necessitat d'oblidar

Algú en una ocasió va dir:
"Digues el que sens i fes el que penses", sota aquesta premissa, equivocada o no, he fet camí tota la meva vida: dient el que sentia sempre i en tot moment i actuant conforme els meus pensaments i els meus principis.

He estat una persona lleial, conseqüent, fidel, responsable i compromesa en tots els espais de la meva vida i gairebé mai he actuat contra la meva pròpia voluntat excepte en alguns moments puntuals de crispació on no hi ha entrat la raó sinó impulsos emocionals derivats d'una situació inestable produïda per aquells sentiments que escapen a la raó i que són producte del dolor, la impotència, la ràbia, la imposició i la decepció.

Ningú s'enrecordarà de nosaltres pels nostres pensaments més secrets i extreurel's, expressar-los, compartir-los obertament sense por, ens farà estar molt millor amb nosaltres mateixos encara que això suposi demostrar la nostra feblesa, ensenyar les nostres mancances i fer pública la fragilitat amb la qual convivim i que d'altra banda crec que és el rostre més humà de la nostra pròpia persona.

Tots tenim les nostres debilitats i assumir-les correctament ens fa ser més forts i ens fa créixer i ens ajuda davant les vicissituds de la vida, no podem anar pel món sempre amb una actitud de "triomfadors", cercant la perfecció i la felicitat completa i eterna perquè no existeix, o fent creure que ho tenim tot controlat, que som éssers superiors amb capacitat suficient per a suportar-ho tot amb una màscara irreal de seguretat absoluta i domini sobre totes les coses perquè sempre, ens agradi o no, hi ha quelcom que ens supera i ser conscients d'aquesta vulnerabilitat i assumir-la és el que ens converteix en persones humanes amb totes les nostres imperfeccions.

La nostra capacitat per creure que hi ha un després o un demà que ens donarà una nova oportunitat per fer les coses molt millor, acceptar els errors, les equivocacions, el dolor que hem provocat en els altres i els que ens han provocat a nosaltres mateixos, la fragilitat dels sentiments i el reprendre el camí difícil, molt difícil de retrobar-nos novament després d'un llarg procés de desencís, decepció, frustració, impotència, humil.liació, pèrdua de dignitat i desesperació per a poder tornar-nos a recuperar com a persones, aprenent a valorar-nos novament sense caure en l'engany d'un fals oblit, ens ajuda a no desesperar-nos però necessita molt de temps i requereix molta paciència i un treball personal molt complicat.

Tal vegada la vida és un atzar i aquest mateix atzar i la incontrolabilitat dels sentiments fan que en algunes ocasions ens rodegem de les persones equivocades. Persones que probablement són inadequades per a nosaltres i la nostra manera de ser o de pensar i que amb el temps ens provoquen un estat d'insatisfacció constant i d'inseguretats que malauradament repercuteixen en el nostre estat d'ànim entrant en una dinàmica de frustració, descontentament i tristor.

Falses expectatives, autoenganys, fracassos, decepcions.... s'acumulen i es barregen amb els sentiments incontrolables d'adonar-te'n que has estimat la persona incorrecte però que no ets capaç de dir prou a una situació que no et fa feliç però que no pots aturar pels que sens i pel que tens.

El camí és llarg i ho és encara molt més pels qui han estat rebutjats i han sentit el pes de la impotència d'haver d'acceptar una situació imposada , dels que estan i es troben sols davant una nova realitat que els supera i amb un procés de recerca interior brutal després d'una llarga lluita plena d'insensibilitat, dolor i buidor. I això només ho sap qui ho passa, només ho entén qui ho ha viscut i només es fa fonedís amb el temps,la distància i un treball personal molt complicat del qual en queden moltes ferides, molta amargor i que probablement mai s'oblida del tot sinó que està latent en el nostre inconscient dificultant el començament d'una nova relació perquè és tanta la por al fracàs, és tanta la inseguretat que et provoca que és com una carrera d'obstacles que vas trampejant mica en mica i amb molt de compte.

Però per sort després d'un temps aprens a estar millor amb tu mateix i t'adaptes a la teva soledat, et deixes de preguntar i de qüestionar moltes coses, aprens a ser tu novament, a viure d'una manera diferent i procures gaudir amb el que tens aprofitant el moment amb tota la seva intensitat. És un nou procés d'aprenentatge on descobreixes que només et tens a tu i que ets tu qui ha d'aprendre a valorar-te i estimar-te de nou, que ningú que no t'accepti tal com ets t'estimarà prou, i que la teva riquesa personal és molta perquè tens la capacitat d'estimar incondicionalment amb compromís, lleialtat i respecte i ara, després de tot, has après a escollir i encara que pots tornar-te a equivocar, el fet d'haver après a estimar-te molt més com a persona t'ajudarà a ser més forta davant les frustracions.

Passat un temps perdones, acceptes la teva situació amb el cap ben alt però amb els ull ben oberts i te n'adones que no pots canviar el passat però pots viure un present molt millor perquè procuraràs escollir correctament i desestimaràs el que ja no et convé i comences a valorar-te més i a estimar-te i a adonar-te'n que realment ets una gran persona i que el que sigui capaç d'acceptar-te amb tots els teus defectes sense voler-te canviar és qui realment et farà feliç, que has estimat potser equivocadament i a la persona incorrecte però que no val la pena mirar enrere perquè et fa mal, que cada experiència viscuda amb algú és diferent i t'aporta coneixements i experiències noves , que el demà encara esta per fer, i l'ahir ja no hi és i la vida és ara i aquí i això és el que importa, això és el que veritablement val la pena: l'ara i l'avui i satisfer i fer feliç les persones que t'estimen i et respecten de veritat.

Sempre t'has i t'han exigit massa: havies de ser forta, gairebé perfecta, valenta, comprensiva, emocionalment estable, serena, pacient .... havies de saber escoltar i sobre tot callar, veure i empassar-te moltes coses, resignar-te sense protestar, no mostrar la teva disconformitat i descontentament davant la impassibilitat, la manca de prioritats que no fossin les pròpies, les mentides, l'egoisme, la crueltat del desamor, la culpabilitat, la insensibilitat i la indiferència d'altres.

Tot aquest desequilibri és dur i desgasta, esgota psíquica i emocionalment i desestabilitza qualsevol intent raonable de diàleg, és impossible mentre la balança no es mantingui estable a nivell d'emocions i de sentiments, ja siguin positius o negatius però al cap i a la fi sentiments.

Però s'ha d'aprendre a perdonar, s'ha de tenir la capacitat i la intel.ligència de fer-ho donat que és molt difícil viure amb una ràbia i una amargor constants però tot això és molt més fàcil i s'aconsegueix quan l'altre ja t'ha deixat d'importar i el fas fora per sempre de la teva vida, quan s'ha recuperat l'il.lusió i l'esperança de creure en una nova oportunitat i és torna a començar sense cap tipus de desgast personal i amb reciprocitat i bàsicament quan aconsegueixes l'equilibri personal de sentir-te bé amb tu mateix.

Qui ha patit el rebuig, el dolor de la pèrdua, la imposició i el neguit per la impotència de no sentir-se estimat, prou valorat i comprès ho té més complicat i el fet de sentir-se enfadat, enganyat, humil.liat i decebut necessita del seu temps per a dissoldre's, per arribar a fer net i poder oferir a altres sentiments positius .

La vida és en moltes ocasions injusta i dóna oportunitats a qui no s'ho mereix i és cruel i dura amb altres que realment s'ho mereixen però al cap i a la fi el que compta és sentir-se bé per haver fet el que creies correcte, per haver estat conseqüent amb els teus ideals, per haver actuat conforme els teus principis , essent lleial als teus compromisos i fidel a les teves prioritats sense oblidar que tot forma part del nostre bagatge personal i al final de la nostra existència és important saber i creure que has deixat un bon llegat, que has estat honesta i correcte amb els que t'han estimat i han passat per la teva vida amb la seguretat d'haver donat el millor de la teva.

El no poder oblidar, l'estar molt enfadada i personalment decebuda et complica la possibilitat de tornar a començar però no pots forçar les coses, tot necessita el seu temps..... La decepció, el desànim, la soledat , el desencís, la desil.lusió i el desengany costen de marxar i el retrobar un sentiment positiu després de tant de dolor es fa difícil.

Tot el temps perdut, les il.lusions malgastades, les expectatives frustrades, el que t'ha costat tant de construir i que et creies teu per sempre, els teus referents, els teus projectes de present i de futur s'acaben.... i aleshores fas un repàs de la teva vida i descobreixes un munt d'aspectes on t'has equivocat i d'altres on també han fallat els altres com a persones, companyes, amigues o parella... fins que acabes comprenent que només tu i la teva capacitat per superar les adversitats et faran ser més forta, que en sortiràs reforçada i amb el cap ben alt, que ara és el teu moment per tornar a ser tu amb tots els teus defectes i les teves virtuts, que ningú t'estimarà més que tu mateixa, que no hi ha res que el temps no millori i que et mereixes molt més del que has tingut mai perquè ets la millor persona que has conegut mai donat que és ara quan et comences a conèixer i adonar-te'n que tu sola ets capaç de molt més del que mai havies cregut i aprens a respectar-te, valorar-te i estimar-te i mica en mica aprens a creure i sentir que realment algun dia podràs oblidar.