Moments de dubtes

En aquests moments no sé que és el que vull, només tinc dos direccions per escollir, suposo que una serà la correcta i l'altre la errònia, però no em dono compte per quina de les dos m'he de decantar, no sé quina és la que més em convé. Intento pensar només en mi, en el que he patit, en el que he sentit i tot el que he passat jo sola sense dir res a ningú. M'has encegat fins a tal punt de pensar que la vida sense tú no tenia sentit, que eres tu la persona que pintava de colors els meus dies més foscos, quan en realitat la vida és del color que tu elegeixes pintar, que no pots dependre sempre d'una persona perquè aquesta persona mai dependrà de tu. Suposo que entre tot el mal que m'he fet i que m'has fet hi haurà algo bo, i és que ara, gràcies a tu soc més forta, gràcies a tu he après a valorar els petits detalls per quan em faltin saber estar sense ells, a no acostumar-me a les teves carícies, els teus petons, les teves abraçades, perquè una de les poques coses que tinc clares en aquesta vida és que tot té un final. No saps com m'agradaria que tot això que estic escrivint ara fos mentida, que no em caigues cap llàgrima mentres escric aquestes frases, de no haver d'empenadir-me de tots els petons que no et vaig fer, però el que més mal em fa de tot això és que saps que em tens davant en només obrir els ulls, que em passo dia i nit esperant alguna senyal teva i tu continues amb la teva indiferència. Perquè ho ets tot i alhora res…