M'apetia escriure, buidar-me, no tinc res mes a fer. (Disculpeu per les faltes d'ortografía.)

Es podria dir que començar una historia que sas que el seu fi sera próxim es una ficada de pata prou fonda. Jo trobe que no. Perque una historia curta es un resum. Una lliçó ensenya el mateix estant resumida que si no ho esta, almenys al meu entendre. Per a escriure la eséncia d'esta fábula protagonitzada per humans sols cal una persona i el seu cervell. Parlem d'una dona vella, que, en els ultims dies de la seua vida comenta a uns textos el que va ser la seua vida. Potser aquesta dona estiguera en deliri quan agafa el paper. Contava que al seu poble, tothom feia llata, que era famos a la comarca pels seus cabassets i canastells fets de fulles de palmera treballada. A ella no la deixaven treballar. No la deixaven fer res. Quansevol podia passar la platera a misa per arreplegar els diners excepte ella. La van casar molt promte, als divuit anys, amb un foraster, que primer se la va endur al seu poble, (que era mes avançat que aquell que vivía de la producció de cabasos) i alli la dona va tindre fills i va fer el que tothom li prohibia a sa casa. Ella, ja en vinticinc va voler saber quin era el seu problema, que era el que li suposava tant de repar als seus pares... Hi prou aviat ho va saber. Despres de tindre dos fills varons, sa mare la va parir a ella, pero s'esperaven un fill, d'amunt, sa mare ja no va tindre mes fills. Tots necessitaven un fill. Ja que els dos primers s'ocupaven de arreplegar la materia primera, volien que la dona mes jove del poble tingués un varó per a que estudiara una mica i anara a la capital, a veure el que passava amb tota la resta del món. Adelaida (Aquest es el nom de la protagonista) no estaba d'acord amb aquella versió dels fets. No li va semblar prou, ni gens raonable. Ella tenia cosins al mateix poble, de la seua edat, que no havien estudiat ni havien eixit d'alli. I de sobte se li va ocorrer. Sols una persona que odiara la seua familia voldria contar-li la veritat. Perque no seria gens bo ni agradable. Aixi i tot, saben-to, sen ana al lloc on pensava que no aniria mai. A la casa del boig. A la casa d'aquell que sempre mirava a sa mare del braç de son pare i es ficava a cridar per tot el poble el que se li passas pel cap. Va colpejar la porta, encara que hi estava oberta. Hola? -va dir. en veure que al primer pis no hi havia ningú va pujar al segon. Havia una taula, amb un manoll de cartes nugades amb un llaç, als peus del retrat de sa mare. Li va semblar molt extrany. Va passar a la estança següent, i es va vorer al "boig" al llit. La mirava. Adelaida, seu -Li digue. Ella va seure. Parlant tranquilament, el verdader pare d'Adelaida li va confessar que ell anava a casar-se amb sa mare fins que en va arribar un pretendent que als seus pares els va semblar millor, i el van rebutjar a ell. Poc l'importaba a l'home que compartia el llit amb la seua dona si ells es veien. Alló era un matrimoni de diners. Mai existiria l'amor en aquell matrimoni, i ta mare va continuar estimant-me. Ens veiem. Un dia eixe que es fa dir el teu pare s'en va anar dues setmanes amb una altra, i ta mare va ser la dona mes perjudicada. Vaig traure el valor d'un lloc que no coneixia encara en mi i la vaig defendre. Ta mare va vindre a mi i et vam concebir. No la culpes a ella ni als teus mig-germans. No poden lluitar amb els seus dimonis, una per no poder rebel·lar-se en contra de la seua familia i vindre-sen amb mi i els altres per saber que no son fruits del amor, que sols existeixen per a heredar terres i mes patrimonis. Ho paguen amb tu. Tu els recordes que el seu món no es com deuria. Tu no seras mai filla del pecat. Deu estima la gent que es sincera i vol el millor als demés. Compen a la teua familia, i compren-me a mi, que ja soc vell i encara estime ta mare. Quan ixques de esta casa, que també es teua, ves i abraça a ta mare i dis-li que la perdones, que ella va fer el que calia, i dis-li tambe que encara l'estime.