàrium, sempre buscant dies en què hi ha pocs visitants. El pare no l'acompanya mai, jo espero que algun dia ho farà. Si hi ha alguna ocasió avinent, la Nereida i jo travessem un moment l'escletxa i la saludem, i a ella li brillen els ulls, i sabem que és feliç de veure la nostra felicitat, i que sabrà guardar el nostre secret.