Cercador
Mort
Un relat de: Laia Rivelles Pereta- Compartir:
Mort,
Sempre tan propera a algú o altre. Acaricies tothom sense permís i passeges vagant pels carrers. T’amagues en jocs de nens, en famílies a les seves llars, en avis gaudint dels seus últims alés de vida. Esperant per atacar en el moment de més frenesí. Mostres crueltat en cada passa que dónes. Plash, plash. Tanques els ulls, respires i penses en quina serà l’última víctima.
Aleshores el veus, vell però jove alhora. Home que passeja amb la seva néta per comprar-li el seu esperat violoncel. Els veus somrient, agafats de la mà i caminant al “uníson”. Ell. Serà ell. T’amagues rere un fanal, observes les que potser seran les seves últimes passes en vida. El vols a ell com el teu fidel acompanyant. L’esculls com a nou aliat, però per què? No prefereixes estar sola?
S’aturen i la nena toca amb les seves mans el vidre. Il·luminada d’esperança i emoció, per fi podrà tocar les esperades cordes del "Do, Sol, Re, La”. Una llàgrima intenta jugar pels seus ulls però el seu avi li diu: «Vull fer-te feliç i que tu m’hi facis»
Entren dins, però tu no hi entres. Els observes cada un dels moviments: miren els cossos de fusta, els toquen i demanen opinió, la petita n’escull un i van a la caixa a pagar. Ella és feliç, però ell ho és encara més. Et veig, et veig cada vegada més afectada. Tocant el vidre, vestida de negre i amb un gest de ràbia i dolor alhora. Ho vols fer. No ho vols fer.
Surten. La nena agafa el violoncel i el carrega a la seva esquena, tot i la insistència del seu avi. Salta, balla, crida; pensa a arribar a casa i jugar amb la seva nova joguina. Creuen el carrer i el vell cau. La nena, més endavant d’ell, es gira i és immergida entre fusta i partitures de principiant. La nena. Ella era la teva víctima. Ella o més aviat jo.
Gràcies per no emportar-te al meu avi, però no puc dir el mateix de convertir-me en la mort. Ara hauré de ser jo qui esculli les meves pròpies víctimes, a qui delectaré amb els meus acords, qui encegarà als individus i destruirà mil cors.
Sempre tan propera a algú o altre. Acaricies tothom sense permís i passeges vagant pels carrers. T’amagues en jocs de nens, en famílies a les seves llars, en avis gaudint dels seus últims alés de vida. Esperant per atacar en el moment de més frenesí. Mostres crueltat en cada passa que dónes. Plash, plash. Tanques els ulls, respires i penses en quina serà l’última víctima.
Aleshores el veus, vell però jove alhora. Home que passeja amb la seva néta per comprar-li el seu esperat violoncel. Els veus somrient, agafats de la mà i caminant al “uníson”. Ell. Serà ell. T’amagues rere un fanal, observes les que potser seran les seves últimes passes en vida. El vols a ell com el teu fidel acompanyant. L’esculls com a nou aliat, però per què? No prefereixes estar sola?
S’aturen i la nena toca amb les seves mans el vidre. Il·luminada d’esperança i emoció, per fi podrà tocar les esperades cordes del "Do, Sol, Re, La”. Una llàgrima intenta jugar pels seus ulls però el seu avi li diu: «Vull fer-te feliç i que tu m’hi facis»
Entren dins, però tu no hi entres. Els observes cada un dels moviments: miren els cossos de fusta, els toquen i demanen opinió, la petita n’escull un i van a la caixa a pagar. Ella és feliç, però ell ho és encara més. Et veig, et veig cada vegada més afectada. Tocant el vidre, vestida de negre i amb un gest de ràbia i dolor alhora. Ho vols fer. No ho vols fer.
Surten. La nena agafa el violoncel i el carrega a la seva esquena, tot i la insistència del seu avi. Salta, balla, crida; pensa a arribar a casa i jugar amb la seva nova joguina. Creuen el carrer i el vell cau. La nena, més endavant d’ell, es gira i és immergida entre fusta i partitures de principiant. La nena. Ella era la teva víctima. Ella o més aviat jo.
Gràcies per no emportar-te al meu avi, però no puc dir el mateix de convertir-me en la mort. Ara hauré de ser jo qui esculli les meves pròpies víctimes, a qui delectaré amb els meus acords, qui encegarà als individus i destruirà mil cors.