Nadal al llimb

Un terra fred i sense escombrar sosté el test marró i simple, probablement comprat a la botiga de xinesos de l’avinguda. No és un test gaire bonic, del color del fang brut dels boscos quan acaba de ploure, però per donar-li una mica de vida la nena li ha fet unes ratlles daurades, per fer-lo més nadalenc. Ell creu que l’únic que ha aconseguit ha estat rebaixar-li el preu original, però només per veure-la somriure la deixa fer. El test aguanta l’arbre; comparteixen l’origen i la qualitat, però no el complement artístic afegit per la nena. Les branques són encarcarades i poc reals, totes surten del mateix tronc recte i perfecte de plàstic. Són d’un verd típic, del mateix que els sobres del sucre del cafè. No és gaire gros, és més alt que la nena però més menut que l’home. Una garlanda vermella massa brillant l’embolcalla suaument, col•locada amb molt de compte, potser un altre intent de fer venir un esperit nadalenc molt necessitat. L’estrella, la més esperada durant l’any, és a dalt de tot, posada cautelosament per la nena. Està gastada i despintada de fer servir sempre la mateixa, però amb molta cura corona cada any l’arbre de Nadal. Entre l’estel i la garlanda compensen la falta de llums, que potser és el que dóna més alegria en època de felicitat. Però hem de pensar que no tothom es pot permetre tenir llums inútils encesos. De vegades, aquesta inutilitat és el que més necessitem per sentir-nos una mica més feliços.
Ell, assegut a l’incòmode sofà gris fosc, observa des de l’abisme de la perdició el rostre de la seva nena, l’única cosa que ha sabut fer bé. Passeja la seva mirada de mar enterbolit al voltant del petit menjador. La bombeta consumeix l’última guspira de llum. La seva nena dorm sense somiar. La pols acumulada a la finestra balla a contrallum. Ell pensa en veu alta i lamenta la seva trista vida, sense atrevir-se a fer res per canviar-la.
La nena obre els ulls verds i profunds en sentir el seu pare deprimir-se en veu baixa. Ella sap que alguna cosa no va bé, però no gosa interrompre el frenètic pensament del seu cansat pare, encara que si no ho fa ella, tampoc ho farà ningú. Llavors s’aixeca d’un salt i corre cap a la seva minúscula habitació, buscant amb impaciència un paquet petit i mal embolicat amb tot el seu amor. L’agafa amb ulls il•lusionats i camina cap al menjador amb el paquet amagat al darrere l’esquena. Fa un somriure murri i ensenya el forat de la primera dent que li ha caigut. S’acosta al seu pare i li posa el regal a l’alçada dels ulls, per assegurar-se’n que el veu. Ell, sorprès, l’agafa amb molta cura i l’obre sense trencar el paper, perquè sap que ella l’ha embolicat pensant en ell. Sota el paper hi ha el regal més bonic que li podria haver fet, li ha regalat el que més falta li feia, un paquet ple de felicitat.
Els dos es fonen en una abraçada molt dolça, mentre ell plora. Oblidant el paper barat però ple de riquesa, la nena li dóna els seus escassos estalvis, unes quantes monedes per poder comprar la tèbia llum que els il•lumina.
El seu pare, encara amb llàgrimes als ulls, dóna gràcies al cel per haver posat un àngel a la terra per ell, i, sense pensar-s’ho més, s’emporta la seva nena a comprar-li un regal, perquè, al cap i a la fi, el que importa és el seu somriure.