Marta, història d'un passat

Un relat de: Zdorah

Ella cregué oportú no dir res. Callà i empassà la saliva que va estar a punt de gastar per contestar-li. Girà el cap i es posà a plorar. Ploriquejà i somicà, sanglotant algun cop, fins que el carter desaparegué pel fons del passadís cap a la sortida de l'edifici. Tancà la porta i els plors s'anaren tan ràpidament com ell hagué marxat, però donaren pas a la ràbia i la confusió, la desolació i la impotència, la ira.

Agafà desesperadament la maleta que hi havia damunt de l'armari, plena de pols de tant de temps que feia que no l'usava. Hi començà a ficar la roba de l'armari, ara pausadament, però sense parar. Els seus plors previs de desesper anaven desapareixent, ara tenia un tel de plor en la mirada que no li deixava ni tan sols reconèixer què estava posant a la bossa.

En qüestió de minuts passà de la ràbia a la tristesa calmada. Les seves noves llàgrimes eren grosses i consistents queien damunt la roba que anava col·locant, on hi deixaven marques que semblaven talment gotes de pluja. Tot el maquillatge que duia li anava caient galta avall, i li tacà el coll i els punys -ja que els usava per treure's les llàgrimes que contínuament li regalimaven per la cara fins arribar al coll- de la brusa beige que duia. En poca estona va sortir de casa amb l'equipatge i alguns diners. Però no arribà gaire lluny fins que es trobà amb algú conegut. Una companya la trobà al tombar la cantonada. Hi intercanvià unes paraules però de seguida la deixà, excusant-se de què feia tard.

- "Per què, per què, per què......?" - anava pensant, i, sense adonar-se'n, també ho digué en veu alta. El revisor li demanà si parlava amb ell, i ella li contestà que no. Li donà el bitllet, i ell li tornà, junt amb un mocador. Encara que ella no va tenir esma ni per donar-li les gràcies, ell la somrigué i seguí amb la seva ruta.

Els primers dies que passà a la masia se li feren eterns, interminables. No menjà i a penes bevia. Va viure entre la pols i el desastre d'aquell vell i grandiós casalot durant una setmana. Va oblidar quin dia era, ja no reconeixia ni les hores del dia que vivia, i va perdre el coneixement de què el món seguia donant voltes, encara que ella el veiés sempre quiet.

Va caminar pels passadissos freds i foscos on feia mesos que la llum no s'hi veia, creuà portes i entrà a totes les estàncies. Rememorà totes les experiències que hi havia viscut feia tant de temps entre aquelles parets humides a l'hivern. La seva passivitat i autisme del moment, la van fer creure, inconscientment, immune al fred, a la humitat i a l'olor a tancat d'aquella casa; i, també al fet de no menjar i pràcticament no beure. Però el cert és que passat una setmana, el seu cos ja notava les primeres conseqüències.

Va ser quan va notar que el seu cos es ressentia; ja no era la ment ni l'ànima que sentia el patiment, sinó el seu cos, el qual va veure que havia d'alimentar-se si no volia també acabar malament.

El què li van servir a l'hostal del poble la va fer entrar en calor. Aquella calor va recórrer-li totes les parts del cos, des dels dits dels peus fins els músculs de la cara, proporcionant-li un estímul sobtat que la féu vibrar de dalt a baix.

Amb energia, tornà a passa ràpida al vell caselot. Sense pensar-s'ho massa, i quasibé com si algú la estigués forçant o empaitant, començà a obrir totes les portes i portals, finestrons i finestres, una darrere l'altre, i totes les cortines que poguessin impedir el pas total de la llum en algun racó de la casa. Fins i tot arribà a separar alguns mobles per tal que la llum cobrís la majoria dels espais foscos d'aquell antic habitacle. Dormí unes dues hores plàcidament en el balancí de cara al sol hivernal.

Al despertar-se, el sol s'havia post, i l'únic que podia veure des d'aquella finestra era el màgic i suau resplendor d'una lluna de quart minvant, en forma de croissant, que semblava que l'estigués somrient. I, sense saber com, ella li tornà el somriure.

Com que necessitava veure-s'hi per anar per la casa, intentà recordar on es guardaven les espelmes. Remenà calaixos, armaris i mirà fins i tot dins del què va ser, antigament, el rebost de la casa, i les hi trobà.

Ara només la zona que ella usava era la il·luminada: l'habitació, el menjador i el bany. Malgrat que era ja de nit, va deixar oberta la finestra on havia vist aquella magnífica llum lunar feia uns minuts, i s'hi assegué, abrigada amb un gros i gruixut jersei de llana, al davant per contemplar-la. Quan reconegué de nou el somriure, que ella va arribar a considerar quasibé simpàtic, somrigué espontàniament. Mirant al cel començà a tancar els ulls, donant pas a un so llunyà, que tan sols estant en perfecte silenci es podria percebre, de l'òliba que suposadament vivia al bosc.

Amb els primers rajos de sol que arribaren al seu rostre, parpellejà tres cops de manera sobtada. La direcció dels rajos solars li feien mal als seus ulls dèbils que s'havien acostumat a la foscor de la vella masia. Va tapar ràpidament la finestra amb les cortines.

Ni tan sols aquella llum del sol matinera que entrava per la finestra perfectament encarada cap l'est, d'on s'hi veia tota l'albada, va poder dissimular el dolor intern. No se sentia gens bé. A dures penes va poder avançar fins al bany, i de seguida va haver de jeure per alleujar el seu malestar físic.

Estirada al llit passà tot el dia i la nit següent. El dolor que sentia dins seu el podia alleugerar només si estava en aquella posició, i per tant, va evitar tot el que va poder haver-se de posar dempeus.

Llavors, el sentiment de renaixença que començava a sentir dins seu se n'anà juntament amb la llum que havia il·luminat tan sols unes hores tot l'interior de la casa. El seu estat anímic empitjorava al mateix ritme que l'estat físic, però al cap d'unes hores, tots dos ja es van estabilitzar. Va arribar al punt que tot la molestava, tot, fins el més insignificant que es pot trobar en una antiga masia li creava molèstia. Canvià els somriures, que de tant en tant mostrava i que l'havien caracteritzada tan de petita, per un rostre sense sentiments. Es limitava a pensar en coses quasibé indescriptibles, ja que ni tan sols ella sabia com arribaven a la seva ment. Va arribar a pensar coses horribles sobre ella, els seus amics,... i la seva família. Intentava no recrear-s'hi, i així es passà tota l'estona.

Al desè dia d'estar en aquella vella masia, quan ella encara era al llit per seu malestar, cap allà les deu del matí (va sapiguer reconèixer l'hora perquè la va mirar del rellotge de la ràdio que havia agafat la nit anterior, que sempre duia a la bossa de viatge), va sentir com algú creuava el jardí fins arribar al gran portal de fusta envellida i hi picava quatre vegades. Ella, al començament, va restar en silenci, per fer veure que a la masia no hi havia ningú i veure si així marxaven, però la seva decisió no tingué fruit. Els cops de porta foren cada cop més forts, intermitents i pausats, però persistents. Aleshores, ella es llevà i es dirigí a la porta. Sense ni tan sols veure qui hi havia al seu darrere va obrir el portal.
Al principi ella no el va conèixer, però un cop ell va explicar qui era, ella el reconegué. Somrigué i el deixà entrar.

Al cap d'una estona ella tornava a estar al llit, coberta amb mantes fins al coll, i amb una tovallola humitejada amb aigua al front. Els primers símptomes que semblava tenir eren de pulmonia, i de seguida l'obligà a ficar-se al llit seguint les instruccions del visitant.

Malgrat que ell no era més que un jardiner amb moltíssims coneixements botànics, encara recordava alguna cosa dels seus primers anys de medicina cursats abans de la guerra. No els havia pogut acabar perquè es trobava en plena carrera universitària quan esclatà la guerra civil. Un cop els franquistes van arribar al poder, al cap de tres anys, quan va voler emprendre de nou els seus estudis, li fou comunicat que el que havia cursat durant la República no li era vàlid. Així doncs, veient-se ja gran per començar de nou la carrera acadèmica i amb la gran crisi ecòmica que va patir la seva família com a conseqüència d'una guerra que l'havia dividida entre rojos i franquistes, decidí seguir els passos del seu pare i molt aviat li va ser ofert fer-se càrrec del jardí de Can Masdeu.

I aquesta era la petita història que li explicà a l'hereva de la família, que, estirada al llit, escoltava les paraules d'un dels treballadors de la família, al qui poc coneixia pels prejudicis que la seva classe social tenia amb els qui treballaven per ells. De fet, mai s'havia interessat per ells perquè quasibé no els veia, poques vegades era conscient de què hi eren, i per suposat, mai s'havia plantejat voler coneixe'ls.

La senyoreta Marta, descendent dels Masdeu, s'havia convertit en l'hereva de la fortuna de la família, ara feia uns deu dies.

Els diners no li havien importat mai; bé, mai se'n va haver de preocupar de tenir-ne, però no n'abusà ni la trastocaren, com passà amb els seus ascendents. Ella va ser una nena alegra i senzilla, durant tota la seva infància, i el fet de poder estudiar Dret a la universitat la va ajudar a emancipar-se en passar la barrera dels vint-i-cinc. La seva família la va veure sempre entre rebel i independent, però ella mai se'n considerà. Ella tan sols volia ser ella, viure la seva vida com ella volia, encara que no fos lògic en el seu pensament endarrerit dels seus familiars.

En Nicolau intentà calmar-la quan en la conversa sorgí el tema del que heretaria d'aquí poc. La senyoreta Marta sabia l'origen d'aquella ràbia i nerviosisme. El fet de tenir en la seva possessió tots aquells diners no li agradava gens, a qualsevol altra persona l'haguessin fet feliç, però ella es podia arribar a sentir trista. Només coneixia una part de la història, però ja li era suficient, quasibé. Ella no la coneixia, però en Nicolau sí.

En Nicolau va poder fer-la dormir unes hores, i poques vegades se'n separà del seu costat.
Passades unes hores, quan ja
era fosc, la senyoreta Marta ja es podia posar dempeus i caminà sense quasibé dolors. I ho aprofità per apropar-se a la finestra des d'on veia la lluna que ja començava a fer-se més gran. Quan veié aquell fort resplandor que il·luminava l'estància on no hi havia espelmes, inspirà i expirà, somrient al tan llunyà satèl·lit. Quan Nicolau li veié aquell somriure li preguntà la causa, i ella li va respondre que la desconeixia, però que li sortia totalment espontani sempre que veia la lluna com en aquell moment. Nicolau somrigué burleta.

La senyoreta Marta començà a parlar confiadament amb qui desconeixia totalment malgrat haver estat en aquella casa més temps que ella. De fet, el que no sabia, és que aquell home coneixia molt més la seva família que no pas ella.

Quan ell va entrar a treballar a la casa, va entrar sota les ordres del pare de la senyoreta Marta, el senyor Ramon, que era casat amb la senyora Cecília, quan ella encara no havia nascut. De fet, va trigar molts anys en fer-ho, i la seva mare morí en el part, com ella ja sabia. Malgrat que havien explicat a la senyoreta Marta que el seu pare havia estat mort en un tiroteig a Barcelona pocs anys després, el cert és que va marxar amb gran part de la seva fortuna a Amèrica del Sud, on hi va crear un negoci que va resultar fructífer. La filla, doncs, amb uns tres anys de vida, passà a mans del seu avi, que vivia també a la vella masia, el qual l'estimava amb bogeria i que la cuidà sempre com si hagués estat filla seva. Durant tota la infància de la criatura mai no li faltà de res perquè el seu pare els havia deixat els diners suficients. Això, però, no va evitar que el seu avi hagués sentit sempre cert rencor i odi cap al seu fill, que havia estat capaç d'abandonar-los. Al cap d'uns anys, quan Marta ja es començava a fer gran, una tarda, alguns del poble portaren del bosc el cos del vell difunt, que havent-hi anat a passejar, havia mort fulminat. Va ser doncs, quan els seus pares passaren a ser el germà de la seva mare i la seva tia, que mai havia conegut fins llavors. Passaren els anys i la senyoreta Marta arribà a la universitat i a la seva independència.
Havia estat una tarda, ara ja feia dues setmanes, quan el carter va portar-li aquella carta. Allà li explicaven que el seu pare havia mort a la ciutat de Buenos Aires d'un atac de cor:
"Pablo García y Ballesteros, notario del fallecido Ramon Masdeu y Puig, el día 13 del mes de diciembre del año 1968, en la ciudad de Buenos Aires a causa de una paro cardíaco, le hace saber que por cuestiones legales de herencia, deberá viajar hasta dicha ciudad para poner en regla los documentos necesarios para heredar los bienes y fortuna que su difunto padre le deja en su poder."

Havia estat vivint amb mentides durant tots aquells anys. Es sentia frustrada, enganyada, impotent. Tota aquella situació la superava,... el seu pare havia estat viu fins feia unes setmanes. No s'ho podia creure. Potser, fins i tot, un cop a Amèrica, havia refet la seva vida amb una altra família! Havia tingut un pare que no s'havia enrecordat d'ella fins molts anys després, deixant-la hereva de la fortuna creada a l'Argentina. Això va ser el que va pensar tan bon punt va saber la notícia, però aquell fet demostrava que potser sí se n'havia enrecordat tots aquells anys, malgrat que no s'havia posat mai en contacte amb ella. El seu avi ho sabia? En Nicolau li ho afirmà. Com ho sabia ell? El seu avi i ell havien estat amics tots aquells anys. Van ser companys i de vegades fins i tot germans. Això, però, no li ho havia explicat fins uns dies abans que, sobtadament, morís; potser perquè notava que el temps se li acabava i sentia que si ell s'emportava el secret a la tomba el seu fill quedaria impune.

La senyoreta Marta s'anà recuperant creant alhora una grata amistat. Malgrat que ella va conèixer en Nicolau en pocs dies, la transcendència dels fets i situació en què es trobaven van fer que fossin moments intensos, que van arribar a semblar setmanes.

La nit abans de marxar un altre cop cap a ciutat se la van passar tots dos en aquella habitació de la vella masia, amb les cortines de la finestra obertes, per on la intensíssima llum lunar entrava i il·luminava llurs rostres.

- No entenc com una cosa que es troba a tanta distància d'aquí pot il·luminar amb tanta intensitat -, digué Marta.
- No crec que sigui ella, per si sola, que ens pugui arribar a fascinar, Marta, sinó, com deia el teu avi, la força i la manera directa amb la què transmet la llum que ens han ensenyat a veure-hi.
Dit això, la lluna els somrigué per últim cop des de la masia.

Comentaris

  • quina sorpresa[Ofensiu]
    Fiona | 20-12-2007 | Valoració: 9

    Hola:
    acabo de descobrir-te ara mateix en aquesta web, perque malgrat que fa temps que hi soc, cada cop aquesta familia és més gran i costa que ens coneguem tots.
    El teu tect m'ha sorprès molt, fins ben bé al final pensava que parlava d'un desamor i ja he vist que no. de totes maneres, m'has fet reviure moments de la meva vida que tenia oblidats. Per cert, tinc tatuat un sol i una lluna que plora....i no se pq, d'una manera o altre, forma part de la meva personalitat.

    Un eptonet i gràcies per aquest relat!

  • la lluna[Ofensiu]
    Lèvingir | 01-09-2006 | Valoració: 6

    mai ens deixa sols
    tenim a prop allò que ens estima

    Lèvingir

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Zdorah

5 Relats

3 Comentaris

4213 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00