Milers de vies

Baixo de l'autocar i ja em trobo al mig de Pau Clarís. Miro al meu voltant i només hi ha cotxes, i gent caminant, i edificis alts, i soroll, ..., però no em molesta. Em quedo parada al mig de la vorera, i desconnecto. Sento els sorolls distants, miro al meu voltant i jo mateixa em dic "Benvinguda a Barcelona". Obro el bolso i agafo els mapes que vaig treure'm ahir d'Internet per saber on anar. Me'ls miro, però la concentració és tan poca, la fascinació tan elevada, que no sé ni com posar-m'hi. Decideixo preguntar. Busco i veig una noia. Va sola, com jo. I de cop, ens trobem de cares i les dues, al mateix temps diem: "Perdona". Ens posem a riure i ens despedim, ja que cap de les dues sap conduir l'altra. Després, en un semàfor, veig un home, també va sol. I li pregunto com anar a la Plaça Catalunya. M'indica com anar-hi i començo a caminar, airosa, vaig veient cotxes, i botigues, i obrers, i empresaris, i immigrants, i gent jove com jo... I de cop, el meu cap comença a funcionar. Vaig observant les persones que em vaig creuant i cadascú té una vida, cadascú té una història. I si la societat no ho considerés impertinent o tafaner, amb un boli i una llibreta a la mà li preguntaria: "Senyor, és feliç?" o "Senyora, quant fa que no veu el seu fill?". I de cop em sento capaç de tot, amb energia. I tinc ganes d'entrevistar cada una de les persones que passen pel meu costat i escriure'n la seva biografia. Perquè tothom té alguna cosa per explicar, i els homes vivim per narrar, però també per escoltar, i sentir-nos sols i únics, perquè no hi ha ningú com nosaltres, però a la mateixa vegada acompanyats de milions de persones que tenen aventures al llarg de la seva vida. Potser no són les mateixes, però tot són històries, i inconscientment, això ens uneix.

Plaça St. Jaume, Barcelona. 6 d'agost del 2007