Miralls

Un relat de: deòmises

RAM AL RAS (O PERMETEM REPOSAR LA MAR)

Sembro bronze
En l'abrasada abraçada
Bressada besada
Mar avesada
A venir
-Alga i aglà
Sense fi, sent safir-
I sorgeix l'orfe ferro
Del sofre quan sofreix:
Anima l'ànima
De l'àvida diva
I els somnis seus
Cadascun nu entre
L'ert eunuc
No deixa que em crispin
L'eclipsi l'eclosió
Ni el cacic si caic
En l'oblit

*

CERCLE (NEMROD NO SAP PAS ON DORMEN. EL CREC)

Arc i corda, acords
Del cor suaus
Despert perdràs el desert:
Reneix quan néixer
Significa l'igni
Ligni signe que crema
L'àlgida argila
Contra la fúlgida
Força i la fadiga dels
Segles
(El llim va anava mil llegües
Endarrerit
En derribar-lo)
El repòs monòton
Sorprèn tothom
Acords de roca,
Corda i arc

*

SÓC NU RAMAL TALLAT; LA MAR, UN COS

Ni gel ni geni
(Les hores no són res)
Cec,
Sec absent,
Sentint l'intens
Sorollós doll del temps
Sóc un cos nu
Endut pel contundent
Embat de la mar
Combat perdut
Seré branc o cranc serè
Reposant en la sorra
Mort sobre el tron
De l'escuma
Múscul minúscul
Esperant desesperant
La força i l'escorça
Ni gel ni geni,
La mar ingent

Comentaris

  • aquest![Ofensiu]
    ginebre | 10-06-2008

    Volia comentar-te, deomises, per agraïr-te la visita al meu racó.
    Buscava entre la selva espessa de la teva lletra alguna liana que m'entortolligués a la frondosa, diria exhuberant, vegetació verbal que creix, i floreix, i fruita...
    i per fi, quan n'he trobat una que m'acompanyava per un senderol fins a la clariana, resulta que ja te l'havia comentat fa temps!!
    Però em reafirmo!!!
    Fins la propera!
    ginebre

  • ginebre | 04-11-2007

    miralls, llumetes i pampallugues!
    Bastant ben enbastat, deomises.
    Jocs de paraules molt ben trobats.
    Salut!

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

373 Relats

1011 Comentaris

308951 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978