Megaptera

Capítol I

Diumenge en solitud

L'Ignasi Valent treballa com a soci a un bufet d'advocats de certa reputació a Barcelona. Ara mateix es troba solcat de papers, preparant un judici de transcendència sobre la cessió d'unes finques on han sorgit discrepàncies entre els titulars. El seu despatx, opulent i presidit per un quadre de Miquel Àngel on es representa al Crist crucificat -una copia evidentment, però de vàlua important, un capritx, com la resta d'ornamentació-, de les millors fustes, lluents per el sol que entra a través de la finestra oberta que deixa passar la ígnia llum i un dolç vent de primavera, representa alhora la seva estima entre els companys i la prosperitat del negoci. En un moment donat obre la porta un dels secretaris i, tossint per denotar la seva presència, treu a l'Ignasi de les seves disquisicions jurídiques. Ell el mira per sobre de les ulleres, importunat per l'impertinència, i amb el front frunzit reclama sense paraules una explicació convincent. "Perdoni senyor Valent, però el seu company, el senyor Baltasar, reclama una..." Abans de que aquest acabés de parlar el seu soci va entrar donant una empenta al secretari i amb un somriure esplèndid li demanà perdó i l'envià de tornada, tot tancant la porta darrera seu. "Baltasar... ¿A què es deguda aquesta interrupció? Ja saps perfectament que estic capficat amb el tema de les finques dels senyors Munyes..." "És clar! Tu sempre capficat en alguna cosa " Dient això es va asseure a la còmode butaca de pell destinada als clients emetent un sospir i ventant-se amb la mà. "Quina calor del dimoni... Tanta ostentació i no tens ni un maleït aire condicionat" "Mira Baltasar. Si véns a discutir sobre la necessitat de refredar el meu despatx t'agraeixo la preocupació però tinc que acabar això..." "Tens que delegar. Un home de la teva reputació ja no pot perdre el temps com si fos un acabat de llicenciar." "Ja varem discutir això i et vaig dir que si guanyo judicis és precisament perquè no delego en ningú i controlo tot el procés d'inici a final" "D'acord, d'acord... No trauré res de discutir amb la teva tossudesa, només venia a convidar-te a la meva casa a la costa per aquest diumenge, hi serà aquella noia que tanta admiració sentia per tu..." "La Irene..." "Justa! Ja veig que te'n recordes, així que t'espero sens falta" "Doncs no puc. Aquest diumenge me'n vaig amb el veler" "Tu i el teu veler... Ets de costums inamovibles. Ni tan sols una noia preciosa... Peró ja veig com em mires. D'acord, molt bé, et deixo amb el teu esforç de màrtir i espero veure't un altre dia." Es va aixecar encara esbufegant i amb un somriure sarcàstic es va acomiadar amb un lacònic moviment de mà. L'Ignasi va tornar a mirar als seus folis però la visita l'hi va fer perdre la concentració. "Potser tindria que fer una excepció per la Irene... Aquest ganàpia que es limita a cobrar pel seu nom no m'atreu, ni ell ni la seva mansió costera. Peró d'altra banda ja fa dues setmanes que no agafo el veler i crec que ho necessito més que mai: així podré estar fresc per la vista del judici." Pensant així va deixar el seu escriptori fins a situar-se a vora de la finestra, contemplant el cel desacostumadament blau de la ciutat. I va recordar les seves travessies inacabables, el vent gentil xocant contra el rostre, la immensitat blava i profunda... "Decidit. Ningú em farà renunciar a la mar...".



Capítol II

Starbuck

Ja era Diumenge. El dia no podia ser més esplèndid per solcar la mar. Tot dirigint-se per la carretera al port l'Ignasi rebia amb delit l'aire marítim i contemplava amb fruïció les onades que denotaven els nusos adequats per una travessia esplèndida. Va deixar el cotxe a l'aparcament de sempre i un cop dins del port es va aturar a fer una visita a un pescador conegut des de feia temps, precisament el va conèixer per intervenir en la compra del seu veler batejat "Starbuck", d'on va néixer una amistat basada en la mateixa passió nàutica. No obstant i que en Bernat -aquest era el nom del pescador- vivia per la seva passió i l'Ignasi era un nouvingut, el primer exercia com a tutor, descobrint les petites i grans excel·lències de la navegació que cap curs oficial podien oferir i que, d'altra banda aquell rebutjava. Mirant el rellotge es va adonar de que eren les nou del matí. Ja front el petit vaixell del mariner va dubtar si cridar-lo o si encara dormiria, perquè aquella era la seva casa. Després de discórrer uns minuts va decidir que no el destorbaria i es va dirigir a un bar des d'on es tenia una plena panoràmica del port, esperaria una estona i romandria allà, prenent un cafè, fins que divisés l'excèntrica figura d'en Bernat sortint a coberta. Aquest era la personificació dels antics mites dels solcadors d'aigua salada: barba llarga i embullada així com el cabell que sempre cobria amb una característica gorra verda, cosida infinitat de vegades; complexió atlètica forjada en la batalla amb les ones i la morenor fosca de incomptables dies sota l'abrasadora i inclement llum solar. I a pocs metres del vaixell d'aquest peculiar individu restava l'Starbuck, el seu preuat tresor: era un veler de competició del model Soling, venut pel seu antic propietari per intermedi del mariner a un preu més que raonable; un masteler carregava amb les dues veles que es podien controlar amb facilitat per l'iniciat a través d'un acurat sistema de politges; tenia una cavitat interior en el vell mig que recordava, vist des de lluny, un tros de meló amb un sot al centre; d'un blanc immaculat, ara amb les blanques ales replegades, dormia esperant al seu amo balancejant-se suaument, com un gos impacient que espera la seva passejada de protocol. Tot i les seves reduïdes dimensions, en el seu medi natural, les competicions professionals, s'hauria de conduir per dos persones experimentades a fi d'exercir els contrapesos i aprofitar la major velocitat, no obstant, l'Ignasi havia aprés a dominar-lo tot sol sota la docència atenta de l'inestimable pescador. Usualment elegia una ruta prefixada a les cartes de navegació i la duia a terme sense sotmetre's a cap exigència temporal. En ocasions havia tingut que retornar gairebé amb la nit a sobre, però les experiències en aquelles poques vegades ratllaven el terror: tot i els GPS's i la radio, la conjugació de la foscor nocturna i un mar sàdic feien mofa de qualsevol aparell humà, inclòs el vaixell i l'ocupant. Històries tristes i tràgiques s'explicaven en veu baixa entre els habituals del port. Era la que més corria de veu en veu en aquells temps l'estranya història de la desaparició d'un iot amb quatre persones prop de les Illes: es trobaren dos dels cossos, la resta perduts en l'infinit desert blau, i peces del vaixell arribaren empeses per la marea a costes de diferents llocs, configurant un misteri inexplicable per a les autoritats marítimes, no havent-se produït cap tempesta significativa en setmanes prèvies i posteriors a la sortida a la mar del iot. "Contes per a velles" Afirmava en Bernat amb un somriure sardònic gairebé imperceptible entre la seva profusa barba. "El més probable és que xoquessin contra les roques per la maleïda inexperiència... No es pot dominar un vaixell pagant un curset i pretendre ser el mateix Nelson". Accident o no, tot restava envoltat en la tènue e inquietant boira del misteri exacerbat per el xarlatanisme.








Capítol 3

Tamisat blau

El rellotge de polsera de l'Ignasi, regal d'un client, marcava ja les deu del matí. Ja havia pagat el seu cafè i per moments es perdia, hipnotitzat per el mar. Un punt vermell el va destorbar i va dirigir la seva atenció cap a ell. Provenia del vaixell del Bernat, de fet era ell, amb el seu jersei vermell, a la coberta, estirant els seus braços com intentant abraçar els cels. Va aixecar-se, acomiadant-se vagament del cambrer i des de la porta del bar cridava al mariner mentre s'apropava al vaixell amb pas ràpid. Aquest era un petit pesquer remodelat ja que els seus dies de glòria havien passat, per donar lloc a una plaent vellesa. Aquesta senectut la passava al servei del turisme. En Bernat va adonar-se que els temps de batallar a la mar podien deixar lloc a una altre tipus de batalla més fructífera: amb els burgesos, turistes i nacionals, afeccionats a l'aigua. Així que va llogar el seu vaixell, tot i que ell es mantenia com a capità, residint a la seva cabina sempre que tenia un compromís, tractant de trobar-se el menor temps possible amb pares de família pescadors i senyores aficionades a rostir-se, així com a insuportables nens mimats, focalitzant l'esforç en la direcció del vaixell, mantenia una actitud de distància. Sempre tenia una sensació desagradable, com de profanació, de veure a aquells personatges passejar de forma indolent entre aquelles cambres on abans residiren tota mena de robusts i descarnats personatges. Les reparacions i aclimatació del vaixell, de nom "Job", van ser ràpidament amortitzades per les sortides a la mar amb modèliques i riques famílies que pagaven ingents quantitats de diners. Ja era l'Ignasi a l'altre banda de l'espigó, front el vaixell, i el Bernat el va saludar "Mira a qui tenim! El jutge! -la costum de dirigir-se a ell amb aquest nom, tot i els intents de l'Ignasi de corregir-lo, romania inalterable- A què es deguda aquesta visita?" "Tu què creus? Tens llest l'Starbuck?" "Llest i preparat, només falta desplegar les veles i pots sortir d'immediat." "Doncs què fas allà plantat? Ajuda'm!" En aquest punt el Bernat va saltar des de proa a l'espigó i es va dirigir afable i rialler a ell, tot donant-li la mà i unes amistoses palmades a l'esquena. Es dirigiren a l'Starbuck i en poca estona ja foren desplegades les veles, preparats i fixats els aparells electrònics i provada la ràdio, que mantenia sempre en freqüència amb el port i el receptor de que disposava el Bernat al seu vaixell. "Avui tens un temps immillorable -digué en Bernat, ja a l'espigó, essent l'advocat dintre del veler- Ja has elegit ruta?" "Si, l'estic passant al GPS." "Ah si
! Els vostres aparells -ell mateix en feia ús però sempre tenia aquells rampells de doctrinari-" "En comptes de queixar-te ja pots deslligar..." S'havia arremangat el jersei i els seus músculs treballaven fent moviments circulars agafant la corda amb força, tallant el cordó umbilical que unia el veler amb terra ferma. En qüestió de minuts l'Starbuck agafava velocitat i la figura vermella d'en Bernat es perdia, amb una mà alçada, juntament amb el port. Les veles s'inflaven al cap de l'Ignasi, el soroll de la quilla trencant, com la incisió d'un cirurgià, endinsaven la blanca i afilada embarcació més i més a les profunditats blaves, deixant un rastre d'escuma blanca, tal si fos unes tisores tallant un immens tamisat blau. I ell es sentia perdre amb la mar, absorbit, fou despertat per el soroll de la veu del mariner a la ràdio. "Aquí Job, Starbuck... Tot bé?" "Tot correcte, mar plàcida i velocitat excel·lent." Aquestes serien les seves últimes paraules dirigides al món dels vius.











Capítol 4

Leviatan

Ja duia més de tres hores navegant. Tot esdevenia plàcid i deliciós. El seu treball, els seus coneguts, els tribunals, els codis i lleis, en Baltasar, la Irene... Tot s'esvaïa i quedava engolit per aquelles sensacions de dolça isolació. Unes gavines el seguien des de feia una estona, com àngels guardians, les seves ales entraven i sortien del seu camp de visió esporàdicament. I allà, al vell mig de l'immens de l'hidrosfera, res semblava d'aquest món. A la distància, no obstant, un bestial vaixell de mercaderies li va recordar que aquesta realitat també era domini de l'Home. Es va molestar per aquest recordatori, que va trencar el seu estat d'ànim sublim. Mirant als núvols va adonar-se que els ocells havien marxat, amb les seves anteriors sensacions. Es trobava a unes hores de qualsevol terra, va deixar per un moment el control del masteler per comprovar el GPS i, anant a agafar la radio un fort soroll el va espantar. Perdent de vista la posició del masteler que, sense control i per una rafega de vent va pivotar, es va aixecar mirant entorn seu, amb l'auricular encara fortament agafat, intentant divisar l'origen d'aquell soroll estrany i insòlit. A causa d'aquesta distracció el masteler va dirigir-se amb violència cap al seu front, donant-li un tremend cop que el va fer caure a l'interior del veler, inconscient, arrencant infortunadament el cable.

En aixecar-se no sabia del cert on era. L'intens dolor del seu front li va fer recordar el succeït. Encara era al veler, però aquest es movia amb violència. Les veles eren inflades i es dirigia cap al no-res empés per la força d'una terrible tempesta que no havia esclatat encara. L'aspecte de la mar era esfereïdor, i el petit Starbuck semblava una puça. El cel, negre intens, li va fer témer el pitjor. Va recordar les paraules del Bernat per a aquelles situacions. "Mantingues la calma, estàs a la gola del llop però aquest encara no s'ha adonat de que et té dins de la boca així que pots sortir-ne indemne." Una mirada a la radio inservible el va acabar de desanimar. Tot incorporant-se va tornar a agafar el control del veler. El GPS! Encara hi havia esperança. Aquest el va informar de la seva situació: era a una hora de terra ferma, i tenia la sort de que la direcció del vent apuntava directe allà, així que de fet l'embarcació havia estat dirigint-se inconscientment a la seva salvació. Agafant amb força les cordes que controlaven el masteler, va disposar-se a l'angoixant espera fins que divisés l'anhelada línia a l'horitzó. Res més podia fer. Tot i que disposava de localitzador, aquest era inútil, no el rescatarien en menys temps del que arribaria ell a les costes. Tractava de mirar el menys possible la mar, aquesta cada cop s'agitava més i sabia del cert que no aguantaria les onades, així que concentrava la seva mirada a la pantalla electrònica, al puntet verd que el representava a ell i als pixels de la costa. Mentre així es trobava va recordar el fet que el va fer cometre l'imprudencia d'aixecar-se i rebre el cop: aquell soroll fort i proper, com d'una immensa canonada desprenent un xorro d'aigua a pressió. Què dimonis? Potser havia estat una il·lusió. Durant el viatge va ser sotmès a un sol molt intens. Cap explicació se li podia ocórrer que donés un origen racional a aquell soroll enmig del Mediterrani. Llavors, com un llampec, va situar-se aquesta paraula al centre dels seus pensaments: balena. Una balena? Impossible, qualsevol amb un mínim de coneixement de fauna marítima denegaria aquesta possibilitat com una follia absoluta, una insensatesa. No és que aquells cetacis no s'introduissin puntualment a aquell mar, però en aquella zona era quelcom excepcional, ratllava l'impossible. Feia poc havia sentit que per la zona de la costa italiana s'havien divisat alguns exemplars d'aquests mamífers gregaris però... Allà? Impossible. Desprès d'aquest raonament, no obstant, va a anar creixent en ell una infantil i desmesurada por, arribant al seu zenit, i esperava en qualsevol moment sentir el soroll del xorro immens, i veure la figura d'aquell monstre dirigint-se cap a ell, insignificant i petita fulla duta per la corrent d'un riu furiós. Finalment la por s'apoderà d'ell i va substituir el temor a la tempesta: sota cada onada de proporcions grans creia veure la figura de l'animal terrible, en infernal e inexorable processió cap a ell, com un tren sorgint del mar, adonant-se de que ell es trobava condemnat en les vies. Les mans deixaren d'apressar amb força la corda del masteler, tot va perdre interès, unes llàgrimes començaren a brollar dels seus ulls: al seu nord-est un guèiser terrible va sorgir dels budells del mar i s'erigí cap al cel, una magnificent massa negra començava a apropar-se a la superfície, ja deixava veure la seva gran protuberància afilada que feia de boca, i no era una il·lusió. Les gotes de pluja començaven a caure i l'Ignasi restà en un estat catatònic, impassible, subjectat per la por a aquella fusta mentre el Leviatan es dirigia a ell. De sobte va divisar a l'horitzó la característica línia de terra i una nova força, agònica, el van empentar a tractar de desviar-se d'aquell horror. Fent ús de tot el seu pes la vela va modificar la trajectòria del veler. Va tancar els ulls amb força. El soroll d'aquella massa va passar a pocs metres, el veler es va inclinar com si un petrolier l'hagués fregat. En aquell moment tràgic se'n recordà del iot perdut i dels seus ocupants. I la relació va esdevenir òbvia. No va voler obrir els ulls però semblava que l'Starbuck continuava la seva direcció amb fermesa. Ja la pluja incrementava i es trobava enmig d'una tempesta bíblica. Peró la visió de la costa, cada cop més propera, desdibuixada per la pluja constituïa una efígie d'esperança. Era complicat controlar l'embarcació en aquelles condicions, es va atrevir a donar una fugaç mirada als voltants: ni rastre del mamífer. Si algú hagués pogut divisar des del cel a l'Ignasi, aquell petit punt blanc, hauria comprovat amb terror com just a sota seu una taca negra creixia i creixia, i si aquest hipotètic observador ho hagués suportat sense apartar els ulls hauria contemplat corprès com una terrible Megaptera sortia impulsada del mar, duent-se per davant aquell insignificant tros de fusta juntament amb l'advocat.