Melangia pictòrica -Amor tràgic-

"JULIETA
¿Soroll? Serè ràpida. Punyal afortunat, t'embeinaré. Oxida't en mi i deixa que mori"

-W.Shakespeare

Hi havia a un regne llunyà un pintor que sobresortia de la resta per la seva extraordinària perícia en el seu art. Els seus quadres encisaven a tothom, la noblesa dels regnes adjacents corria en interminables cues de carruatges ostentosos a visitar a aquest jove artista que, des del moment en que fou descobert, va ser traslladat a la cort reial. Allà es dedicava a pintar a la família reial i a la noblesa nacional, avorrits rostres i cares vanitoses i empolvorades que, sota el seu pinzell adquirien colors de vivesa extraordinària i semblaven, fins i tot, simpàtics. El jove es deia Rothschild, era un home d'aspecte marcit, melangiós, de mirada trista i perduda, cansada, de conversa nul·la i poc carismàtic. De tal forma que totes les comtesses del regne i les seves filles es meravellaven per el fet de que aquest homenet gris fos el mateix que pintava aquells magnificents quadres, plens de realisme i color que decoraven les seves mansions fastuoses.

El jove Rothschild coneixia a molta gent, nobles i alts càrrecs, però només tenia un amic. Era aquest un cavaller de la guàrdia reial, el valent i brau Rawdon. Rawdon va sentir-se atret per Rothschild en un principi per un meravellós quadre sobre una marxa militar que va pintar i cedir al cos al que pertanyia aquest. Després de conèixer formalment al pintor va tornar en repetides ocasions al seu estudi ple de llenços, pintures, pinzells, esbossos... Va trobar en ell al seu oposat: Rawdon vivia el dia entre balls i sopars amb la classe benestant, òperes i teatres, partides de poker i dones. Rothschild es passava els dies tancat al seu estudi, pintant i retocant, de forma obsessiva. En ocasions no menjava durant dies, capficat en un detall, en un color, en un matis. Rawdon el visitava, el treia al carrer, menjaven junts, reien. I el cavaller sabia perfectament la raó per la que Rothschild era com era. Abocava la seva essència vital en els seus quadres, els quadres, que vivien per ell, retenien alhora la seva pròpia vida, l'hi demandaven, l'absorbien. Així després d'acabar un quadre el jove quedava exhaust i havia de dormir durant dies. Era en aquests moments quan Rawdon, amb el seu imponent vestit militar, entrava rient a l'estudi, l'hi portava el menjar, parlava sobre l'ultima partida a bitlles on havia desplomat al seu coronel, fumava repenjat a la finestra... Rawdon tenia una germana, una jove rossa de cabell rissat, que vestia sempre a la moda, i que estava promesa amb un noble duc que l'hi treia vint anys. Com que la jove, Ofelia, havia escoltat el nom de Rothschild en les seves converses amb les seves companyes nobles en mes d'una ocasió, i coneixia que era el favorit de la Cort, va pregar al seu germà Rawdon que l'hi permetés visitar al famós pintor. Aquest, que no es podia resistir als precs de la seva germaneta, la va dur un dia a l'estudi del geni. Aquest dormia entre mantes blanques, fet un nyap, i la jove va haver d'esperar-se a l'entrada a que Rawdon el vestís i el deixés presentable. La dama va entrar amb aquell mig somriure altiu, aquells llavis de pètal de roses, aquells dents perlats, aquells tirabuixons, i va atansar una delicada maneta de nina, blanca com la porcellana, al poruc pintor. Aquell instant Rothschild va quedar captivat de la jove. Va pregar-li que l'hi deixés pintar-la i aquesta va accedir, sabent que això l'hi donaria fama. El quadre va ser enllestit mes ràpid del que era habitual i va ser durant mesos l'admiració del regne i la jove només rebia afalagosos comentaris. No obstant quelcom va ocórrer amb el nostre pintor. Arrel d'aquella visita va tardar molt de temps en tornar a agafar un pinzell, l'amor l'havia subjugat i l'havia convertit en un esclau foll. Llavors va rebre de boca del seu amic la terrible noticia de que la seva germana era promesa a un gran duc del regne. Per primera vegada Rawdon el va veure furiós, va trencar tots els quadres, va llençar pinzells per la finestra i va comandar al seu amic, amb veu trencada per els plors, que marxés i el deixés per sempre, ja que ell estava condemnat a morir de sofriment. Rawdon va tractar de donar un discurs sobre la natura del sexe femení al seu estimat pintor però aquest no el va deixar, tancant-li la porta a la cara.

Els dies passaren i es transformaren en mesos, els mesos en anys i aquell pintor de renom va caure en l'oblit. Rawdon el visitava mensualment i el trobava estès al llit, o mirant amb melangia la posta de sol des de la finestra, sempre amb els ulls humits. Ofelia es va acabar cassant per joia de la família, que s'emparentava amb un duc, i Rawdon temia per la salut del seu amic. El pintor va perdre el favor de la Cort Reial i va haver de refugiar-se a un piset que el militar va pagar. Allà llanguidia esperant la mort. Un dia Rawdon va entrar a visitar a la pobre ànima i va veure que aquest tornava a pintar. El guàrdia reial va alegrar-se en extrem, va començar a cantar i va aplaudir amb les mans: era un signe de recuperació. Mai l'hi havia parlat a la seva germana sobre l'efecte d'aquella maleïda visita però hagués estat inútil: sabia com era de vanitosa i estúpida la seva germaneta, que probablement hauria rigut amb menyspreu de la passió que va despertar en el pintor. El dia següent Rawdon va tornar al pis del pintor i va veure, amb horror, com havia acabat el seu primer quadre des de feia anys: era un horrible quadre, d'un bosc fosc i tenebrós, pintat només al carbonet cosa que l'hi conferia un aspecte mes terrible. Immediatament Rothschild va tornar a pintar però tot el que pintava ho transformava en horribles paisatges de mons llòbrecs i terrorífics. Si abans es caracteritzava per semblar retratar el millor de la realitat, ara semblava que la seva vista hagués estat entelada per una foscor eterna. Rawdon va entristir, va enviar metges al piset del seu amic i fins i tot va tractar de parlar amb la seva germana. Aquesta, ja introduïda a la noblesa nacional, no tenia temps per antics amors de pollosos artistes.

Un malaurat dia, Rawdon va entrar al pis del pintor i no el va trobar a casa. Es va cridar a la policia, el propi cavaller va emprar la seva influencia per moure a la mateixa guàrdia reial que el va buscar per tota la ciutat i zones properes. Transcorreguts anys d'això, quan Rawdon va tornar al pis del seu desaparegut amic, ja un venerable vellet de cabell canós, va remenar entre els quadres i mobiliari i, obrint una habitació va quedar estupefacte: tots aquells quadres, que estaven apilats allà, mostraven en tots els colors i perspectives, en tota la vivesa i brillantés, a la seva germana Ofelia tal i com l'havia conegut el pobre Rothschild. Així, el pintor mai havia deixat de pintar, ni mai havia deixat els colors, sinó que els havia reservat per al seu únic i veritable amor, creient a la resta del món immereixedor d'aquests beneficis de la seva paleta.